Usuari:Contraix/proves/Hiperinflació alemanya

Evolució del cost de l'or en escala logarítmica

Bitllet de 1000 marcs, reconvertit en bitllet de mil milions (1.000.000.000) l'any 1923

La hiperinflació alemanya és l'episodi inflacionista ocorregut a la República de Weimar a la dècada dels anys vint. Ni era la primera ni la més cruenta de la sèrie d'hiperinflacions europees d'eixes dates. Tanmateix, com que va ser el cas més destacat des del naixement de l'economia, va rebre atenció com cap altre episodi ho podia haver rebut abans. La majoria de les situacions surrealistes que hui dia associem a les hiperinflacions foren diagnosticades en Alemanya: augments de preus i taxes d'interès, modificacions del tipus de canvi, abandó de la moneda com unitat d'intercanvi.

Antecedents

El sistema monetari del patró or

Fins el 1914, la política monetària alemanya i d'altres països (Regne Unit, França, Estats Units,..) estava basada en el patró or. La divisa alemanya, el marc or, valia una quantitat fixa d’or, i un marc es podia intercanviar físicament pel seu equivalent en or. El Reichsbank, el banc central alemany, era l’emissor dels bitllets i monedes. La Llei Bancària de 1875 establia que un mínim d'un terç del valor del conjunt de bitllets i monedes en circulació havia d’estar suportat per or (guardat majoritàriament en caixes fortes del Reichsbank), i els dos terços restants per bons descomptats (emesos pels bancs), amb un venciment de tres mesos, i avalats per una garantia solvent. Per mantenir el rati de liquiditat (proporció d’or respecte la massa monetària), el Reichsbank també comprava or a canvi de marcs or, utilitzant la tassa de descompte (el marge de benefici pel venedor) per fer atractiva l’operació.

El finançament de la guerra

Les primeres mesures econòmiques que Alemany va prendre foren la suspensió de la convertibilitat entre el marc or i l'or, el tancament de les borses i la prohibició de publicar públicament el tipus de canvi entre el marc i altres monedes. Mentre que França i el Regne Unit van finançar el cost de la guerra principalment amb un increment dels impostos, el govern alemany, preveient una guerra curta, va recórrer al deute. Les vies de treball eren principalment dues: en primer lloc, els bancs podien descomptar els bons que necessitessin i el govern totes les lletres del tresor necessàries al Reichsbank per finançar empreses i institucions públiques, i en segon lloc el govern va emetre deute públic que compraren els bancs i els particulars alemanys. Es va passar del patró or al senyoratge sense límits. Malgrat el creixement del deute públic, aquest va gaudir d'uns tipus d'interès relativament baixos, i la població alemanya va subscriure vuit dels nou préstecs de guerra emesos pel govern que van succeir-se entre setembre de 1914 i setembre de 1918. L'element clau era l'esperança en la victòria, i que serien els aliats, els perdedors de la guerra, els que haurien d'assumir el retorn dels préstecs. Els impostos sols van finançar un 16,7% de la despesa bèl·lica, la resta ho feu el deute.

La despesa de guerra va arribar als 164.000 milions de marcs, i ja el 1917 el diner en circulació era cinc vegades major que en el 1913. La despesa pública alemanya s'incrementà del 18% del PIB fins el 76% en el 1917. Al finalitzar la guerra, el nivell de vida de la població s'havia reduït a la meitat del que era abans de l'inici de les hostilitats; a Alemanya, aquestes havien provocat 1,6 milions de morts i 3,5 milions de ferits.

L'11 de novembre de 1918 es va signar l'armistici amb els aliats, alhora que es produïa a Alemanya un canvi de règim i una gran inestabilitat política. Els aliats continuaren el bloqueig per terra i mar a l'economia alemanya fins la signatura del tractat de pau de Versalles el 28 de juny de 1919. La concreció de les indemnitzacions de guerra es deixava per més endavant. Mentrestant, la inflació ja anava devaluant el papiermak. Al principi de la guerra, una lliura esterlina es canviava per 20 marcs or; al desembre de 1918, per 43; abans del Tractat de Versalles, per 60 marcs, i al desembre de 1920 per 185.

Causes

Les reparacions de guerra

Un cop signada la pau, es celebraren conferències per determinar l'import de les reparacions de guerra. En el tractat de Versalles s'havia establert una xifra aproximada de 220.000 milions de marcs or. En les successives conferències, aquesta xifra va anar variant:

• Conferència de Bolonya, 20 juny 1920: 269.000 milions de marcs or.
• Conferència de París, gener 1921: 226.000 milions de marcs or + detracció del 12% a les exportacions alemanyes durant 42 anys
• Conferència de Londres, maig de 1921 (Ultimàtum de Londres): 132.000 milions de marcs or. A termini per determinar, amb un interès del 6%.

