En aquest treball van mostrar la seva millor col·lecció de cançons de la seva trajectòria, van demostrar que havien assimilat la vanguàrdia del moment i l'havien sabut adaptar-la a la seva realitat particular sense perdre la seva essència.[1] El fil conductor del disc que va idear Ferreiro era la degradació total de la persona, víctima de la realitat perquè és més forta que nosaltres mateixos. Cal destacar els tres primers temes de l'àlbum que són molt diferents però suficients per ensenyar la gran personalitat de la banda i la capacitat de transmetre melancolia i nostàlgia. Malauradament, la segona meitat de l'àlbum no aconsegueix mantenir la qualitat.[2]
Degut a la bona acollida del treball, la Warner els va convèncer de publicar una reedició de l'àlbum junt a un segon disc amb versions d'altres temes i diverses cançons inèdites que van titular Ultrasónica + Sesiones perdidas (2001).[1]
