Massacre de la Glacière
| ||||
| Tipus | massacre  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Revolució Francesa | |||
| Data | octubre 1791 | |||
| Localització | Palau dels Papes (França) | |||
| Estat | França | |||
La massacre de La Glacière va tenir lloc al palau papal d'Avinyó la nit de 16 d'octubre de 1791 a 17 d'octubre de 1791. L'assassinat de Lescuyer, el secretari secretari de la ciutat, per part d'una multitud de " papistes "Enutjat pel convent de Cordeliers pensant que els havien robat" patriotes », Va provocar la detenció de sospitosos dubtosos, un judici equivocat i l'execució de la condemna per botxins inexperts dirigits pel fill de la víctima, provocant així un veritable bany de sang.
Les salvatge massacre de La Glacière, dramatitzada en gravats populars, va ser traumàtica per a la regió i es va popularitzar entre el públic lector de l'Edat de la il·lustració, causant gran rebombori durant tota una generació. Jules Michelet va dedicar dos capítols de la seva història de la Revolució a la massacre.
Origen del nom de la torre de la Glacière[modifica]
El nom de la torre de les latrines data de l'estada dels papes. Es troba a la façana est de l’antic palau, al costat sud i directament al costat de la torre Trouillas. Hi havia dos pisos de letrines que es corresponien amb les dues galeries del claustre. La seva fossa es regava recollint l’aigua de pluja del claustre i es corresponia amb el gran clavegueram de la cuina abans de desembocar al Durançole i al Roine. Aquesta fossa es va utilitzar com a refrigerador en el moment dels vicegatats i és el nom de la torre de la Glacière que va romandre després de la massacre d'octubre de 1791. A la part superior de la torre hi havia la residència del capità del palau.[1] Més tard, al volum 7 del seu Diccionari d’arquitectura francesa de l’ xi a xvi th Segles, Viollet-le-Duc bateja aquesta torre amb el nom de torre de l'estrapada en memòria de la massacre.[2]
Antecedents[modifica]
Els avenços i les conquestes polítiques de la Revolució, tant a París com a totes les províncies, havien despertat passions a Avinyó i al Comtat Venaissin. La ciutat papal, governada pel vice-legat en nom de Roma, va continuar sent l'únic enclavament estranger sobirà del territori francès. Els Avinyonesos pro-francesos, havien adoptat la constitució francesa,, va escollir un nou municipi el14 març 1790 i, posteriorment, la població havia expulsat el vice-legat Filippo Casoni el següent 12 juin 1790-.
Es va escollir un nou municipi el23 novembre 1790 amb un comerciant, Antoine-Agricol Richard, al capdavant. Ella va ser l'emanació del partit de " moderat "Qui es va unir aviat al campament de" papistes ".[3] Malgrat les reticències de la representació nacional francesa[4] a annexionar Avinyó i el Comtat, el " patriotes Des d'Avinyó i el Comtat s'havien reunit a Bédarrides, el18 août 1791 i, a l'església de Saint-Laurent, havien votat la seva vinculació a França[5] per una forta majoria : el recompte de mandats va ascendir a 101 046 voix vots favorables d'un total de 152 919.[6]
Aquest acte es considera el primer a expressar el " dret dels pobles a l’autodeterminació ". El14 septembre 1791- davant d'un fet consumat, l'Assemblea Constituent va proclamar que els estats d'Avinyó i el Comtat estaven fent " part integral de l’Imperi francès ".[7]
Es va escollir un nou municipi el23 novembre 1790 amb un comerciant, Antoine-Agricol Richard, al capdavant. Ella va ser l'emanació del partit de " moderat "Qui es va unir aviat al campament de" papistes ".[3] Malgrat les reticències de la representació nacional francesa[4] a annexionar Avinyó i el Comtat, el " patriotes Des d'Avinyó i el Comtat s'havien reunit a Bédarrides, el18 août 1791 i, a l'església de Saint-Laurent, havien votat la seva vinculació a França[5] per una forta majoria : el recompte de mandats va ascendir a 101 046 voix vots favorables d'un total de 152 919.[6]
Aquest acte es considera el primer a expressar el " dret dels pobles a l’autodeterminació ". El14 septembre 1791- davant d'un fet consumat, l'Assemblea Constituent va proclamar que els estats d'Avinyó i el Comtat estaven fent " part integral de l’Imperi francès ".[7]
Referències[modifica]
- ↑ J. Girard, Évocation du vieil Avignon, op. cit., p. 115
- ↑ tome 7 du Dictionnaire raisonné de l'architecture française du XIème au XVIème siècle.
- ↑ 3,0 3,1 Marc Maynègre, op. cit., p. 178
- ↑ 4,0 4,1 L'Assemblée Nationale, par deux fois les Plantilla:Date- et Plantilla:Date- avait refusé de décréter l'annexion. J. Girard, Évocation du vieil Avignon, op. cit., p. 87
- ↑ 5,0 5,1 J. Girard, Évocation du vieil Avignon, op. cit., p. 88
- ↑ 6,0 6,1 Marc Maynègre, op. cit., p. 179
- ↑ 7,0 7,1 J. Girard, Avignon. Histoire et Monuments, op. cit., p. 39
Bibliografia[modifica]
- Martin, Jean-Clément, Violence et Révolution: Essai sur la naissance d’un mythe national. (Paris: Éditions du Seuil), 2006.
- Moulinas, René, Les massacres de la Glacière: Enquête sur un crime impuni, Avignon 16–17 octobre 1791. (Aix-en-Provence: Edisud), 2003.