EL problema de les reparacions era que Alemanya no tenia diners per pagar les reparacions. Un alleujament important però temporal fou que la inflació havia reduït el deute públic generat pels préstecs de guerra a unes dimensions molt menors. En el mes d'octubre de 1920, el deute públic equivalia a la paritat de 1914 a uns 1.200 milions de lliures esterlines. Evidentment, aquest alleujament del deute per la inflació era finançat pels ciutadans que havien comprat els bons de guerra.

El primer pagament es va realitzar a l'agost de 1921.

Desenvolupament de la hiperinflació

L'absoluta pèrdua del valor del marc va portar a casos com el d'aquesta imatge: resultava més barat empaperar una paret amb bitllets que amb paper de paret.

Aquest fet marca el començament d'una devaluació exponencial del marc, que va passar al novembre de 1921 a marcar un tipus de canvi de 330 marcs per cada dòlar nord-americà. El muntant total de les reparacions ascendia a 132.000.000.000 marcs or, una xifra molt superior al total de les reserves d'or alemanyes. La República de Weimar va tractar llavors de comprar divises estrangeres, però pagant en bons del tresor i en deutes comercials, un fet que va propiciar l'acceleració de la devaluació del marc.

Durant la primera meitat de 1922, el marc es va estabilitzar en un canvi entorn dels 320 marcs per dòlar nord-americà, un fet acompanyat de conferències internacionals sobre les reparacions de guerra, inclosa una organitzada al juny de 1922 per J. P. Morgan, Jr., banquer nord-americà. En les trobades no es va arribar cap solució factible i la inflació es va disparar, convertint-se en hiperinflació, i el tipus de canvi del marc va augmentar, fins als 8000 marcs per dòlar nord-americà al desembre de 1922. El cost de vida va passar de 41 a 685, és a dir, es va multiplicar per setze. Al gener de 1923, la situació es va tornar encara més tibant amb l'ocupació del Ruhr per tropes francobelgues per a assegurar el pagament de les reparacions de guerra en béns com el carbó, ja que el marc mancava de valor.

Encara que les reparacions suposaven un terç del dèficit alemany de 1920 a 1923, el govern alemany va trobar en elles un boc expiatori que al costat de banquers i especuladors (principalment estrangers) havien accelerat el procés inflacionista en la seva recerca del benefici. La hiperinflació va arribar al seu màxim el novembre de 1923, però va acabar amb una nova moneda: el Rentenmark. El govern es va recolzar en aquesta nova moneda, de valor fix, finalment acceptada.

Conseqüències

Si bé la inflació va acabar amb la introducció del rentenmark i la República de Weimar es va mantenir durant una dècada més, s'assenyala a la hiperinflació com una de les raons de l'ascens del nazisme a Alemanya. Adolf Hitler, en el seu llibre Mein Kampf, realitza nombroses referències al deute alemany i a les conseqüències negatives que va comportar. La inflació va fer créixer els dubtes sobre l'eficàcia de les institucions liberals, especialment entre les classes mitjanes que havien realitzat dipòsits bancaris i adquirit bons. Així mateix, va produir un fort ressentiment cap als banquers alemanys i els especuladores, molts d'ells jueus, als quals el govern i la premsa van culpar de la inflació.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Contraix/proves/Hiperinflació alemanya

Bibliografia

• Fergusson, Adam. When Money Dies (pdf) (en anglès). Londres: William Kimber, 1975. ISBN 978-1910-400302 [Consulta: 18 novembre 2020]. 
• Bernd Widdig, Culture and Inflation in Weimar Germany, University of California Press, 2001, ISBN 0-520-22290-3 (anglès)
• Gerald D. Feldman, The Great Disorder, Oxford University Press, 1997, ISBN 0-19-510114-6 (anglès)
• Theo Balderston, Economics and Politics in the Weimar Republic, (capítol 3 abarca 1918-1923), Cambridge University Press, 2002, ISBN 0-521-77760-7 (anglès)
• Costantino Bresciani-Turroni, The Economics of Inflation (English transl.), Northampton, England: Augustus Kelly Publishers, 1937, on the German 1919-1923 inflation. (anglès)
• Karsten Laursen and Jorgen Pedersen, The German Inflation, North-Holland Publishing Co., Amsterdam, 1964. (anglès)
• Max Shapiro, The Penniless Billionaires, pages 170-224, New York Times Books, 1980, ISBN 0-8129-0923-2 (anglès)
• When Money Dies: The Nightmare of the Weimar Collapse, by Adam Fergusson (anglès)

Vegeu també

• Hiperinflació

Categoria:Crisis econòmiques del segle XX Categoria:Inflació Categoria:Segle XX a Alemanya Categoria:República de Weimar