Maurice Ohana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMaurice Ohana
Biografia
Naixement12 juny 1913 Modifica el valor a Wikidata
Casablanca (Marroc) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 novembre 1992 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópianista, compositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
MovimentMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
AlumnesJean-Claude Wolff Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webmauriceohana.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0644921 Musicbrainz: d7e4656c-c806-4d57-beba-7560ca52ada2 Discogs: 647294 Allmusic: mn0001179671 Modifica el valor a Wikidata

Maurice Ohana (Casablanca, 12 de juny de 1913 - París, 13 de novembre de 1992) fou un compositor francès. La producció d'Ohana inclou obres corals, quartets de corda, suites per a guitarra de deu cordes, un Tiento per a guitarra de sis cordes i òperes.

Pianista i compositor francès descendent per part de pare jueu sefardita andalús. Estudià piano amb Lázaro Levy (París), Frank Marshall (Barcelona), A. Casella (Roma) i contrapunt amb Daniel Lesur el l'Schola Cantorum (París). El 1947 participà en la fundació del grup «Zodiaco», l'objectiu principal del qual era la defensa de la llibertat d'expressió.

El seu estil, marcat en un principi per un caràcter hispà, no va parar d'evolucionar fins als termes més universals. Però tanmateix conserva profundes arrels amb el cant popular andalús i la música africana i se situa en la línia de Falla, però procedeix igualment del Debussy dels últims anys. Les obres de la seva última època mostren una renovació del llenguatge i la recerca de sonoritats per complexos mitjans de l'escriptura.[1]

Ohana rarament va compondre per a una gran orquestra simfònica: Synaxis (1966), Livre des Prodiges (1979) i T'Harân-Ngô (1974). Va compondre dos concerts de violoncel, un piano i un concert de guitarra (1958; dedicat a Narciso Yepes).[2][3]

Obra[modifica]

  • Sonatina monòdica (1945), piano, inèdita;
  • Llanto por Ignacio Sánchez Mejias (1950, Federico García Lorca, oratori, París, Billaudot;
  • Concierto (1950/57), guitarra i orquestra, París, Amphion, Magúncia, Schott;
  • Cantigas (1953/54), 6 cors amb 17 instruments;
  • Estudios coreográficos (1955), 6 percussionistes;
  • Prometeo (1956), ballet;
  • Récit de l'An zero (1958/59), oratori escènic, inèdita;
  • Tombeau de C. Debussy (1962), piano i cítara en 1/3 de to, veus i orquestra de corda, Amphion;
  • Secuèncias (1963), quartet de corda, inèdita;
  • Sincronias (1964), guitarra de 10 cordes, inèdita;
  • Ifigenia in tauride (1956), música d'escena radiofònica, inèdita;
  • Signes (1965), piano, flauta, cítara en 1/3 de to i percussió, Amphion;
  • Synaxis (1966), 2 pianos, percussió i gran orquestra, inèdita;
  • Syllabaire pour Phèdre (1967), òpera;
  • Cris (1968), per a 12 veus, Salabert;
  • Chiffres de clavecin (1968), clavecí i 12 instruments;
  • Stream (1970), baix i trio de cordes;
  • Autodafé (1972), òpera;
  • 24 preludis per a piano (1972), Jobert;
  • Office des oracles (1974);
  • Anneau du Tamarit (180);
  • La Celestina (1990), òpera.

Referències[modifica]

  • Espasa Calpe S.A. Grandes Compositores de la Música. Marc Honegger, pàg. 394 (84-239-5389-0)
  1. Dictionnaire des compositeurs.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-559-8. 
  2. Halbreich, Harry (1997). Un andalús de París a Nova Orleans, fa notar el llançament de CD 1C1039 a Timpani Records.
  3. Liner notes a l'enregistrament de Narciso Yepes.