Marià Alegre d'Aparici i d'Amat
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1756  Barcelona |
| Mort | 1831 (74/75 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | militar |
Marià Alegre d'Aparici i d'Amat (Barcelona, 1756 - 1831) fou un aristòcrata i polític català, membre d'una família benestant enriquida amb el comerç.
Història[modifica]
El seu besavi, Miquel Alegre (†1736), era un ciutadà honrat que el 1717 havia deixat la seva botiga de teixits del carrer dels Abaixadors al mestre paraire Joan Puget i va formar companyia de comerç amb altres socis. Els beneficis s'obtenien a partir de participacions en barques, assegurances marítimes, contractes de subministraments a l'exèrcit o al municipi, etc.
El seu pare Miquel Alegre i Roig (1729-1796),[1] va establir el 1761 una fàbrica d'indianes amb el seu padrastre Agustí Gibert i Xurrich al carrer dels Trentaclaus de Barcelona (vegeu casa-fàbrica Alegre-Cirés), i fou jutge d'apel·lacions (1769-1777) i vocal (1779-1783) de la Junta de Comerç.[2] Miquel Alegre i Roig es va casar amb Maria Aparici i d'Amat, que va aportar un dot de 4000 lliures i dues calaixeres. Van tenir un únic fill, Marià Alegre i d'Aparici, amb qui el 1784 va formar la companyia comercial Miquel Alegre i Fill. D'aquest manera, Marià Alegre i d'Aparici va rebre en herència les importants fortunes dels Roig, dels Alegre, dels Aparici, dels Amat i del seu padrastre Agustí Gibert.
Durant la Guerra Gran (1793-1795) fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; el 1794 fou un dels creadors del batalló de voluntaris de Barcelona i sostenidor dels Miquelets. El 1797, el rei Carles IV d'Espanya el va ennoblir amb el títol de baró de Castellet, basat en el senyoriu de Sant Vicenç de Castellet. Fou elegit diputat suplent de les Corts de Cadis (1810) i president de la Junta de Comerç de Catalunya (1807). Va pronunciar el discurs inaugural de la primera càtedra d'economia a la Universitat de Barcelona.
Tenia la seva residència a un palau al carrer de Montcada de Barcelona (vegeu Palau del Baró de Castellet). En morir sense fills, la seva vídua, Paula de Duran, va llegar els seus béns a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Referències[modifica]
- ↑ Els interiors barcelonins de finals del segle xviii i començament del XIX per Maribel Rosselló Nicolau, p. 23
- ↑ Segón Congrés d'Història Moderna de Catalunya, p. 53