Pla de la Font (Gimenells i el Pla de la Font)
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Conjunt urbà  | |||
| Construcció | segle xx | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Gimenells i el Pla de la Font (Segrià) | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 14245 | |||
Pla de la Font és un conjunt de Gimenells i el Pla de la Font (Segrià) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció[modifica]
Es tracta d'un llogaret creat pel I.R.Y.D.A a la zona de regadiu del canal d'Aragó i Catalunya. Se situa prop del poble de Gimenells i té un plantejament constructiu similar, si bé amb menys concentració edificatòria, es construí en unes terres de la "Obra Tutelar Agraria" donades pel Marquès d'Alfarràs.[1]
Pla de la Font va ser l'última colonització que l'Institut Nacional de Colonització va construir a la part catalana del canal d'Aragó i Catalunya. La principal diferència amb els altres poblats es troba a la plaça, en aquest cas molt més gran i majestuosa. A Pla de la Font deixa de funcionar com a punt neuràlgic de la població, donat que no es troba al centre sinó en un extrem de la trama urbana, per a esdevenir un element paisatgístic. Ara la plaça és un espai obert i enjardinat. En aquest cas les construccions oficials són sòbries i humils en l’àmbit arquitectònic i decoratiu.[1]
Urbanísticament, la trama s'organitza de forma geomètrica per a dialogar amb el paisatge i adaptar-se a la topografia. Com s'ha comentat abans, la menor concentració edificatòria permet una major fluïdesa fruit de traçats curvilinis i carrers amb pendents que generen perspectives obertes sobre el territori.[1]
L'església continua tenint un paper important en el conjunt, però ja no és la protagonista, donat que també passa a ocupar un lloc lateral en el punt més elevat de la topografia. El resultat és la conversió de l'església en una fita visual en el paisatge. El seu caràcter volumètric és pur, simple i abstracte. L'element decoratiu més significatiu és una gelosia de quadrats d'alabastre present tant a la façana com al campanar.[1]
Història[modifica]
L'Instituto Nacional de Colonización va ser fundat l'any 1939, un cop acabada la Guerra Civil. El seu objectiu era reformar el sector de l'agricultura després de la precària situació en què es trobava a causa de l'enfrontament bèl·lic i preparar el país pel període autàrquic en què s'endinsava. Per aconseguir-ho, varen construir-se séquies, embassaments, reparcel·lacions i més de 300 noves poblacions en tota la Península. La majoria d'aquests pobles, al voltant de les conques dels rius per aprofitar els cursos d'aigua per a nous regadius, es troben a Andalusia, Castella la Manxa, Extremadura i l'Aragó. A Catalunya se'n van construir tres a la comarca del Segrià: Gimenells, Sucs i Pla de la Font.[1]
El territori de la comarca del Segrià era una terra erma que havia quedat despoblada durant el segle xviii. La pastura d'animals i la caça varen ser les úniques activitats que s'hi duien a terme abans que l'arribada del regadiu canviés la naturalesa de la zona.[1]
Aquestes terres van pertànyer a diversos propietaris després de la Reconquesta cristiana. Alguns exemples són la família Desvalls a la Pia Almoina o el Marquès d'Alfarràs. Després de la construcció dels canals, alguns emprenedors com Manuel Raventós, van veure una bona oportunitat per adquirir finques i establir-hi colònies agrícoles.[1]
Cal dir que aquesta infraestructura ja l'havien demanat des de molt abans que es creés a partir de l'Instituto Nacional de Colonización. Ja es demandaven estructures d'aquest tipus al segle xviii, en temps de Carles III, tot i que no va ser fins a 1896 que les obres van efectuar-se de la mà del polític regeneracionista Joaquín Costa. El canal va inaugurar-se al 1910, moment en què finalitza la seva construcció.[1]
En el projecte de Pla de la Font es veuen les marques característiques de l'arquitectura de Borobio, especialment centrada en la relació amb el paisatge. Aquest control sobre el paisatge es basa en el domini de la geometria. El coneixement de la construcció popular i la seva posada en pràctica li permeten a l'arquitecte depurar els detalls en els successius projectes.[1]