Patrick Dewaere
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Patrick Jean Marie Henri Bourdeaux 26 gener 1947 Saint-Brieuc (França) |
| Mort | 16 juliol 1982 (35 anys) 14è districte de París (França) |
| Causa de mort | Suïcidi (Ferida per arma de foc ) |
| Sepultura | Saint-Lambert-du-Lattay |
| Dades personals | |
| Formació | Cours Hattemer |
| Alçada | 176 cm |
| Activitat | |
| Ocupació | actor de cinema, cantautor |
| Activitat | 1950 – 1982 |
| Instrument | Veu, piano i guitarra |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Sotha (1968–1979) Miou-Miou (1972–1975) |
| Fills | Angèle Herry (  Miou-Miou)Lola Dewaere ( ) |
| Mare | Mado Maurin |
| Germans | Marie-Véronique Maurin, Yves-Marie Maurin, Dominique Collignon-Maurin, Jean-François Vlérick i Jean-Pierre Maurin |
Signatura  | |
| Lloc web | dewaere.online.fr |
          | |
Patrick Dewaere (Saint-Brieuc, Costes del Nord, França, 26 de gener del 1947 − París, 16 de juliol del 1982) va ser un actor teatral i cinematogràfic francès.[1]
Biografia[modifica]
Nascut a Saint-Brieuc, en el departament Costes del Nord (França), la seva mare era l'actriu francesa Mado Maurin.
Patrick Dewaere va ser un dels actors francesos més populars i prometedors de la dècada del 1970. El 1968, va entrar a formar part del grup d'intèrprets del teatre Cafè de la Gare, un col·lectiu en el qual s'incloïen futurs estels com Gérard Depardieu i Miou-Miou. Després d'actuar en els seus inicis amb el pseudònim de Patrick Maurin, finalment va adoptar el nom artístic Dewaere, com a record al nom de soltera de la seva àvia.
A partir del 1971, va interpretar petits papers per a la pantalla, però el seu primer gran paper va arribar en l'anàrquica comèdia de Bertrand Blier Els valseuses (1974), en la qual ell i Gérard Depardieu interpretaven dos joves delinqüents. Dewaere va tornar a treballar amb Depardieu i Blier en una comèdia guanyadora d'un Premi Oscar, Preparez Vós Mouchoirs (1978).
Malgrat l'obvi talent de Dewaere per a la comèdia, sovint va ser escollit per interpretar amb èxit individus fràgils i neuròtics. En un d'aquests papers, el que va fer en la comèdia negra Paradis Pour Tous (1982), el seu personatge acabava suïcidant-se. Poc després de l'estrena de la pel·lícula, el mateix Dewaere es va suïcidar pegant-se un tir amb un rifle al seu domicili a París.[2] Tenia 35 anys. Les seves restes van ser incinerades, i les cendres dispersades. Durant 11 anys, Dewaere havia estat casat amb l'actriu francesa Sotha.
El 1983, es va crear a França el Premi Patrick Dewaere en homenatge a l'actor. Dewaere va ser, a més, l'objecte del documental francès Patrick Dewaere, estrenat en el Festival de Cannes 1992.[3]
Filmografia[modifica]
Filmografia:[4]
- 1982: Paradis pour tous, d'Alain Jessua.
- 1981: Mille milliards de dollars, de Henri Verneuil.
- 1981: Hôtel des Amériques, d'André Téchiné.
- 1981: Beau-Père, de Bertrand Blier.
- 1980: Un mauvais fils, de Claude Sautet.
- 1980: Psy, de Philippe de Broca.
- 1980: Plein sud, de Luc Béraud.
- 1978: La Clé sur la porte, d'Yves Boisset.
- 1978: El cop de cap (Coup de tête), de Jean-Jacques Annaud.
- 1978: Préparez vós mouchoirs, de Bertrand Blier.
- 1978: L'Ingorgo - una storia impossibile, de Luigi Comencini.
- 1978: Série noire, d'Alain Corneau.
- 1977: La stanza del vescovo, de Dino Risi.
- 1977: El jutge Fayard anomenat el xèrif, d'Yves Boisset.
- 1976: Marcia trionfale, de Marco Bellocchio.
- 1976: F de Fairbanks, de Maurice Dugowson (també acreditat com a col·laborador en la composició de la banda sonora).
- 1975: Catherine et compagnie, de Michel Boisrond.
- 1975: Adieu poulet, de Pierre Granier-Deferre.
- 1975: La Meilleure façon de marcher, de Claude Miller.
- 1974: Lily aime-moi, de Maurice Dugowson.
- 1974: Les valseuses, de Bertrand Blier.
- 1973: Themroc, de Claude Faraldo.
- 1971: La Vie sentimentale de Georges li tueur, de Daniel Berger.
- 1971: Les Mariés de l'an II, de Jean-Paul Rappeneau.
- 1965: Es crema París?, de René Clément.
- 1956: Je reviendrai à Kandara, de Victor Vicas.
Premis i nominacions[modifica]
Nominacions[modifica]
- 1976: César al millor actor secundari per Adieu, poulet
- 1977: César al millor actor per La meilleure façon de marcher
- 1978: César al millor actor per Le juge Fayard dit Le Shériff
- 1980: César al millor actor per Série noire
- 1981: César al millor actor per Un mauvais fils
- 1982: César al millor actor per Beau-père
Referències[modifica]
- ↑ «biografia de Patrick Dewaere». The New York Times.
- ↑ German, Yuri. «Patrick Dewaere». All Movie Guide. [Consulta: 8 juliol 2009].
- ↑ German, Yuri. «Patrick Dewaere». All Movie Guide. [Consulta: 8 juliol 2009].
- ↑ «filmografia de Patrick Dewaere». The New York Times.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Patrick Dewaere |