Hymenopus coronatus

Hymenopus coronatus

Estat de conservació
Risc mínim
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Arthropoda
Classe	Insecta
Ordre	Mantodea
Família	Hymenopodidae
Gènere	Hymenopus
Espècie	Hymenopus coronatus Olivier, 1792

L'Hymenopus coronatus, ( coneguda també amb diversos noms comuns com el pregadeu orquídia, pregadeu orquídia malaia o pregadeu orquídia rosada), és un animal que habita les pluviïsilves de Malàisia, Indonèsia, Tailàndia, Birmània i Sumatra. Aquesta espècie prospera especialment en les àrees càlides i humides d'aquestes selvatives del sud-est d'Àsia.

Descripció morfològica

Femella adulta d'H. coronatus en una orquídia Phalaenopsis imitant a la flor

Aquesta espècie es distingeix per la seva exquisida i resplendent coloració, així com per la seva peculiar forma; Les seves quatre potes semejants a pètals de flor i la seva tonalitat corporal sovint es confonen amb el seu entorn natural. H. coronatus exhibeix un dels dimorfismes sexuals més marcats (potser el més pronunciat) entre totes les espècies de pregadeus, amb els mascles que rarament arriben a la meitat de la grandària de les femelles (els mascles fan una mitja de 2,5cm mentre que les femelles arriben als 6 o 7 cm de llarg). El mascle adult té el cos de color rosa o taronja, pràcticament sense lòbuls a les potes i amb les ales blanques i llargues. La femella pot variar en color i té els lóbuls grans a les potes. A més, la femella presenta una taca verda al seu dors mentre que la del mascle és marronosa. Les femelles presenten 6 segmetns abdominals mentre que els mascles en presenten 8.

Tenen 4 parells de potes per a moure's i dues potes davanteres modificades en pinces i amb espines per subjectar bé la seva presa.

Les nimfes joves evocan la semblança amb les xinxes depredadores (de la família Reduviidae), amb picades que resulten molt doloroses. La seva paleta cromàtica pot variar entre el blanc, magenta o fins i tot un groguenc imprevisible. En qüestió de dies, l'animal pot canviar el color en funció de les condicions ambientals com la llum o la humitat.

Presenten algunes característiques morfològiques compartides amb tots els mantodeus, com poden ser un parell de potes anteriors de tipus raptorial amb una o dos fileres d'espines al llarg de fèmur i tíbia, dos parells d'ales (en mascles són més pronunciades), un cap triangular amb gran movilitat (el poden girar fins 180º), ulls complexes molt grans i antenes filiformes.

Tot i que en alguns llocs existeix la creença que els màntids són verinosos, cap espècie presenta verí.

Hàbitat i ecologia

Aquesta mantis viu en una temperatura ideal de 28ºC pero pot viure entre 25 i 35º. Necessiten una temperatura ambiental alta. La humitat relativa ha de ser entre el 60 i el 80%. Les nimfes són més sensibles a la humitat i necessiten mantenir-se més seques.

Són animals caçadors. Viuen immòbils entre els diferents elements vegetals com fulles o branques, mimetitzats a l'entorn, per depredar un cop la presa passi prop. Són carnívors generalistes, de forma que mengen gran varietat d'insectes que cacen a una velocitat molt alta.

L'ambient d'aquest animal són les pluviïsilves, que presenten zones on aquest mantodeu es pot camuflar perfectament. En aquest ambient es troben les orquídeas sobre les quals es posa per camuflar-se i depredar alhora que s'amaga dels seus depredadors. També pot imitar la planta sencera.

Les femelles tenen una esperança de vida de 8 mesos mentre que els mascles viuen entre 5 i 6. Els dos tenen capacitat voladora però el mascle ho fa millor. En casos de menjar abundant poden viure en grups.

Comportament

Alimentació

És un insectívor carnívor que captura principalment altres insectes. En l'ambient de laboratori, prefereix les preses de lepidòpters. La seva dieta a la natura és molt semblant a la dels mantis orquídia mantenits en captivitat, i consisteix en petits insectes com grills, mosques, mosques de la fruita, escarabats, i insectes picadors més petits com abelles o vespes miniatures. Presenten un fort aparell masticador per processar les seves preses.

També poden capturar erugues i altres larves d'insectes. Alguns exemplars són caníbals i consumeixen els seus propis congèneres quan un d'ells s'apropa massa. Les mantis orquídia han de ser alimentades amb preses que no superin la grandària dels seus estómacs, ja que això pot provocar risc de ruptura i, en casos extrems, la mort.

La seva forma de caçar consisteix en moure's per les branques i tiges de les plantes fins que troba una que està florint. S'enganxa amb les urpes dels seus dos parells de potes posteriors. Un cop enganxada fa un balanceig per atreure les mosques del voltant, que es veuen atretes per la taca de la punta del ventre de la mantis, la qual és semblant a una mosca. Un cop s'apropa una mosca la mantis l'atrapa i se la menja.

Mimetisme

Aquest animal té la capacitat de fer mimetisme agressiu. Captura les seves preses a través del mimetisme de colors. Amb la seva coloració simula una orquídea i s'alimenta dels pol·linitzadors que s'apropen a polinitzar el que pensen que és una flor. En un estudi es va poder comprobar que els polinitzadors no distingeixen entre el color del pregadeu i el color de la orquídea. Aquest mimetisme té una doble funció, ja que, a més d'alimentar-se també li permet escapar dels seus depredadors.

La femella presenta un major mimetisme que el mascle, ja que aquest té una coloració més verda i marró. Els juvenils també es camuflen millor que els adults, donat que poden doblegar el seu abdomen cap a dalt (el que els fa més semblants a una orquídea), cosa que els adults no poden fer pel desenvolupament de les ales.

