Josep Joaquim Landerer i Climent

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJosep Joaquim Landerer i Climent
Biografia
Naixement1841 Modifica el valor a Wikidata
València Modifica el valor a Wikidata
Mort1922 Modifica el valor a Wikidata (80/81 anys)
Activitat
Ocupaciópaleontòleg, astrònom Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Premis

Josep Joaquim Landerer i Climent (València, 1841 - Tortosa, 1922) fou un geòleg, astrònom i autor de nombrosos estudis geològics i astronòmics (especialment de Júpiter i els seus satèl·lits).[1][2]

Biografia[modifica]

Fill de pare suís[3] i mare valenciana,[4] des de molt jove va sentir una disposició natural vers l'astronomia i la geologia, disciplines que va conrear durant tota la seua vida, tot i que mai va cursar una carrera oficial, ja que només era titular d'un grau de batxiller en ciències per la Universitat de València.[4] El 1867 es va casar amb Dolores de Córdoba, filla d'un terratinent, i de llavors ençà va poder disposar de prou recursos econòmics per a dedicar-se als seus gustos intel·lectuals.[4] Força catòlic, de formació autodidacta[2] i defensor d'un pensament creacionista (oposat al darwinisme),[5] va evolucionar cap a postures transformistes o transmutadores de les espècies (una teoria biològica que explica l'aparició de les diverses espècies a partir de transformacions successives)[6] com és palès en aquest fragment del capítol tercer (De las causas que han presidido en la aparición y desaparición de las faunas) del seu llibre Principios de Geología y Paleontología:

«
"Els exemples són tan nombrosos i les observacions tan minucioses i tan exactes, que ja no és possible, sense mancar al criteri que serveix de norma en la ciència, i fins i tot al simple bon sentit, deixar de subscriure la idea que un gran nombre d'espècies procedeixen, per via de transformació, o evolució lenta i gradual de les espècies que les han precedit. Aquesta idea s'imposa imperiosament a l'esperit despreocupat, la finalitat del qual és la investigació de la veritat natural. Com més s'eixampla l'horitzó dels coneixements geològics i paleontològics amb l'estudi distès i assidu de la comparació de faunes, de la determinació d'espècies fòssils, de les condicions biològiques a que han estat sotmeses, en una paraula, com més vigor de raonament adquireix la intel·ligència, tant més racional apareix la doctrina expressada"[7]
 »

Va suplir la manca de mitjans pròpia d'un particular per una constància i meticulositat notables, va dominar diversos idiomes i va ésser un dels primers ciutadans de l'Estat espanyol del seu temps que va poder publicar en revistes estrangeres: els seus primers articles van aparèixer a Les Mondes de l'abat Moigno i fou també autor de més de vint notes als Comptes rendus de l'Académie des sciences de París.[1] A la capital francesa va freqüentar els ambients del naturalista Gustave Frédéric Dollfus, dels astrònoms Camille Flammarion i Pierre Jules César Janssen. A Espanya es relacionà amb Juan Vilanova y Piera (catedràtic de Geologia i Paleontologia de la Universitat de Madrid), Josep Comas i Solà (director de l'Observatori Fabra de Barcelona), Ignasi Tarazona i Blanch (catedràtic de Cosmografia i Física del Globus a les universitats de Barcelona i València) i amb els directors d'alguns observatoris astronòmics espanyols: Tomás de Azcárate, León Herrero, el jesuïta Ricard Cirera, etc.[4]

En el camp de l'astronomia, les seues millors contribucions són les referents als satèl·lits de Júpiter, tema que li va ocupar molts anys. A partir de l'estudi de la polarització de la llum solar reflectida a la Lluna va arribar, en una investigació de gran originalitat, a la conclusió que es tractava d'un satèl·lit mort. Va predir amb gran exactitud la trajectòria de l'ombra en els eclipsis solars dels anys 1900 i 1905,[8][9] la qual cosa li va valdre el reconeixement d'autoritats espanyoles i internacionals (incloent-hi la Gran Creu de l'Orde del Mèrit Naval el 1900 i el premi Jules-Janssen que li va atorgar la Societat Astronòmica de França el 1901).[4] És de destacar el seu agosarat suport per a la instal·lació de l'Observatori de l'Ebre, segons va reconèixer el seu fundador i director Ricard Cirera.[1] Va sentir també una certa afició cap a la meteorologia i, especialment, la predicció de l'oratge. Pel que fa a la geologia, va conèixer molt bé els sòls del Maestrat i les seues aportacions són fonamentals per a conèixer l'estratigrafia del Cretaci a la zona esmentada: per exemple, va denominar sòl tenèncic a una classe de formació estratigràfica típica d'aquella comarca, amb característiques marcades tant des del punt de vista petrogràfic com paleontològic.[1][10]

