Sit de Bachman
Peucaea aestivalis  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Gairebé amenaçada | |
| UICN | 22721256 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Emberizidae |
| Gènere | Peucaea |
| Espècie | Peucaea aestivalis Lichtenstein, 1823 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Aimophila aestivalis
|
| Protònim | Fringilla aestivalis |
| Distribució | |
 Zona de nidificació Tot l'any | |
El sit de Bachman[1] (Peucaea aestivalis) és un ocell de la família dels passerèl·lids (Passerellidae).
Descripció[modifica]
És un ocell de color força uniforme, les parts superiors són de color gris marronós tenyides de ratlles vermelloses. Les inferiors són de color camussa i el ventre blanquinós. Típic del gènere Peucaea, té el bec gros i la cua llarga, arrodonida i fosca. Llueix una capçada de color marró vermellós, superciliar pàl·lid i opac, línia d'ull fosca i fina que s'estén des de l'ull, veta malar fosca i fina. Revolt groc de l'ala. Mandíbula superior fosca, mandíbula inferior pàl·lida. S'identifica més fàcilment pel cant que pel plomatge. No presenta dimorfisme sexual. De longitud total fa entre 12,4 i 15,2 cm i pesa aproximadament 21 g.[2]
Hàbitat i distribució[modifica]
Habita el bosc obert de pins, matolls i cultius del sud-est dels Estats Units, des del sud Missouri, centre i nord-est d'Illinois, centre d'Indiana, centre d'Ohio, sud-oest de Pennsilvània i centre de Maryland, més cap al sud a l'est d'Oklahoma, est de Texas, costa del Golf i sud de Florida.
Zones de reproducció[modifica]
L'espècie es reprodueix molt localment i en petits nombres del nord al centre-sud de Kentucky,[3] Tennessee central[4] i rarament al sud de Missouri, on és a punt d'extingir-se.[5] Distribuït localment en molts llocs de l'àrea de distribució, hi ha molts espais d'hàbitat aparentment adequat que no estan ocupats. Resident als estats del sud, migratori a les parts del nord de l'àrea de reproducció.[2]
Alimentació[modifica]
Principalment s'alimenta de llavors, especialment herba Panicum i insectes. Gairebé tota l'alimentació la fa a terra.[6]
El sit de Bachman recull els aliments del terra, movent-se lentament. Pot saltar del terra per capturar o arreplegar preses, però rarament s'alimenta en arbustos per sobre del sòl. Durant l'època de cria, l'alimentació es concentra a les 5 primeres hores del matí i les 2 últimes abans de la posta de sol.[6] Durant l'època no reproductiva, s'alimenta de manera irregular durant el dia. Hi ha un registre d'un adult que portava un llangardaix petit d'Anolis encara que no se sap si l'havia mort ell mateix; pot haver estat prenent preses de cries.[7]
Dieta[modifica]
Hi ha 3 estudis quantitatius del contingut estomacal. A Alabama, el contingut de l'estómac incloïa un 58% de matèria animal, majoritàriament escarabats i gorgs, i un 42% de matèria vegetal, majoritàriament llavors d'herbes i carinyes (n = 10 individus, temporada no especificada.[8] A Texas, l'estómac incloïa un 68% de matèria animal (rang 10-100%) i un 32% de material vegetal (n = 7 individus recollits al juny[9]). També a Texas, una mostra de 20 ocells recollits durant 3 estacions va mostrar una forta preferència per llavors d'herba Panicum, escarabats (Coleoptera) i erugues (Lepidòpters); les llavors van ser numèricament dominants en les 3 estacions.[10] Es van obtenir resultats similars per a una petita mostra de Louisiana.[11] El sit de Bachman té una dieta més limitada que el sit campestre (Spizella pusilla) i el sit cellablanc (Spizella passerina) a Texas.[10]
Sistemàtica[modifica]
El nom de sit de Bachman fa honor a John Bachman i es basa en una descripció de John James Audubon el 1833 d'exemplars recollits a prop de Charleston, Carolina del Sud. Bachman era un clergue amb qui Audubon es va quedar mentre visitava Charleston. L'espècie va ser descrita per primera vegada, però, 10 anys abans per M. H. K. Lichtenstein el 1823 a partir d'un exemplar de Geòrgia.[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Sit de Bachman». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/01/2023(català)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Dunning, John B.; Pyle, Peter; Patten, Michael A. «Bachman's Sparrow (Peucaea aestivalis), version 1.0» (en anglès). Birds of the World, 2020. DOI: 10.2173/bow.bacspa.01species_shared.bow.project_name. ISSN: 2771-3105 [Consulta: 9 maig 2024].
- ↑ Palmer-Ball, Brainard L. The Kentucky Breeding Bird Atlas. University Press of Kentucky, 1996. ISBN 978-0-8131-1965-6.
- ↑ Simbeck, D. J; Nicholson, C. P «Bachman's Sparrow». Atlas of the breeding birds of Tennessee. C. P. Nicholson. Knoxville: Univ. Tennessee Press., 1997.
- ↑ Robbins, Mark. The Status and Distribution of Birds in Missouri (en anglès). Lawrence, Kansas: University of Kansas Libraries, 2018-04-19, p. 242-243. DOI 10.17161/1808.26287. ISBN 978-1-936153-11-4.
- ↑ 6,0 6,1 Allaire, Pierre N.; Fisher, Charles D. «Feeding Ecology of Three Resident Sympatric Sparrows in Eastern Texas». The Auk, 92, 2, abril 1975, pàg. 261. DOI: 10.2307/4084555.
- ↑ Pipher, E. N; Cox, J. A. «First record of Bachman's Sparrow (Peucaea aestivalis) feeding on a vertebrate» (en anglès). vol. 39(1) p. 16-18. Florida Field Naturalist, 2011. [Consulta: 10 maig 2024].
- ↑ Bent, Arthur Cleveland; Austin, Oliver L. «Life Histories of North American Cardinals, Grosbeaks, Buntings, Towhees, Finches, Sparrows, and Allies» (en anglès). Bulletin of the United States National Museum, 237, 1968, pàg. 956-975. DOI: 10.5479/si.03629236.237.1.
- ↑ Wolf, Larry L. «Species Relationships in the Avian Genus Aimophila». Ornithological Monographs, 23, 1977-01, pàg. iii–220. DOI: 10.2307/40166744.
- ↑ 10,0 10,1 Allaire, Pierre N.; Fisher, Charles D. «Feeding Ecology of Three Resident Sympatric Sparrows in Eastern Texas». The Auk, 92, 2, 1975-04, pàg. 260–269. DOI: 10.2307/4084555.
- ↑ Meanley, Brooke «Notes on Bachman's Sparrow in Central Louisiana». The Auk, 76, 2, 1959-04, pàg. 232–234. DOI: 10.2307/4081783.
