Setge de Biar
| Conquesta del Regne de València | |||
|---|---|---|---|
  Setge de Biar Setge de Biar (Països Catalans) | |||
 Imatge del castell | |||
| Tipus | setge  | ||
| Data | De meitat de setembre de 1244 a principis de febrer de 1245 | ||
| Coordenades | 38° 37′ 47″ N, 0° 45′ 49″ O / 38.62972°N,0.76361°O | ||
| Lloc | Biar | ||
| Resultat | Victòria cristiana | ||
| Bàndols | |||
| |||
Racó d'Ademús (1210) | |
El setge de Biar, del 1244 al 1245, fou un dels combats de la conquesta del Regne de València.
Antecedents[modifica]
El 1238, un cop conquerida Balansiya, únicament quedaven dos estats musulmans a la península: l'Emirat de Gharnata i l'Emirat de Mursiyya, que controlava Alzira i Dàniyya amb el suport de Tunis. Els exèrcits de la Corona d'Aragó van continuar avançant cap al sud, fixant posicions front de la Corona de Castella, que també buscava estendre els seus dominis. Es va establir una fortalesa a Sellent i des d'aquesta es van disposar a atacar Xàtiva, que va resistir un setge el 1239 i un segon el 1240, però van caure Villena, Saix i Cabdet.[1]
Arran del Tractat d'Alcaraz, signat el 1243, entre la Corona de Castella i l'Emirat de Mursiyya, aquest passava en la seva integritat a sobirania de Castella, però les negociacions que els castellans van encetar amb l'alcaid musulmà de Xàtiva perquè els lliurés aquesta plaça, que corresponia al Regne de València, van dur el perill d'entrar en guerra i a concertar una entrevista d'urgència al març del 1244 al castell d'Almizra, en poder del Regne de València, i el Tractat d'Almizra del 1244, entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella va assignar Dàniyya, Biar i Xàtiva a la Corona d'Aragó.
El setge[modifica]
El setge de Biar va durar de meitat de setembre del 1244 a principis de febrer del 1245,[2] i en s'hi distingiren Pero Maça de Sangarrén[3] i Guillem I d'Entença.[4]
Conseqüències[modifica]
Després de la caiguda de Biar, la resta de viles i castells es rendiren sense gaire resistència, especialment a partir del Tractat del Pouet entre l'infant Alfons i Al-Àzraq, que suposaren el lliurament dels castells de Pop i Tàrbena, el manteniment per al-Azraq dels castells d'Alcalà i Perpuxent, i el compromís de cessió en tres anys dels castells de Gallinera, Margarida, Xeroles i Castells, que posseïa al-Azraq.[5]
Davant el maltractament als sarraïns i l'incompliment dels acords dels monarques, els mudèjars es revoltaren l'any 1247 sota el comandament d'Al-Àzraq[6] que, en aquest any, ja controlava els castells d'Ambra (vall de Pego), i d'Alcalà, amb nombrosos castells menors. A continuació, va anar prenent els castells de Xàtiva, Dénia, i Alacant i, amb l'ajuda del soldanat de Granada i del suport interessat del rei Alfons X de Castella, s'independitzà la regió de la riba sud del Xúquer del Regne de València.
Referències[modifica]
- ↑ Morote Pérez, Pedro. Antiguedad, y blasones de la ciudad de Lorca, y Historia de Santa Maria la Real de las Huertas (en castellà). Francisco Joseph Lopez Mesnier, 1741, p. 171.
- ↑ Beut i Belenguer, Emili «Un Castell». Sicània, vol.2, n.7, gener 1959, pàg. 12 [Consulta: 23 juny 2013].
- ↑ Soldevila i Zubiburu, Ferran. . Institut d'Estudis Catalans, 2007, p. 196. ISBN 847283901X.
- ↑ Miret i Sans, Joaquim; Ferrer i Mallol, Maria Teresa. Itinerari de Jaume I "el Conqueridor" (en anglès). Institut d'Estudis Catalans, 1918, p. 170. ISBN 8472837513.
- ↑ Guinot, Enric. Repartiments a la Corona d'Aragó (segles XII-XIII). Universitat de València, 2011, p. 202. ISBN 8437083931.
- ↑ Guinot, Enric. Repartiments a la Corona d'Aragó (segles XII-XIII). Universitat de València, 2011, p. 209. ISBN 8437083931.