La seua afecció als fòssils, que dibuixava amb un estil singular, el va portar a publicar una monografia sobre l'entorn de Tortosa, en la qual en figuraven 31 espècies noves. L'obra de Landerer Principios de Geología y Paleontología va tenir una acollida excel·lent i fou reeditada en diverses ocasions. Jaume Almera i Comas es va iniciar en la geologia amb els treballs de camp que va realitzar amb Landerer.[1][11][12]

Obres destacades[modifica]

  • Monografía paleontológica del piso áptico de Tortosa, Chert y Benifazá (1872)[13]
  • Explicación del cuadro sinóptico de los terrenos primitivos (1873)
  • El piso Tenéncico o Urgo-Áptico y su fauna (1874)[6]
  • La región oriental de España en la época miocena (1877)[13]
  • Principios de Geología y Paleontología (1878)[6]
  • Ensayo de una descripción del piso Tenéncico (1878)
  • Estudio geológico de la región comprendida entre Tortosa y Castellón (1920)[13]
  • Las revoluciones del globo lunar
  • Estudios sobre el sistema de los satélites de Júpiter
  • ¿Vivimos en la época cretácea?[14]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Biografías y Vidas (castellà)
  2. ↑ 2,0 2,1 Martínez Naveira, Antonio, 1998. Sobre la historia de las matemáticas en Valencia y en los países mediterráneos: Lección magistral de apertura de curso. Lecciones magistrales. Universitat de València. ISBN 9788437034898. Pàgs. 221-225.
  3. ↑ Enciclonet (castellà)
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Joaquín Landerer, un personaje curioso en el panorama científico español Historia de la ciencia en España (castellà)
  5. ↑ Pelayo López, Francisco, 1999. Ciencia y creencia en España durante el siglo XIX: la paleontología en el debate sobre el darwinismo. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400078492. Pàgs. 221-225.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Gozalo Gutiérrez, R.; Navarro Brotons, V., 1996. "José Joaquín Lánderer (1841-1922): entre creacionismo y transformismo». Geogaceta (19). Pàgines 185-186. ISSN 0213-683X. [1] Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine.
  7. ↑ Cristian Aguirre, El testimonio paleontológico de José Joaquin Landerer. Parte 1 - ¿Darwin o diseño inteligente? (castellà)
  8. ↑ Docobo, J. A.; Fernández, I., 2012. "O estado da astronomía en España a comezos do século XX e a eclipse de sol do 17 de abril de 1912 en Galicia". Revista Real Academia Galega de Ciencias. Real Academia Galega de Ciencias, XXXI: 91–114. Pàgs. 97, 107-110.
  9. ↑ Glick, Thomas F., 2005. Einstein y los españoles: ciencia y sociedad en la España de entreguerras. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400083588. Pàgs. 29-30.
  10. ↑ Vernet Ginés, Juan, 1976. Historia de la ciencia española. Instituto de España, Cátedra Alfonso X el Sabio. Pàg. 254.
  11. ↑ Pelayo López, Francisco, 1999. Ciencia y creencia en España durante el siglo XIX: la paleontología en el debate sobre el darwinismo. Consell Superior d'Investigacions Científiques. ISBN 9788400078492. Pàg. 226.
  12. ↑ TheBiography[Enllaç no actiu] (anglès)
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Sos Baynat, Vicente; Sanfeliu Montolio, Teófilo, 1983. La Geología de la provincia de Castellón y su bibliografía. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura. Pàgs. 50-52. [2]
  14. ↑ Del Prado, Narciso, 31 d'octubre de 1922. "José Landerer". La Alhambra (Granada) (556): 230–231. ISSN 1889-8572. Pàgs. 230-231.

Bibliografia[modifica]

  • Linari, A. F., 1922. "Don José Joaquín Landerer y Climent". A: Ibérica, núm. 18, pàgs. 178-180.
  • Garrido, Julio, 1973. "Un precursor español de las investigaciones petrográficas de la superficie de la Luna: José Joaquín Landerer". A: Revista de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, pàgs. 285-287.
  • Mandalla y Pueyo, Lucas: Los progresos de la Geología en España durante el siglo XIX (Discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia de Ciències). Madrid, L. Aguado, 1897. Enciclopedia Universal Ilustrada, vol. 29, pàgs. 566-567.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Joaquim Landerer i Climent
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Josep_Joaquim_Landerer_i_Climent&oldid=32171601»