Tonyina de sorra

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula menjarTonyina de sorra
Característiques
Regióprovíncia d'Alacant Modifica el valor a Wikidata
País d'origenEspanya Modifica el valor a Wikidata
Detalls
Tipusplat Modifica el valor a Wikidata
Ingredients principalsTúnid Modifica el valor a Wikidata
La coca amb tonyina alacantina

La tonyina de sorra és una preparació de la tonyina (zona de la panxa) que s'elabora tradicionalment en la cuina alacantina.[1] És la part de la ventresca, la més grassa i saborosa. Generalment es prepara a la planxa, encara que pot trobar-se sec en saladura amb aspecte molt semblant al pernil si es té en compte de les vetes de cansalada que la solen acompanyar.[2]

Etimologia[modifica]

La paraula sorra, en aquest cas, no significa "arena", sinó que prové de l'àrab i significa "ventre" i se sol fer una mala traducció.[3]

Història[modifica]

La tonyina de sorra posseeix moltes implicacions en la història culinària de la província d'Alacant.[4] Algunes de les cançons jocoses de la guerra civil ja mencionaven aquest plat:

« Tú sabes que la manía

De toda la gente hoy día
Es tan sólo intercambiar,
Lo que se traduce en dar,
Por una, otra mercancía.
Y así ves a un carnicero
Dar carne por un sombrero,
Y he visto, por una gorra,
Darle a uno un palillero
Y un kilo de atún de arena. (...)

»

Tradicionalment s'ha emprat com a farciment de la coca amb tonyina, típica de les festes de Sant Joan.

Referències[modifica]

  1. Miguel Castelló Villena, María Dolores Marcos González, (1984), Alicante, nuestra ciudad, Alicante, Página 138
  2. Lorena Gallart Jornet, Isabel Escriche Roberto, Pedro Fito Maupoei, (2005) La salazón de pescado: una tradición en la dieta mediterránea, Alicante, Más ediciones, Página 137
  3. Colom, Jaume Fàbrega i. Cuina i cultura del gust al País Valencià: El patrimoni culinari. Universidad de Alicante, 1 d'abril de 2019. ISBN 9788497176569. 
  4. Manuel Martínez López, (2007), La experiencia republicana y la Guerra Civil en Alicante, Ed. Experiencia Universitaria, pág. 152