Estàtues de Sperlonga

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'obra artísticaEstàtues de Sperlonga

El grup central de les estàtues de Sperlonga al Museu de Sperlonga, de reconstrucció arbitrària, amb la «ceguetat de Polifem». El «portador de vi», d'esquena, se'n troba a la dreta Modifica el valor a Wikidata
Tipussèrie escultòrica Modifica el valor a Wikidata
CreadorAgesandre Modifica el valor a Wikidata
Data de descobriment o invenció1957 Modifica el valor a Wikidata
Lloc de descobrimentSperlonga Modifica el valor a Wikidata
Movimentescultura hel·lenística Modifica el valor a Wikidata
Col·lecció
Map
 41° 15′ N, 13° 27′ E / 41.25°N,13.45°E / 41.25; 13.45
Detall del cap d'Ulisses en el Grup Polifem
Reconstrucció arbitrària del Grup Escil·la
Gruta i estany al 2006, amb el triclini cobert d'herbes. L'illot del Grup Escil·la es troba a la cova
Vista des de dins de la gruta
Plànol de la vila i de la gruta

Les estàtues de Sperlonga són un ampli conjunt d'escultures descobertes al 1957 a la vil·la de Tiberi a Sperlonga.

Aquestes restes es trobaren dins d'una gran cova natural davant la mar, que en l'antiguitat va servir per als festins de Tiberi. El 1963 es creà un museu a Sperlonga (Museu Archeologico Nazionale i Area Archeologica di Sperlonga) per exposar les escultures reconstruïdes i altres peces arqueològiques de la vil·la, seguint criteris que Mary Beard, especialista en història de la Mediterrània antiga, ha descrit com a "reinvencions creatives".[1][2]

Els grups escultòrics representen diferents episodis de mitologia grega. Encara que són d'estil hel·lenístic, haurien estat executats al principi del període imperial romà. Segons una inscripció gravada al vaixell atacat per Escil·la, les obres s'han atribuït als mateixos escultors de l'escola ròdia, els noms de la qual Plini el Vell recull com a autors del famós grup de Laocoont i els seus fills: Agesànder, Atenodor i Polidor; aquesta atribució, però, està qüestionada.[3][4]

Tàcit i Suetoni recullen que la cova s'enfonsà l'any 26, i estigué a punt d'afectar el mateix emperador. Degué ser en aquest moment, o en algun enfonsament posterior, quan les escultures s'esquarteraren, la qual cosa explica per què falten trossos en les reconstruccions modernes.

Els quatre grups principals[modifica]

Quatre grups escultòrics principals es disposaven entorn d'un estany circular artificial que ocupa la major part de la cova, lligat a un estany major a fora. Al fons de la gruta hi havia un grup (grup de Polifem) que representa Ulisses i els seus companys encegant el ciclop Polifem, en què la figura central és un Polifem recolzat a causa de la seva embriaguesa. Més a prop de l'eixida de la cova, damunt un illot enmig d'un estany, hi havia el grup de Escil·la, que representa l'atac d'Escil·la contra el vaixell d'Ulisses. A banda i banda de l'entrada hi havia dos grups que representen escenes relatives a Ulisses, però no apareixen en la narració homèrica, sinó en altres fonts (com Les metamorfosis d'Ovidi), i mostren aspectes oposats de l'heroi: el grup Pasquino que representa Ulisses carregant el cos d'Aquil·les després d'una batalla (una mostra de pietas), i el grup Pal·ladi, que representa Diomedes i Ulisses robant el Pal·ladi, una estàtua sagrada de la ciutat de Troia.[5][6][7]

  • El «portador de vi»
    El «portador de vi»
  • Un dels companys d'Ulisses, sostenint un cap de l'estaca amb què ceguen a Polifem
    Un dels companys d'Ulisses, sostenint un cap de l'estaca amb què ceguen a Polifem
  • Reconstrucció de la figura d'Ulisses del grup Polifem
    Reconstrucció de la figura d'Ulisses del grup Polifem
  • Reconstrucció arbitrària de la mà d'Escil·la, agafant un cap
    Reconstrucció arbitrària de la mà d'Escil·la, agafant un cap
  • Reconstrucció arbitrària de part del grup Pal·ladi: el cap de Diomedes i el seu braç, agafant el Pal·ladi
    Reconstrucció arbitrària de part del grup Pal·ladi: el cap de Diomedes i el seu braç, agafant el Pal·ladi

