Vés al contingut

Llengua més antiga

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La llengua més antiga és una qüestió que al llarg de la història de la humanitat ha anat sorgint freqüentment, amb tot de diverses respostes, les quals depenen de quins criteris s'empren per determinar l'edat d'una llengua o idioma.

Introducció[modifica]

La noció de llengua més antiga pot interpretar-se de diverses maneres, d'una banda la major part dels estudiosos que s'han encarregat del tema, ho interpreten referint-se a la primera llengua natural que puguem conèixer de manera directa o indirecta, que va estar en ús real entre els éssers humans.

Una altra interpretació minoritària és la que tracta d'identificar algunes de les llengües parlades modernament o testimoniades en inscripcions, que pugui ser considerada com la llengua d'entre aquestes que està testimoniada des d'abans o que ha estat en ús durant més temps. Aquesta interpretació tendeix a descartar-se perquè la lingüística històrica ha mostrat que el canvi lingüístic és un fenomen natural i inevitable, pel qual tota llengua experimenta petits canvis aparentment capritxosos amb el temps, de tal manera que les formes més estrictes antigues de la llengua tendeixen a tornar-se incomprensibles per als parlants més recents. En aquest sentit sembla que cap llengua és "molt antiga" perquè totes estan en constant renovació, tot i que pugui ser que en algunes els canvis lingüístics s'hi han succeït més ràpidament que en d'altres.

Llengües modernes «primitives»[modifica]

Els lingüistes convenen que no hi ha idiomes primitius: cap llengua humana tradicional no té una gramàtica rudimentària o un vocabulari limitat que limiti la capacitat del parlant per expressar idees noves o discutir a qualsevol nivell de profunditat. Noam Chomsky i la lingüística subsegüent han aportat fortes evidències que tots els idiomes humans posseeixen una "estructura profunda en comú"; aquestes estructures són compartides per totes les llengües humanes, malgrat les seves diferències superficials. Així es postula que hi ha una gramàtica universal per la qual els éssers humans mostren una capacitat innata, i només a mesura que el nen passa la fase d'adquisició de la llengua materna aprèn les especificitats pròpies de la llengua dels qui el cuiden, completant a la seva ment els detalls particulars de la seva llengua.

S'ha arribat a afirmar que el pirahã és un exemple d'un idioma rudimentari, considerant que no té números, a més de tenir un inventari molt petit de fonemes, i que les seves clàusules tenen una estructura escassa. D'altra banda, un dels seus investigadors primaris, Daniel Everett, va escriure «ningú ha de treure la conclusió [...] que l'idioma pirahã és primitiu en cap sentit. Té la morfologia verbal més complexa que conec i un sistema prosòdic notablement complex».

Una altra qüestió no aclarida i que continua sent un problema obert és com van sorgir per primera vegada les llengües humanes, o com d'abrupte va ser el procés. És conegut que els primats superiors més relacionats amb els humans que coneixem no tenen llenguatge, per la qual cosa amb seguretat alguns dels ancestres dels humans moderns no tenien llenguatge. En canvi, tots els grups humans coneguts han posseït un llenguatge, queda obert el problema de com va sorgir el llenguatge i quant de temps va portar aquest procés. De vegades s'ha suggerit que va poder existir una fase anomenada "fase de llengua primitiva" o "pre-llenguatge" en què els éssers humans tot i quan no parlaven una llengua natural en el sentit usual, exhibien formes comunicatives intermèdies entre les habilitats dels humans moderns i els primats sense llenguatge.

Aparició de noves llengües[modifica]

L'aparició d'una nova llengua natural s'ha pogut observar en el desenvolupament espontani i no planificat de diverses llengües de signes. Aquestes llengües demostren la capacitat dels éssers humans per a la llengua, quan s'ajunta una massa crítica de persones que requereixen un idioma per comunicar-se. La generació espontània d'un idioma i el seu desenvolupament a partir d'un primitiu «llenguatge de signes casolà», a través del llenguatge rudimentari de Nicaragua i finalment a una forma més complexa en idioma de signes es va observar a Nicaragua als anys 1970.

D'altra banda, tots els idiomes evolucionen conforme a processos de canvi lingüístic. Els idiomes canvien inevitablement en el seu vocabulari i la seva fonologia mentre els vells parlants moren i són substituïts pels joves. Alguns lingüistes han presumit que aquest procés és inevitable; la deriva lingüística, com la deriva genètica, es podria utilitzar per instal·lar un marc del temps. Per consegüent, s'han proposat la teoria que pugui existir una cortina de temps rere la qual les relacions entre els idiomes, tot i que vàlides, serien irrecuperables. S'ha estimat que els mètodes de la reconstrucció lingüística tindrien un horitzó d'entre 5.000 i 8.000 anys, més enllà d'aquest temps no seria possible pels procediments usuals aconseguir identificar parentescos.

Lingüística comparativa i proto-sapiens[modifica]

La lingüística comparativa consisteix en l'aplicació de tècniques comparació i reconstrucció amb l'objectiu de conèixer les característiques del antecessor d'un grup de llengües. Usualment per a famílies lingüístiques clarament recognoscibles, aquesta reconstrucció proporciona una gran quantitat d'informació sobre la protollengua que les va originar. Tanmateix, quan es comparen llengües més i més distants entre si la informació recuperable sobre l'avantpassat comú disminueix, fins al punt que s'accepta que hi ha una cortina de temps, per damunt la qual no és possible extreure'n informació.

