Mausoleu d'Ismaïl ibn Àhmad

Infotaula d'edifici Mausoleu d'Ismaïl ibn Àhmad
Nom en la llengua original	(uz) Ismoil Somoniy maqbarasi
Epònim	Ismaïl ibn Àhmad
Dades
Tipus	Mausoleu
Primera menció escrita	890
Construcció	892
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Bukharà (Uzbekistan)
39° 46′ 41″ N, 64° 24′ 08″ E
Objecte d'un patrimoni cultural material significatiu de l'Uzbekistan
Activitat
Religió	islam

El Mausoleu d'Ismaïl ibn Àmad (o Samamid) es troba al nucli urbà històric de la ciutat de Bukharà, a Uzbekistan en un parc on hi ha un antic cementiri. Aquest mausoleu, un dels llocs més reconeguts de l'arquitectura d'Àsia Central, es va construir entre els segles IX i X (entre 892 i 943) per a Ismaïl ibn Àhmad —un emir poderós de la dinastia persa samànida, que governà a Àsia Central, i la ciutat en els s. IX i X. Tot i que els samànides eren governants del Gran Khorasan i la Transoxiana sota la sobirania del Califat abàssida, la dinastia ràpidament es va establir amb una independència virtual de Bagdad. A més d'Ismaïl ibn Àhmad, el mausoleu alberga les restes de son pare Ahmed i del seu nebot Nasr II, així com d'altres membres de la dinastia samànida.(1)

Significat

El fet que l'ortodòxia sunnita prohibís la construcció de mausoleus als indrets de soterrament accentua el significat del mausoleu samànida, que és el monument més antic de l'arquitectura islàmica a Àsia Central i l'únic monument que ha sobreviscut de l'època samànida. Aquest mausoleu podria ser una de les excepcions més antigues a aquesta restricció religiosa ortodoxa en la història de l'arquitectura islàmica.(1)

El santuari es considera un dels monuments més antics de Bukharà. Es diu que en l'època de la invasió de Genguis Kan, el santuari ja era enterrat en el llot de les inundacions. Així, quan les hordes mongoles ocuparen Bukharà, el santuari no va ser pas destruït. El lloc el va redescobrir al 1934 l'arqueòleg soviètic V. A. Shishkin, i es va trigar dos anys a excavar-lo.(1)

El santuari ha estat considerat sagrat pels habitants autòctons, i els pelegrins plantejarien dilemes i preguntes a un mul·là que respondria des de darrere d'una paret per a conservar l'anonimat. El santuari fou en el passat un edifici central d'un vast cementeri on s'enterraren fins i tot els antics emirs de Bukharà.(1)

Durant l'època soviètica, es pavimentà el cementeri local, i es va construir un parc d'oci al costat del santuari, que encara funciona. Es feu també un parc per a envoltar el santuari.(1)

• Vistes de l'exterior
• 
  Vista d'una de les quatre façanes idèntiques
• 
  L'edifici enmig dels jardins que l'envolten
• 
  Vista nocturna

Arquitectura

Fotografia de Paul Nadar (1890)

El monument marca una nova era en el procés de l'arquitectura del centre d'Àsia i Pèrsia, que va reviscolar després de les conquestes àrabs de la regió. L'estructura en general és feta de manera semblant als antics temples de foc perses, coneguts com chartaqi. Els arquitectes continuaren utilitzant una antiga tradició de construcció en rajola cuita, però amb un estàndard molt més elevat del que s'havia vist abans. L'indret és únic pel seu estil arquitectònic, que combina motius zoroastrians de les cultures nadiues, sogdiana i sassànida, així com motius islàmics provinents d'Aràbia i Pèrsia.(1)

La façana de l'edifici és coberta de rajola intricadament decorada, amb pautes circulars que recorden el sol, una imatge habitual en l'art zoroastrià de la zona en aquella època que recorda el déu zoroastrià Ahura Mazda, a qui es representa típicament amb el foc i la llum. La forma de l'edifici és cuboide, com la Kaba de La Meca, mentre que els pesats contraforts dels cantons deriven d'estils arquitectònics sogdians. L'estil sincrètic del santuari reflecteix els segles IX i X, una època en què l'àrea encara tenia grans grups de població zoroastriana, que havien començat a convertir-se a l'islam llavors.(1)

L'alçada del santuari és si fa no fa de deu metres i mig, amb quatre façanes dissenyades de la mateixa forma, que suaument s'inclinen cap a dins conforme van guanyant alçada. Els arquitectes n'inclogueren quatre trompes —voltes truncades semicòniques que sobreïxen en volada dels murs, cosa que permet la transició del quadrat al cercle—, sobre les quals es disposa la cúpula. El disseny de «quatre arcs» de l'edifici fou adoptat en diversos santuaris d'Àsia central. A la part alta de cada costat del santuari hi ha deu finestres menudes que ventilen l'interior del mausoleu.(1)

• Detalls de l'exterior
• 
  Porta d'entrada
• 
  Detall d'una de les portes
• 
  Galeria superior
• 
  Detall de cantonada
• 
  Arrencada de cantonades

• Detalls de l'interior
• 
  Cúpula interior
• 
• 
  Detall d'una de lestrompes
• 
  Vista interior

Influència en l'arquitectura posterior

El Mausoleu Mazar-e-Qaid, del fundador del Pakistan, Muhammad Ali Jinnah, imita aquest santuari samànida.

Vegeu també

• Tomba
• Mausoleu
• Història de les cúpules perses

Referències

• Maqbara-i Ismail Samani en Archnet
• Grabar, O. The Earliest Islamic Commemorative Structures. Ars Orientalis IV, 1966. 
• Hill, D. Islamic Architecture and Its Decoration. Chicago: The University of Chicago Press, 1964. 
• Michell, G. Architecture of the Islamic World. Londres: Thames and Hudson, 1995. 
• «Ismail Samani Mausoleum». World Monuments Fund Panographies, consultat el 2 de febrer de 20062013]