Plegamans (llinatge)
Els Plegamans van ser un llinatge català, membres del patriciat urbà, relacionats amb afers públics. Van ser, en moltes ocasions, persones de confiança dels reis, almiralls, ambaixadors, agutzils i altres càrrecs públics.[1] En aquesta línia, els Plegamans van ser una de les moltes famílies de l'oligarquia urbana que durant la baixa edat mitjana van començar a adquirir terres i llocs, substituint a l'antiga petita noblesa, per així després poder ser prestadors de la corona, i augmentar els seus ingressos, obtenint també concessions en els governs municipals, amb la voluntat final d'accedir a l'estatus de la noblesa.[2]
Sobre els seus orígens, les primeres referències apareixen al segle xii, el 1151 ja eren cavallers, i un dels seus membres, Dalmau de Plegamans, era capità general de l'armada naval de Ramon Berenguer IV.[3] Durant aquest segle apareixen documentats amb el castell de Plegamans.[4]
No obstant això, destaquen sobretot durant el segle xiii, en què el membre més destacat és Ramon de Plegamans, mort el 1240, lloctinent de Catalunya[1] i procurador encarregat de l'estol i dels proveïments en la conquesta de Mallorca de 1229. Va casar amb Maria, amb qui va tenir a Marimon de Plegamans. El 1225 era representant de Barcelona a l'assemblea de Pau i Treva de Tortosa. El mateix any compra a Guillem II de Bearn el castell de Sant Marçal, a Cerdanyola, i també adquiria els drets a Teià, Alella, Badalona i Santa Coloma de Gramenet.[5] El fill de Ramon, Marimon de Plegamans, va ser un dels prohoms que va assistir a l'atorgament reial del Costum de València el 1239, rebent un considerable patrimoni d'alqueries a l'Horta de València: la de Trullàs, vora Sollana, la d'Albalat Acifilia (Albalat dels Sorells) i la de Beniemén, a més de cases a la ciutat. També un altre membre, Guillem de Plegamans, va rebre l'alqueria de Benimanor.[6]
Una part del llinatge, a partir del fill de Marimon, Romeu de Marimon de Plegamans, sembla que donen a un nou llinatge, els dels Marimon. Situats en una banda social difusa entre el ciutadanatge de Barcelona i la baixa noblesa, que van convertir-se en senyors del castell de Sant Marçal. També tingueren càrrecs de confiança del rei i responsabilitats de govern a la ciutat de Barcelona.[7]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Robert, I; Burns, S.J «The King's Pardon: A Genre in Documentary Typology (Montpellier-Perpignan-Barcelona, 1274)». Medievalia, 7, 1987, pàg. 57-71.
- ↑ Cuadrada Majó, Coral «Senyors i ciutadans: les senyories catalanes a la Baixa Edat Mitjana». Revista d'Història Medieval, 8, 1997, pàg. 68.
- ↑ Pujades, Jeroni. Crónica universal del principado de Cataluña, vol. 8. Barcelona: Imprenta de J. Torner, 1832, p. 448.
- ↑ «Castell de Plegamans». Pobles de Catalunya. [Consulta: 9 febrer 2014].
- ↑ «Ramon de Plegamans». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 9 febrer 2014].
- ↑ Guinot, Enric; Torró, Josep. Repartiments a la Corona d'Aragó. València: Universitat de València, 2007, p. 148.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa «Altres famílies i membres: l'oligarquia barcelonina». El "Llibre del Consell" de la ciutat de Barcelona [Barcelona], 2007.