J. S. Bach: Preludi i fuga en fa major, BWV 880
 |
S'ha proposat que «Preludi i fuga en fa major (BWV 880)» sigui fusionat a aquest article. (Vegeu la discussió, pendent de concretar). Data: 2023 |
| Forma musical | obra de composició musical  |
|---|---|
| Tonalitat | fa major |
| Compositor | Johann Sebastian Bach |
| Catalogació | BWV 880 |
| Part de | El clavecí ben temprat 2 |
| Instrumentació | instrument de teclat |
 | |
El “Preludi i fuga en fa major” BWV 880 és l’onzena parella de preludis i fugues del primer llibre del El clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach.
Bach utilitzava sovint el Primer Llibre del clavecí ben temperat com a material tècnic per a la seva pràctica, sobretot per als seus alumnes, i temps després va poder voler renovar i oferir varietat en aquests preludis i fugues. Va ser així, ja al voltant de 1740, com Bach va reorganitzar el Segon Llibre d'ECBT, en un moment de la seva carrera ple de publicacions de música per a teclat, incloent-hi els seus Clavier-Übung (exercicis per a teclat) o un dels cims del seu catàleg, les Variacions Goldberg.
És una obra transversal en la seva instrumentació, que s'ha adaptat perfectament al piano modern, un instrument que Bach ni tan sols va imaginar i per al qual la seva música encaixa perfectament. Les característiques del piano modern (dinàmica, plans sonors, pedal) generen un món de possibilitats interpretatives amb cada preludi i cada fuga, absents en el seu manuscrit de termes de velocitat, de dinàmiques o de tipus d'atac. La diversitat de les seves interpretacions és extremadament variada, resultant difícil trobar un criteri unànime en algun dels 96 preludis i fugues.
Des del començament del Llibre II, que conté els preludis i fugues catalogats entre els números BWV 870 a 893, s'observa una ambició per part del compositor de demostrar el seu mestratge amb l'ús dels elements musicals, de crear peces úniques més modernes, més innovadores i més imaginatives.
Aquest preludi en fa major, comença amb una calma oceànica, per a trobar-se immediatament amb l’alegria d’una fuga en forma de giga.
Preludi[modifica]
El preludi, en compàs 3/2, té una llargada de 72 compassos. Caracteritzat per les seues grans lligadures de valor, aquest preludi és un tipus d’invenció a tres veus on el tema es va alternant entre les veus.
Aquest preludi es construeix sobre la figura característica que apareix als tres primers compassos.
El motiu principal està compost per corxeres i es va entrellaçant de la manera més enginyosa durant tot el moviment. Aquest motiu va apareixent durant tot el preludi i no s’atura fins al final.
Anàlisi[modifica]
El motiu principal està compost per corxeres i es va entrellaçant de la manera més enginyosa durant tot el moviment. Aquest motiu va apareixent durant tot el preludi i no s'atura fins al final.
El tema principal apareix a l'inici de cada període. Al primer període apareix aquest tema en la tònica.
Al segon període apareix en el grau de la dominant, i l'estableix durant deu compassos.
Al tercer període apareix en el relatiu menor, i desenvolupa la primera part del material d'obertura i després fa una versió lliure del mateix.
Al quart període apareix en la menor, i de nou amb una versió lliure.
En el període cinquè i últim apareix una recapitulació i en sis compassos reprodueix nota per nota el material inicial. En la resta de compassos del preludi estableix la tònica sobre el material temàtic inicial enllaçant-ho entre les diferents veus.
Fuga[modifica]
La fuga a tres veus, en compàs 6/16, amb una llargada de 99 compassos, contrasta totalment amb el preludi, pel que fa a ritme i a caràcter. El preludi és calmat, legato i sonor, mentre que la fuga és moguda, rítmica, lleugera i afirmada.
El tema, compost per quatre notes, amb un salt d’un interval de cinquena ascendent, forma un petit crescendo pel que fa al fraseig. Ressalten les notes pedals dels cc 61-65, (pedal de tònica) i dels cc 76-82,(pedal de dominant) poc comuns en les fugues del compositor.
Aquesta fuga destaca pel fet que abunden els episodis envers el material temàtic. De fet, la matèria episodia'l duplica la matèria temàtica.
La peça s’acaba amb la reexposició del tema principal i uns ornaments amb fuses a la veu superior.
Anàlisi[modifica]
La primera Codetta destaca per la seva longitud. Està escrit en una seqüència ascendent lliure, també proporciona, gairebé exclusivament, el material per a la construcció dels episodis.
La mateixa part que entra amb el subjecte (compàs 14) entra també gairebé immediatament amb la resposta (c.21). Això és una mica estrany, ja que la regla general és que a l'última entrada, aquesta hauria d'entrar més tard.
En les dues últimes entrades de la fuga (c.85) el subjecte d'altera cromàticament al c.87, i finalment al c.89 la primera cèl·lula del subjecte es repeteix quatre cops, però una segona major ascendent cada vegada.