Estereocromia
L'estereocromia és un procediment químic utilitzat per tal de fixar els colors en una pintura mural mitjançant el recobriment de les superfícies pintades amb una solució de silicat potàssic. El nom prové dels mots grecs stereo (Στερεός), sòlid, espacial, i de croma(χρωμα), color. El procediment és similar a la tècnica de pintura al fresc, utilitzat sobretot per a les pintures en les parets exteriors de guix a la intempèrie, i va ésser introduït el 1846 pel químic Johann Nepomuk von Fuchs i el pintor Josef Schlotthauer. El procés després fou perfeccionat per Adolf Wilhelm Keim (1878).
Tècnica[modifica]
 |
Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria. |
L'estereocromia es caracteritza per l'ús del vidre soluble com a aglomerant en comptes dels habituals aglomerants de calç i caseïna. La tècnica consisteix en l'aplicació d'un guix molt absorbent i pigments barrejats amb una solució de silicats solubles (vidre soluble). Després de l'evaporació de l'aigua els silicats reaccionen formant un estrat molt dur de silicat amorf que queda unit químicament al guix de sota. Aquestes pintures són més resistents a la intempèrie que les pintures amb els aglutinants orgànics usuals. Normalment s'utilitzen silicats de potassi perquè els silicats de sodi reaccionen amb el diòxid de carboni present de manera natural a l'atmosfera.