Saif al-Din Barles
Saif al-Din Barles (després Hajji Saif al-Din Barles) fou un amir mongol turquitzat de la tribu Barles, que va servir a Tamerlà.
Primera època[modifica]
Ja acompanyava a Tamerlà durant la seva època com a guerrer errant. El 1364, derrotats els mogols o jats, fou enviat junt amb Jaku Barles, a prendre possessió de Samarcanda; en aquest any 1364 se'l cita com un dels amirs de confiança de Tamerlà, junt amb Jaku Barles, Daud Dughlat i algun altre. El 1365 va lluitar una vegada mes contra els mogols i al final de la guerra, amb Amir Husayn al poder efectiu, va ser perseguit fiscalment per aquest que intentava apoderar-se de les riqueses dels amirs que no li eren fidels com Akbugha, Eltxi Bahadur, Dolerkha Bahadur i Jaku Barles. El 1366 en la guerra civil, Tamerlà va enviar a Saif al-Din a Chughtayan on Husayn estava acampat, per informar-se de que feia el seu rival; va dirigir l'avantguarda de les forces de Tamerlà. Quan les coses es van posar malament i Husayn estava a punt d'atacar Karshi, Jaku Barles, Ayk Timur, Sarbuga Jalayir, Amir Daud, Amir Muvayad Arlat, Saif al-Din i altres amirs li van jurar lleialtat a Tamerlà. Aleshores Karshi fou evacuada però Tamerlà la va tornar a ocupar per sorpresa i Saif al-Din va tenir una actuació destacada i junt amb Sar Bugha va poder rebutjar a fins a cinc mil enemics. El 1367 fou enviat amb algunes tropes a Makhan.[1]
Guerra civil[modifica]
Després de la victòria i conquesta de Balkh (1370) fou un dels tavachis o ajudes de camp (Saif al-Din, Alem Shaikh, Alafi Kutxin, Ardaxir Kutxin, Kumar Inak i Abas Bahadur).[2] Poc després en la revolta de Zinde Hasham Apardi, va intercedir per un implicat que era parent seu i li va salvar la vida.[3] Durant l'expedició a Khwarizm del 1371, Saif al-Din fou designat governador de Samarcanda i Transoxiana.[4] El 1376 a la mort del príncep Jahangir, l'amir Saif al-Din Barlas, que era parent llunyà de Timur i per tant de Jahangir, disgustat, va demanar permís a Tamerlà i se’n va anar a passar els seus darrers anys a l'Hedjaz, a la Meca, però encara que no previa la tornada, aquesta es va produir aviat.[2] El 1378 retornava de la Meca; reunit amb Tamerlà el va informar de la situació política a Pèrsia.[5]
Servidor lleial de Tamerlà i dels seus fills o nets[modifica]
El 1380 Tamerlà va enviar una ambaixada a Herat per convocar al malik Ghiyat al-Din Pir Ali a un kurultai a celebrar a la primavera al qual assistiria el propi Tamerlà. Pir Ali va demorar en lo possible la resposta i finalment va respondre que aniria lliurement a Samarcanda i només requeria una escorta per guiar-lo. El amir Saif al-Din Nukuz (Hajji Saif al-Din Barles), el mes vell servidor de l'emperador i amic del malik, persona de confiança de Tamerlà, es va proposar per acompanyar-lo fins a Mawara al-Nahr i Timur hi va estar d'acord i va enviar a Herat a aquest amir. El malik no obstant va seguir demorant la marxa al·legant que havia de preparar els regals per a Timur i havia de fer preparatius de viatge. En realitat estava omplint Herat de queviures per resistir un setge i estava reforçant les defenses (ja el 1378 havia fet construir una segona muralla d'uns 10 km de circuit que abraçava alguns suburbis i jardins de la ciutat) i fortificava les seves muralles. Era evident que el malik no tenia cap intenció de renunciar al seu regne. Veient que el malik no tenia intenció de viatjar a Transoxiana, Saif al-Din va iniciar el retorn i es va presentar a Tamerlà per informar.[6]
