Tractat de Tarascó (1291)
| Tipus | tractat de pau  | ||
|---|---|---|---|
| Data | 19 febrer 1291 | ||
| Localització | Tarascó (França) | ||
| Estat | França | ||
| Signatari | |||
El Tractat de Tarascó fou signat el 19 de febrer de 1291 entre el papa Nicolau IV, el rei de Nàpols Carles II d'Anjou i el rei de França Felip IV, d'un costat; i el rei de la Corona d'Aragó Alfons el Franc de l'altre.[1][2] La intenció del tractat era posar fi a la Croada contra la Corona d'Aragó en el context de la Guerra de les Vespres Sicilianes. Fou signat a la ciutat de Tarascó, a la meitat del recorregut entre el feu papal d'Avinyó i Arles. Guillem Durfort, com a conseller en cap de Barcelona, va participar en les negociacions del tractat.[3]
Segons el tractat, el casal de Valois renunciava als regnes catalans que els havia cedit Martí IV, i el rei catalanoaragonès Alfons el Franc es reconeixia feudatari del Papa, prometia anar a la Croada i retirava l'ajuda al seu germà Jaume el Just, rei de Sicília.[4] Alfons quedà obligat segons el tractat a:
- Anar a Roma en persona per tal que s'aixequés l'excomunió del seu germà Jaume.
- Rendir un tribut de trenta unces d'or a l'església.
- Realitzar una croada a Terra Santa.
- Retirar de Sicília tots els cavallers aragonesos i catalans al servei de Jaume.
Alfons el Franc també va prometre que el seu germà no mantindria el seu regne en contra dels desitjos de Papat, i se li va aconsellar que fes les paus amb el rei de Castella, Sanç IV. El papa, per la seva banda, va anul·lar la investidura de Carles de Valois com a rei d'Aragó[5] i va reconèixer els drets de Jaume II sobre Mallorca.[6]
Quan Alfons va morir un mes més tard, les clàusules del tractat es van declarar nul·les i el tractat deixà de tenir cap significat. El germà d'Alfons, Jaume, que no n'havia estat signatari, ara reunia les corones d'Aragó i Sicília, i no estava disposat a desprendre-se'n de cap. El tractat fou reemplaçat per la Pau d'Anagni de 1295, negociat per un papa més fort que Nicolau, el papa Bonifaci VIII, que posa fi a la lluita i deixà la corona d'Aragó com a propietària de Sicília.[7]
Referències[modifica]
- ↑ Altamira, Rafael. A History of Spain from the Beginnings to the Present Day (en anglès). Van Nostrand Company, 1966, p. 245.
- ↑ O'Callaghan, Joseph F. A History of Medieval Spain (en anglès). 397: Cornell University Press, 2013-04-15. ISBN 978-0-8014-6872-8.
- ↑ «Guillem Durfort». enciclopèdia.cat. [Consulta: 9 octubre 2021].
- ↑ «Tarascón, tratado de» (en castellà). Enciclopedia Aragonesa GEA. Arxivat de l'original el 2021-10-09. [Consulta: 9 octubre 2021].
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història. Curial, 1992, p. 55. ISBN 9788478262991.
- ↑ Péquignot, Stéphane. Au nom du roi: pratique diplomatique et pouvoir durant le règne de Jacques II d'Aragon (1291-1327) (en francès). Casa de Velázquez, 2009, p. 223. ISBN 978-84-96820-29-6.
- ↑ Hinojosa Montalvo, José. Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón (en castellà). Editorial NEREA, 2006, p. 177-188. ISBN 978-84-89569-99-7.