Llotja del Tint
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Construcció | S. XIII | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Gòtic | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Banyoles (Pla de l'Estany) | |||
| Localització | C. de Sant Pere | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 14988 | |||
Llotja del Tint, també conegut com el Tint de Banyoles o Tint Prat, és un edifici preindustrial de Banyoles (Pla de l'Estany) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici representant del gòtic civil català del segle xvi, i per tant, una construcció tardogòtica construïda per una família poderosa banyolina. Originàriament, fou destinat al tint dels draps de llana o teixits de llana que es fabricaven a la vila de Banyoles. Situat al carrer Sant Pere, és a prop de l'edifici de la Pia Almoina de Banyoles, en ple nucli antic. Després de caure en desús durant molts anys, el 1971 el Consistori (a iniciativa del seu regidor de Cultura, Pere Comas i Masgrau) va recuperar l'edifici a fi d'evitar la seva destrucció. Ja llavors es va destinar a sala municipal d'exposicions d'art contemporani.
Descripció[modifica]
A l'exterior, els murs són fets de pedruscall i pedra irregular de travertí lligats amb argamassa. Les portes de llinda monolítica i les finestres carrades són distribuïdes a la planta baixa i en un primer pis, probablement obertes a partir dels segles XVII - XVIII quan fou reconvertit en adoberia o fàbrica de pells. En una de les finestres d'estil gòtic amb arquets ogivals s'hi pot llegir la data gravada de 156 (_) i el període real de la seva construcció. En l'antic traçat del rec Major també s'hi obrí un arc de mig punt de dovelles. El tipus de pedra utilitzat és l'anomenada pedra de Banyoles o travertí. Pel que fa a la seva estructura interior és de planta rectangular. Tanmateix, l'espai està dividit per arcs apuntats fets amb dovelles poc treballades de travertí, que suportaven coberta de bigues a fusta a dos vessants. La distribució actual en dues plantes amb una nova estructura de voltes de llunetes de llosa de travertí es va fer probablement als segles XVII o XVIII, quan l'edifici es reconvertí en adoberia.[1]
Història[modifica]
El tèxtil ha estat una de les principals activitats industrials i econòmiques de Banyoles a l'edat mitjana i inicis de l'edat moderna. Els draps de llana, coneguts com "banyolesos", van ser exportats a Catalunya i a la Mediterrània durant molts segles. Dins del procés d'elaboració dels draps de llana s'hi troba el tint en l'acabat final, quan el teixit era immers en grans tines o perols d'aram que contenien aigua bullent amb colorant natural. El Tint de Banyoles no va ser mai un edifici gremial medieval, sinó un tint particular propietat de la família d’apotecaris Prat construït de bell nou a partir de l’any 1563 en un hort del carrer Sant Pere, abans propietat de la família Peraseca, antics propietaris de l'actual mas Ameller de Banyoles. El segle XVI la vila de Banyoles viu un període d’esplendor en la producció de draps de llana, després del segle anterior desastrós a causa dels terratrèmols i a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Més de la meitat de la població banyolina es dedicava al negoci de la llana i a la producció dels draps "banyolesos" que eren venuts arreu de Catalunya, amb oficis com mercaders de llana, paraires, moliners drapers, tintorers o teixidors. No fou l'únic tint de Banyoles, per exemple en el segle xv hom sap de l'enderrocament del Tint Nou durant el setge de 1467, probablement situat en el barri dels Turers, damunt la Plaça Major. Per la seva activitat utilitzava les aigües del rec Major, conegut en aquest tram com "rec dels tints" donada la concentració de tints i ben documentats al llarg dels segles XV-XVI. L'edifici actualment recuperat i de propietat municipal, fou reformat l'any 1971.[1]
Durant els anys seixanta i setanta, Banyoles es va convertir en un clar referent nacional pel que fa a propostes artístiques, sobretot vinculades a l'art conceptual. La recuperació de la Llotja del Tint va permetre aglutinar bona part d'aquests col·lectius que, amb precedents com Presència 63, va fer possible aglutinar els grups del Tint-1 i el Tint-2. Des de finals dels vuitanta, la ciutat va registrar diferents etapes, però es va evidenciar, per damunt de tot, el sorgiment de nous nuclis d'artistes que es van afegir a la nòmina dels que van començar els anys seixanta i setanta. Propostes com Desconegut, Art als lavabos, Documental, Paisatge pintoresc, Sang de neu, i tantes altres avalen aquesta rica i diversa trajectòria que pivotaven entorn l'edifici del Tint. Actualment, és la seu del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles i acull exposicions en la seva planta baixa.
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llotja del Tint |
- ↑ 1,0 1,1 «Llotja del Tint». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 6 juliol 2017].
PALMADA, Guerau. "El ressorgiment dels molins drapers i el negoci de la llana a la Banyoles del segle XVI”, Annals de l'Institut d'Estudis Gironins (IEG), número 62 (any 2021)