Ninon Collet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaNinon Collet
Biografia
Naixement10 febrer 1901 Modifica el valor a Wikidata
Eaux-Vives (Suïssa) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort1973 Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciójoieria, pintora, orfebre, ceràmica Modifica el valor a Wikidata

Eugenie Marguerite Millioud, coneguda com a Ninon Collet (Eaux-Vives, Ginebra, 10 de febrer de 1901Barcelona, 1973), fou una joiera, orfebre, pintora i ceramista suïssa afincada a Barcelona. També va treballar amb el dibuix, l’esmalt, l’escultura, i el bàtik, i en algun moment també es va dedicar a la docència.[1][2]

Formació i creació artística[modifica]

Entre els anys 1916 i 1921, Ninot Collet havia estudiat a l’Escola d’Arts Decoratives de Ginebra gravat, cisellada, repussatge, dibuix, modelatge i composició, i amb aquesta sòlida formació artística va arribar a Barcelona el 1923 i es va instal·lar amb el seu marit al barri d'Horta, on tingué el seu taller. Va aportar, doncs, un alt coneixement tècnic i la seva visió avantguardista.[1]

Va exposar la seva pintura, petits quadres de temàtica religiosa, a la Sala Parés (1927). També a Sant Sebastià (1928) i a Vilafranca del Penedès (1933). Amb la Guerra Civil marxà a Ginebra i de retorn a Barcelona exposà retrats a la Galeria Argos (1943) i més endavant a l'Institut Francès (1950), la Galeria Syra (1951) i la Galeria Sant Jordi (1952). A partir dels anys 50, després d’un viatge a Eivissa, es va dedicar gairebé exclusivament a l’orfebreria, i començà a dissenyar joies escultòriques sobretot amb materials com la plata i pedres precioses i semiprecioses com les malaquites, els lapislàtzulis, ametistes, turqueses, àgates i coralls, de formes inspirades en plantes, llavors, petxines... Al llarg del quart trimestre de 1955 participà amb les seves joies, amb el Foment de les Arts Decoratives, a la III Bienal Hispanoamericana d'Art, una exposició que mostrava l'obra recent dels artistes espanyols i iberoamericans i l'art més nou que s'estava fent als Estats Units.[1][3][4][5][6]

Ninon Collet fou una precursora d’una nova manera d'entendre la joieria, que abandonava l’or, els materials rics i l’ostentació i hi aportava l’art i la creativitat. I també incorporava la dona a un ofici en què no hi havia tingut presència fins aleshores.[7][8]

Entorn familiar[modifica]

El seu germà fou el dibuixant Frisco, nascut com a Francis Millioud, que també visqué a Barcelona durant uns anys. I el seu marit, l’escultor suís Charles Collet. La seva filla és la pintora Claude Collet.[9][10][11]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Canut, Àngels. «Ninon Collet, joies». Catàleg de l’exposició 'Joies i esmalts Ninon Collet, 1901 – 1973', Galeria Hipòtesi, 09-12-2001. [Consulta: 6 febrer 2023].
  2. Canut, Maria Àngels «Joieres catalanes del segle XX». Dones, núm. 19, juny 2005, pàg. 2.
  3. T., J. «Las exposiciones y los artistas». Destino núm. 329, 06-11-1943, pàg. 11.
  4. Monreal «Cuatro pintoras extranjeras». El Noticiero Universal, núm. 20507, 03-04-1952.
  5. Rius Vernet, Núria. La dona: subjecte i objecte de l'obra d'art. 1870-1936 (tesi). Llicències d'Estudis Retribuïdes, Curs 1997-98, p 146-147. 
  6. Capdevila, Manuel «La joyeria, la orfebreria y los esmaltes en la III Bienal». Boletín del Fomento de las Artes Decorativas, núm. 3, 4t trimestre 1955 - 1r trimestre 1956.[Enllaç no actiu]
  7. «'Joieres (1965-1990). Entre l’art i el disseny' al Museu del Disseny de Barcelona». Time out. [Consulta: 6 febrer 2023].
  8. «Exposició “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny” al Museu del Disseny». Jorgc. Col·legi Oficial de Joiers, d'Orfebres, de Rellotgers i de Gemmòlegs de Catalunya, 07-09-2021. [Consulta: 6 febrer 2023].
  9. Barjau, Santi. «Les imatges del trimestre: Hivern». Els meus cartellistes, dimecres, 20 març 2013. [Consulta: 6 febrer 2023].
  10. «Charles Collet | enciclopedia.cat». [Consulta: 6 febrer 2023].
  11. Salcedo Miliani, Antonio «Claude Collet (1929-2007), una pintora singular». Revista d'Igualada, Núm. 42, desembe 2012.