Rapte de Ganimedes[modifica]

En una base construïda a gratcient, sobre el centre de l'entrada a la cova, se situava un grup que representa el rapte de Ganimedes, compost per la figura de Ganimedes i la de Zeus transformat en àguila. Actualment se n'ha disposat una rèplica en la posició originària. A diferència de la iconografia habitual de Ganimedes, se li representa completament vestit, i el que és encara més estrany, els vestits són orientals: això pot explicar-se com una indicació de la seua pàtria (era un príncep troià, en la major part de les versions del mite, un besoncle del rei Príam, en unes altres oncle o germà), encara que aquesta és l'única representació coneguda de Ganimedes en què s'emfasitza aquesta relació.[8] Té el cos tallat en un bell marbre policrom, procedent de Frígia (de nou relacionat amb una proximitat a Troia), mentre que el cap ho està en marbre blanc, que degué ser pintat.

  • El Ganimedes original
    El Ganimedes original
  • La rèplica del Ganimedes en el seu context
    La rèplica del Ganimedes en el seu context

Notes[modifica]

  1. ↑ Beard, 2001, p. 208.
  2. ↑ El Museo Archeologico Nazionale e Area Archeologica di Sperlonga en la página web del Ministerio de los bienes y de las actividades culturales y del turismo de Italia (en italiano)
  3. ↑ La literalitat de la inscripció és: "Atenodor, fill d'Agesànder", "Agesànder, fill de Peoni" i "Polidor, fill de Polidor", Rice, E. E., "Prosopographika Rhodiaka", The Annual of the British School at Athens, Vol. 81, (1986), p. 239.
  4. ↑ L. Laurenzi, Arte ellenistica rodia, in Enciclopedia dell'arte antica classica e orientale, vol. 6, Roma, Istituto della enciclopedia italiana, 1965. Fuente citada en it:Scuola rodia
  5. ↑ Gisela Marie Augusta Richter, L'arte greca, traduzione di Mila Leva Pistoi, Torino, Einaudi, 1969. Fuente citada en it:Gruppo di Polifemo
  6. ↑ El Pasquino, una popular estàtua romana on es permetia fixar missatges anònims crítics amb l'autoritat, s'ha identificat amb un grup escultòric hel·lenístic molt difós en què un guerrer sosté un company: les seues personalitats s'identifiquen amb alguns herois homèrics, com Menelau sostenint el cos de Pàtrocle, Francis Haskell and Nicholas Penny, Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture 1500–1900 (Yale University Press) 1981: 291–96, cat. no 72. "Pasquino"; Giovanna Giusti Galardi, The Statues of the Loggia Della Signoria in Florence: Masterpieces Restored 2002:45–51. Fonts citades en: Menelaus supporting the body of Patroclus.
  7. ↑ Schneider 2012, p. 92, fa una descripció dels grups, basant-se en els treballs de Bernard Andreae.
  8. ↑ "... is the only known depiction of Ganymede as distinctively Trojan" (Schneider, Rolf Michael, The Making of Oriental Rome, in Universal Empire: A Comparative Approach to Imperial Culture and Representation in Eurasian History, Editors, Peter Fibiger Bang, Dariusz Kolodziejczyk, 2012, Cambridge University Press, ISBN 1107022673, 9781107022676, 90–94, cita en la pàg. 92, inclou bones fotografies).

Bibliografia[modifica]

  • Mary Beard, Arms and the Man: The restoration and reinvention of classical sculpture], Times Literary Supplement, 2 de febrer de 2001 (reproduït en Confronting the Classics: Traditions, Adventures and Innovations, 2013, Profile Books, ISBN=1847658881, ISBN2=9781847658883
  • Schneider, Rolf Michael, The Making of Oriental Rome, en Universal Empire: A Comparative Approach to Imperial Culture and Representation in Eurasian History, Peter Fibiger Bang et Dariusz Kolodziejczyk, 2012, Cambridge University Press ISBN=1107022673

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estàtues de Sperlonga
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estàtues_de_Sperlonga&oldid=32145766»