Tot i així, alguns lingüistes han sostingut que no hi ha cap cortina de temps i que els mètodes comparatistes permeten reconèixer parentescs per a qualsevol escala de temps. Així doncs, una teoria molt polèmica exposada per lingüistes comparatius, com Joseph Greenberg i Merritt Ruhlen, proposa que tots els idiomes humans descendeixen d'un sol antecessor comú (monogènesi), el llenguatge del protomón. Si s'accepta la hipòtesi del «llenguatge del protomón», un criteri possible per seleccionar un candidat per a la llengua més antiga estaria amb l'ús de la cladística: els idiomes que semblen haver-se separat més primer del rizoma, possiblement serien els més antics. Sota aquest criteri, la majoria dels exponents d'aquesta hipòtesi dona el lloc d'honor a les llengües khoisan, parlades a Àfrica. Aquests partidaris també tendeixen a acceptar la hipòtesi de l'origen únic dels éssers humans, i esperen que la hipòtesi sobre la distància genètica humana confirmarà les seves especulacions lingüístiques.

Tal com està formulada, aquesta hipòtesi continua sent controvertida i molts lingüistes senzillament no n'accepten la idea. Altres lingüistes han assenyalat problemes a la metodologia de Greenberg i Ruhlen, que típicament depèn de la «comparació lèxica total», la comparació lèxica massiva. Ells només consideren convincent l'evidència que ve del mètode comparatiu, que requereix la reconstrucció de formes d'un protoidioma i el desenvolupament d'un sistema regular de regles per canviar els sons. Segons allò ja comentat anteriorment, alguns lingüistes creuen que la comparació lingüística no té l'abast per establir de manera fiable les relacions que va poder haver-hi al passat.

Els idiomes en els quals el mètode comparatiu ha penetrat més profundament són els idiomes indoeuropeus, però això es pot deure que la lingüística comparativa va començar amb els estudis indoeuropeus. En qualsevol cas, entre les protollengües reconstruïdes, la més extensivament estudiada és el protoindoeuropeu i, com a tal, es pot qualificar com la llengua més antiga sota aquest criteri. El protoindoeuropeu, tanmateix, és una construcció acadèmica.

Un experiment antic[modifica]

L'historiador Heròdot va escriure que el faraó egipci Psamètic I intentava descobrir l'origen de la llengua i va fer un experiment amb dos nens. Suposadament va donar dos nadons acabats de néixer a un pastor, amb les instruccions que ningú no els parlés mai, però que el pastor havia d'alimentar-los i tenir-ne cura sempre parant atenció a les seves primeres paraules. La hipòtesi era que la primera paraula pronunciada seria el rizomal de l'espècie humana. Quan un dels nens va cridar la paraula «bekos» amb els braços estesos, el faraó va concloure que aquella llengua era el frigi (una llengua indoeuropea ja extingida) perquè aquella era una paraula frígia per indicar 'pa'. Per tant, van concloure que el frigi era més antic que l'egipci. Amb probabilitat la història d'Heròdot no és certa, però almenys representa l'interès per l'origen de l'idioma des de l'antiguitat.

Llengües aïllades[modifica]

Una llengua aïllada és una llengua natural a la qual no es pot demostrar un parentesc amb cap altre idioma viu; és a dir, no pertany a cap família lingüística. Amb freqüència, es presumeix que és més antic que els idiomes circumdants; es pensa que les llengües més generalitzades i més relacionades van ser introduïdes més recentment.

Les llengües aïllades més esteses al món són l'urarina, el jalaa, el purépetxa, el iagan, l'ainu, el paez, el basc, les llengües iucaguirs i el japonès, així com moltes de les llengües papús.

Llengües i literatures escrites[modifica]

Un altre mètode per determinar l'edat d'una llengua és estudiar-ne en profunditat l'escriptura. Sota aquest criteri, la majoria dels arqueòlegs concorren que el sumeri és la llengua més antiga del món. La seva escriptura, anomenada cuneïforme, es remunta al 3200 aC mentre que els primers jeroglífics egipcis daten del 3100 aC.

La llengua més antiga amb una tradició escrita contínua és el xinès, l'escriptura d'oracles sobre os 甲骨文 (sota la dinastia Shang) es remunta a partir del 1400 aC, i els descendents d'aquesta escriptura encara existeixen.

L'abjad, l'alfabet consonantal de diverses llengües semítiques, es va inventar cap al 1500 aC.

Alguns idiomes amb manifestació escrita molt antiga inclouen el sànscrit (संस्कृतम्), el tàmil i el kanarès ((ಕನ್ನಡ).

Bibliografia[modifica]

  • Coulmas, Florian, The Blackwell Encyclopedia of Writing Systems (Blackwell, 1999) ISBN 0-631-21481-X
  • Daniels, Peter T., y William Bright, eds., The World's Writing Systems (Oxford, 1996) ISBN 0-19-507993-0
  • Moreno Cabrera, Juan Carlos. Lenguas del Mundo (Madrid: Visor, 1990) ISBN 84-7774-856-X
  • Moreno Cabrera, Juan Carlos. El Universo de las lenguas (Ed. Castalia, 2003).
  • Ruhlen, Merritt, The Origin of Language : Tracing the Evolution of the Mother Tongue (Wiley, 1996) ISBN 0-471-15963-8