A més a més, la matis orquídea absorbeix els rajos ultravioleta de forma similar a les flors, el que la fa més indistingible per les abelles que s'apropen. El seu color blanc té un atractiu major per les preses que altres coloracions per aquesta capcitat d'aborbir i reflexar la llum.

També poden secretar feromones que atreguin als insectis cap a elles.

Reproducció en llibertat

L'aparellament de les mantis orquídeas és directe. El mascle transmet l'esperma directament al interior del cos de la femella. La cópula dura força temps i la femella depreda el mascle després d'aquesta (sobretot ho fa en ambients amb recursos escassos). Entre 2 i 4 setmanes després s'expulsen els ous. Després de la còpula el mascle allibera una ooteca espumosa que pot contenir centenars d'ous. Aquests ous tenen un contingut hídric per protegir-se de la sequetat ambiental. L'ooteca s'endureix després de la posta (com una closca). Al cap d'un mes neixen les nimfes que creixen poc a poc fins assolir l'edat adulta, on desenvolupen les ales. Es tracta d'un desenvolupament hemimetàbol.

Als dos mesos eclosionen els ous en nimfes lleugerament diferents als adults, que creixen fins a assolir el color dels adults. La maduressa sexual arriba a les dues setmanes després de nèixer.

Els mascles realizen 5 mudes por arribar a l'edat adulta mentre que els femelles en necessiten 7.

Reproducció en captivitat

El moment de la maduresa sexual d'aquesta espècie està condicionat per la temperatura i la quantitat de menjar que rebi, determinant si arriba a l'edat adulta abans o després. Normalment, els mascles maduren aproximadament un mes i mig abans que les femelles, cosa que pot ser problemàtica si es vol seguir amb el cicle reproductiu, ja que quan les femelles estiguin disponibles, els mascles podrien haver mort per vellícia. Per evitar-ho, cal mantenir els mascles a temperatures més baixes que les femelles (18ºC) i alimentar-los amb menjar en menor quantitat per retardar el seu creixement. Després de 2 a 3 setmanes d'haver-se convertit en adults, les femelles estaran en un estat receptiu, moment en què posarem el mascle, que ja estarà preparat una setmana abans (hi ha debat sobre si posar el mascle en el terrari de la femella o viceversa, però sembla funcionar bé en ambdós sentits). Aquest s'aproparà per darrere de les femelles i els donarà uns tocs perquè sàpiguen que no és un altre insecte. Les femelles generalment no mengen els seus companys ja que aquests solen fugir ràpidament (però per si de cas, podem donar-li alguna presa a la femella per mantenir-la entretinguda). Durant el moment de la còpula, s'ha de tenir cura de no acostar-se, fer moviments bruscs ni canvis bruscos de llum, ja que la femella pot posar-se nerviosa i acabar alliberant-se o matant al mascle. Si s'observa que la femella rebutja al mascle, és millor separar-los i intentar-ho en un altre moment.

La quantitat d'ous per posta varia entre 4 i 5 ooteces, amb cada una produint entre 40 i 100 nimfes; es recomana alimentar la femella des d'una ooteca a una altra per assegurar la fertilitat. El temps d'incubació és d'entre 5 i 6 setmanes, mantenint una humitat del 80-90%, bona ventilació i una temperatura de 25-30ºC. Per a la cura de les cries, és crucial alimentar-les amb Drosophila hydei i separar els exemplars a partir de la L3 per evitar el canibalisme. La reproducció d'aquesta espècie és considerada difícil.

El primer estadi de la mantis orquídea es taronja amb les potes i el cap negres. Després de la primera muda, les nimfes són blanques amb detalls roses.

Amenaces i conservació

Aquesta espècie no es troba amenaçada ni en perill d'extinció.

És una espècie molt demandada pels coleccionistes d'insectes per la seva coloració peculiar. El seu cost és molt elevar i cal molta experiència per tenir-les com a mascotes pels seus elevats requeriments ambientals. Els exemplars per coleccionistes rarament són extrets del medi natural sino que són criats per experts per la venda i comercialització.

Galeria

• 
• 
• 
• 

Referències

• O'Hanlon, James C.; Holwell, Gregory I.; Herberstein, Marie E. (2013). Data from: Pollinator deception in the orchid mantis [Dataset]. Dryad. https://doi.org/10.5061/dryad.g665r  
• J.C. O'hanlon, D. Li, Y. Norma-Rashid "Coloration and Morphology of the Orchid Mantis Hymenopus coronatus (Mantodea: Hymenopodidae)," Journal of Orthoptera Research, 22(1), 35-44, (1 July 2013) https://doi.org/10.1665/034.022.0106  
• Shelford, R (1903). "Bionomical notes on some Bornean mantids". Zoologist. 4: 298–304  
• https://phys.org/news/2015-01-orchid-mantis-doesnt-mimic.html  
• Svenson, G., Brannoch, S., Rodrigues, H. et al. Selection for predation, not female fecundity, explains sexual size dimorphism in the orchid mantises. Sci Rep 6, 37753 (2016). https://doi.org/10.1038/srep37753  
• Delfosse, E., Bauduin, A. y Bauduin, C. (2007). Taxonomía, biogeografía y biología de la Mantis Orquídea Hymenopus coronatus (Olivier, 1792)(Insecta: Mantodea, Hymenopodidae). El toro. de Arthropoda , 34 , 3-21.
• https://allyouneedisbiology.wordpress.com/tag/apareamiento-mantis/
• https://www.bioenciclopedia.com/mantis-orquidea-924.html#anchor_0

Podeu veure l'entrada corresponent a aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hymenopus coronatus