Poc després el va enviar al Khurasan (província mongola) per servir al fill Miran Shah al que acabava de nomenar governador de la regió.[7] Va participar al setge de Kalat (1382)[8] i el 1383 fou enviat contra els agitadors que havien entrat a Herat [9] i en la conquesta de Sabzawar d'Herat (Isfizar) i Bedrabad.[10] Va acompanyar a Tamerlà en la conquesta del Zamindawar; davant l'hostilitat dels Nikudaris, va intentar negociar amb el seu amir, Tumen Nikudari, del que era amic personal, sense èxit; el combat va començar i Tumen va resultar mort aviat d'un cop de llança; el seu cap fou enviat a Tamerlà [11]
El 1386, després de la conquesta de Tabriz, fou enviat en persecució del sultà Ahmad ibn Uways, i el va atrapar, però va poder fugir abandonant l'equipatge que els seus homes es van aturar a saquejar.[12] El 1387 Tamerlà va enviar al seu exèrcit cap a Rayy per hivernar a Sark Kamigh (dirigits per Miran Shah, Shaikh Ali Bahadur i Saif al-Din) .[13] El 1389 el fill de Miran Shah, Abu Bakr Mirza, fou promès a la filla de l'amir Hajji Saif al-Din.[14]
El 1390 fou un dels tavachis que va organitzar les tropes per la campanya de l'any següent contra Toktamish.[15] Va participar en aquesta campanya i en la batalla de Kundurcha va dirigir l'avantguarda de l'ala esquerra.[16] El 1392 es va formalitzar el casament concertat de la seva filla amb el príncep Abu Bakr Mirza.[17]
El 9 d'agost de 1392, després que Tamerlà es va recuperar d'una malaltia en els inicis de la campanya dels cinc anys, fou enviat a Samarcanda com un gran visir de facto.[18] El 14 d'agost de 1394 Saif al-Din, procedent de Samarcanda, va arribar i li va portar regals; el va informar que no hi havia novetats.[19] Després Tamerlà va enviar als amirs Burhan Aghlan, Hajji Saif al-Din, Jahan Shah Bahadur i Osman Bahadur a Samtskhe per saquejar sistemàticament les terres no musulmanes.[20] Quan anaven en direcció a Shaki (Azerbaidjan), ell i l'amir Jahan Shah Bahadur forena enviats a saquejar les terres d'un príncep georgià anomenat Bertaz; van assolar les seves planes i muntanyes i van fer presoners als habitants als que van portar com esclaus al campament.[21]
En la segona campanya contra Toktamish el 1395, en la batalla decisiva va dirigir l'avantguarda de l'ala dreta.[22] El 1396 li va encomanar el setge d'Alinjak a l'amir Sanjar, el fill de Saif al-Din, que també hi va estar breument;[23] després va participar en la submissió de les terres costeres del golf Pèrsic amb el príncep Muhammad Sultan ibn Jahangir i l'amnir Jahan Xah Bahadur, però es va posar malalt i es va haver de quedar a Kerbal. Recuperat es va dirigir a la cort via Yadz.[24] El 1397 fou posat al servei del príncep Muhammad Sultan quan aquest fou nomenat governador de la frontera de Mogolistan amb seu a Andijan.[25]
Mort[modifica]
Va morir de mort natural l'hivern del 1400 al 1401.[26]
Referències[modifica]
- ↑ An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
- ↑ 2,0 2,1 Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
- ↑ Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 5
- ↑ Ibid, II, 10
- ↑ Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 26
- ↑ Ibid., II, 29
- ↑ Ibid., II, 30
- ↑ Ibid, II, 37
- ↑ Ibid., II, 41
- ↑ Ibid., II, 43
- ↑ Ibid, II, 45
- ↑ Ibid., II, 53
- ↑ Ibid., II, 60
- ↑ Ibid., III, 7
- ↑ Ibid., III, 8
- ↑ Tamerlane, Sword of Islam, Conqueror of the World, per Justin Marozzi
- ↑ Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, III, 16
- ↑ Ibid., III, 17
- ↑ Ibid., III, 45
- ↑ Ibid., III, 46
- ↑ Ibid., III, 50
- ↑ Justin Marozzi, Tamerlane, Sword of Islam, Conqueror of the World
- ↑ Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, III, 65
- ↑ Ibid., III, 68
- ↑ Ibid., III, 70
- ↑ Ibid, V, 37