Ingeborg Hunzinger

Ingeborg Hunzinger
	;
Biografia
Naixement	3 febrer 1915 ; Berlín (Alemanya)
Mort	19 juliol 2009 (94 anys); Berlín (Alemanya)
Sepultura	Alter Friedhof Wannsee (en)
Dades personals
Residència	Florencia, Itàlia
Activitat
Camp de treball	Escultura
Lloc de treball	Berlín
Ocupació	escultora, professora d'universitat, artista
Ocupador	Weißensee Academy of Art Berlin (en)
Partit	Partit Comunista d'Alemanya ; L'Esquerra
Família
Pare	Hans Heinrich Franck

Ingeborg Hunzinger (Berlín, 3 de febrer de 1915 - Berlín, 19 de juliol de 2009) fou una escultora alemanya, filla del químic Hans Heinrich Franck, neta del pintor Philipp Franck i àvia de l'escriptora Julia Franck.^[1]

Dades biogràfiques[modifica]

La mare de Hunzinger era jueva, i pertangué fins al 1932 al Partit Comunista. Començà al 1935 a estudiar en la Facultat de Belles Arts i Arts Aplicades. En el curs de 1938-1939 fou alumna de Ludwig Kasper. La Cambra de Cultura del Reich li prohibí estudiar al 1939, i emigrà a Itàlia; en arribar a Florència, conegué l'artista alemany Helmut Ruhmer, membre de la Vil·la Romana i més tard, a Roma, visqué a la Vil·la Massimo. Hunzinger es refugià a Sicília, on la seguí Ruhmer. A la fi de 1942, torna forçosament a Alemanya, on passa els darrers anys de guerra a la Selva Negra i donà a llum dos fills. No se li permeté casar-se amb Helmut Ruhmer, pare dels seus fills, a causa de les lleis racistes.

Després que Ruhmer caiguera en els darrers dies de la guerra, Ingeborg es casà a mitjans anys 50 amb Adolf Hunzinger, pare del seu tercer fill. Després del divorci amb Hunzinger, es casà en els anys 60 amb l'escultor Robert Riehl.

Al Berlín Oriental, obriren un estudi d'art. Del 1951 al 1953 Hunzinger estudia amb Fritz Cremer i Gustav Seitz. Ella es dedicà a la docència en l'Acadèmia d'Art de Berlín-Weissensee,[1] i treballà des del 1953 a Berlín-Rahnsdorf com a artista independent. Malgrat la seua pertinença al SED i més tard al Die Linke, es negà a acceptar tant l'Orde del Mèrit Patriòtic (en alemany Vaterländischer Verdienstorden) com el Premi Nacional de l'Alemanya de l'Est (en alemany Nationalpreis der DDR).^[2]^[3]

Obres (selecció)[modifica]

1959: Mutter mit Kindern - Mare amb fills, escultura de pedra arenisca en el triangle d'Auer, Berlín-Friedrichshain
1970: Stürzende - Convergència, escultura de pedra arenisca de les víctimes de camí a la mort en el camp de concentració de Sachsenhausen, a partir d'abril de 1945 a Parchim en un parc entre l'escola Goethe i l'Hospital
1974: Die Erde - la terra, escultura a Monbijoupark, Berlín-Mitte
1987: Escultura de la façana de la Köpenick Rathaus, Berlín
1993: Wiedersehen - Adeu, escultura al pati de la Memòria de la Setmana sagnant de Köpenicker al juny de 1933, Berlin Koepenick, Puchanstraßi 12
1995: Block der Frauen - bloc de les dones, escultura a Berlín per commemorar les protestes del carrer Rosenstraße
1996: relleus de ceràmica Karl-Liebknecht i Mathilde Jacob a l'entrada de la casa, de Franz Mehring-Platz 1, Berlín
1996: Älteres Paar - Parella d'ancians, al parc Püttbergeweg, Berlin Rahnsdorf
1997: Pegàs darrere de la Strandhalle Ahrenshoop
1998: Der Sizilianische Traum - El somni de Sicília, a l'Hotel Alexander Plaza, Berlín-Mitte

Bibliografia[modifica]

Rengha Rodewill, Einblicke – Künstlerische - Literarische - Politische. Die Bildhauerin Ingeborg Hunzinger. Mit Briefen von Rosa Luxemburg. Karin Kramer Verlag, Berlin 2012, ISBN 3-87956-368-3
Christel Wollmann-Fiedler, Ingeborg Hunzinger. Die Bildhauerin. Wuppertal: HP Nacke Verlag, 2005, ISBN 3-9808059-6-4.
Bernd Ehrhardt, Die Bildhauerin Ingeborg Hunzinger in Spreenhagen. Beeskow: Kreiskalender Oder-Spree, 2009.

Galeria[modifica]

la dona plorant davant la tomba del professor Herbert Sandberg
Die Sphinx (1975), Berlin-Mitte
L'escultura de la terra (Monbijoupark a Berlín)
Bloc de les dones
Relleu de terracota, a l'entrada de la casa Karl Liebknecht (Jacob i Matilda), a Franz Mehring-Platz, 1, Berlín
Relleu en terracota dedicat a Matthilde Jacob
Pare i fill, 1958
Meditació, 1980
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
Libertador, 1991
Libertador, 1987
La copejada, 1985
La parella (detall), 1987
Estudi d'estiu, Berlin-Rahnsdorf
El jove, 1987
El noi, 1986
L'evolució, 1987
Ingeborg Hunzinger en el seu estudi, Berlin-Rahnsdorf