Teatre de la Renaixença

En Manelic, de Terra baixa

El teatre de la Renaixença són aquelles produccions teatrals que es van realitzar durant el període conegut com a Renaixença catalana.

Context polític i social

La segona meitat del segle xix està marcada a Catalunya per la Renaixença, moviment polític, cultural i literari que s'inicia el 1833 amb la publicació de La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. Vuit anys més tard, Joaquim Rubió i Ors escriu el pròleg per a un recull dels seus propis poemes, text que serà considerat el manifest d'aquest corrent.

Els Jocs Florals són fonamentals per a la consolidació de la Renaixença. La primera edició, celebrada el 1859, es converteix en punt de trobada dels principals escriptors en llengua catalana i en un aparador per donar-los a conèixer. Amb el temps, els Jocs seran en una important plataforma de foment de la cultura catalana, tant a nivell institucional com popular.

Teatre

El moment de plenitud de la Reinaixença es dona entre la dècada de 1870 i els anys noranta, un llarg període durant el qual conviurà amb altres tendències, com el romanticisme, el realisme o el naturalisme. És en aquesta època quan els autors més importants del moviment —Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller— inicien la seva producció artística. Cal tenir en compte que durant aquests anys publicar en català comporta moltes dificultats, però les edicions en aquesta llengua són cada cop més nombroses; la premsa periòdica, a més, resulta cabdal com a eina de divulgació literària.

El teatre a la capital catalana a finals del segle xviii i inicis del XIX s'articula al voltant de dos nuclis. Un és el Teatre de Barcelona —o Casa de les Comèdies—, on companyies professionals presenten obres en llengua castellana, i l'altre, els grups d'aficionats, formats per persones procedents de totes les classes socials, que duen a terme una intensa activitat.

Una de les peces que més es representa al Teatre de Barcelona és el sainet. Substitut de l'antic entremès, és la forma dramàtica que reflecteix la vida quotidiana de menestrals, artesans o petits terratinents i de les capes més marginals de la societat. Es tracta d'obres breus, de contingut costumista i polític, que presenten una visió satírica de la realitat i generalment inclouen un triangle sentimental. Els dos màxims exponents del sainet en llengua catalana són Francesc Renart i Arús i Josep Robreño), tot i que la majoria dels seus textos són bilingües. Un altre autor important és Joaquim Dimas.