Usuari:Marccebrian/proves

Convent dels frares mercedaris, El Campello

Convent dels Mercedaris

El Convent dels frares mercedaris d'El Campello va ser la primera construcció religiosa de la localitat, es data a finals del segle XVIII, va caure en desús com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal (1836-1837). Malgrat no va estar en actiu durant molts anys, és constata una gran activitat religiosa i educativa en els seus anys d'ús, i no va deixar de ser utilitzat fins a mitjan segle XX. Actualment està en estat de runes a causa del seu sever abandonament, ha patit diversos ensorraments en els seus murs i part de la cúpula, havent de ser apuntalada aquesta en l'any 2019. És considerat bé de rellevància local, declarat així per l'ajuntament d'El Campello, acollint-se a l'article 47 de la Llei 4/1998, del Patrimoni Cultural Valencià.

Història

El municipi d'El Campello no va ser independent d'Alacant fins a 1901, però la seua necessitat d'un temple religiós es manifesta especialment a partir de 1775, quan arriben al territori persones forasteres amb interès a cultivar les terres promogudes per Nicolás Pérez de Sarrió, un noble que ostentava el Senyoriu de Formentera. Disposem de documentació que ens parla d'un interès de l'Orde Mercedària per fundar un convent en aquest territori des de mitjan segle xviii, però és en aquest moment, i aprofitant les necessitats religioses dels nous habitants, quan es començarà la construcció. A més, prèviament, les ordres religioses actives en territori alacantí havien mostrat el seu desacord amb la construcció d'un convent de la Mercè en aquesta zona.

En l'enorme manuscrit de l'historiador José Montesinos Pérez Martínez de Orumbella, és la primera font escrita que ens parla de les característiques del conjunt conventual, el descriu dins de la població de Sant Joan d'Alacant. Explica com el convent es dedicava a confessar, a pregar la Quaresma i a auxiliar moribunds, ens parla també de les dificultats per a la seua formació, però que compta amb una primorosa ermita dedicada al mercedari Sant Ramon Nonat i un hospici.  

La següent notícia del convent que trobem és en 1827, quan l'bisbe Simón López decideix que el convent dependrà de la Parròquia de Sant Joan (en la localitat de Sant Joan d'Alacant). Això va portar a la necessitat d'un altre temple a El Campello, ja que l'Ermita de Sant Ramon Nonat era l'única, la qual cosa va propiciar la construcció de l'Església Parroquial de Santa Teresa. El convent de l'orde de la Mercè va dependre de Sant Joan fins a 1873, any en què la parròquia de Sant Joan va declarar que per al seu clergat era molt complicat atendre el culte, degut principalment a la mala comunicació amb el convent que estava en una zona potencialment inundable, prop del mar i que quedava aïllada quan hi havia forts aguatzells.  

Encara que no hi ha documentació que aclareixi quan va cessar l'activitat en el convent, es sap pels escrits de Pascual Madoz que en 1846, el convent seguia en actiu malgrat estar en subhasta per la desamortització de Mendizábal. Posteriorment a aquesta desamortització, s'afegeix una casa de camp al convent canviant la seua estructura dràsticament, es entén, per tant, que en l'últim terç del segle XIX les activitats en l'edifici es relacionaven més amb la feina de les terres veïnes que en l'hospici d'afectats i la confessió com prèviament s'havia explicat. L'edifici és completament abandonat a mitjan segle XX, deixant de registrar-se cap activitat en ell, i quedant exposat a l'erosió (en moltes ocasions duta a terme per la mà humana) que explica el seu actual estat, posteriorment va ser declarat Bé d'interés local, i apuntalat en 2019 per evitar el seu ensorriment.

Característiques arquitectòniques:

En els restes arquitectònics trobats podem conèixer amb bastant detall l'alcada i la planta de l'ermita. El temple està realitzat en maçoneria unida amb una argamassa de cal, trobem una planta longitudinal en forma de rectangle, amb creuer no destacat en planta, però que marca la forma de creu llatina, el tram central està cobert amb una cúpula amb llanterna de teules blaves vidriades. Les 3 naus no es conserven en planta, ja que van ser modificades per construir la casa de camp.

Amb base a altres ermites dels mercedaris en territori valencià, i per les característiques de l'alcada, podem establir que l'ermita comptaria amb una planta de saló, les 3 naus tindrien la mateixa altura, cobertes amb una volta de canó molt senzilla i un teulat a una aigua de teules. Les naus laterals no es separarien amb murs entre trams, creant un espai unitari amb pocs suports, sent també molt diàfan. El testrer és recte i molt senzill. D'altra banda, aquesta senzillesa és alguna cosa característica de l'arquitectura de moltes ermites valencianes, en les quals interessa la diafanitat de l'espai i la horitzontalitat, no el decorativisme, per afavorir la predicació d'aquestes ordres religioses que les manen construir.

Vegeu també

• El Campello
• Ermita
• Illeta dels Banyets

Bibliografia

AYUNTAMIENTO DE EL CAMPELLO. Catálogo de Elementos Protegibles. El Campello, 2005.

CANDELAS ORGILÉS, Ramón. Las ermitas de la provincia de Alicante. Alicante: Diputación Provincial de Alicante, 2004

MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Tomo V. Madrid, 1846. p. 350.

MONTESINOS PÉREZ MARTÍNEZ DE ORUMBELLA, José. Compendio Histórico Oriolano. 1791-1816.

SAEZ RIQUELME, Beatriz. IGLESIAS SALÓN VALENCIANAS DEL XVIII : Levantamiento gráfico, análisis geométrico y constructivo, patología común. Castellón: Universidad Jaume I, 2013. p. 9-12

SÁNCHEZ BUADES, Manuel; SALA SEVA, Federico. Resumen Histórico de la villa de San Juan de Alicante. San Juan de Alicante: Delegación de Cultura del ayuntamiento, 1978.