Usuari:Mcapdevila/Guerra a l'Antiga Grècia

Hoplites grecs.

La Guerra a l'Antiga Grècia és la frase utilitzada per descriure la guerra de les poleis gregues (les ciutats estat de l'antiga Grècia), entre la revolució hoplítica del segle viii aC i l'emergència de l'imperi macedoni al segle iv aC.

Poques civilitzacions van ser tan bel·licoses com les polis gregues, tot i que van ser societats poc militaritzades fins al segle iv aC. Els temples tenen representacions en els seus frontons i els seus frisos amb déus amb indumentària de hoplita. Els gots ceràmics glorifiquen les files de la falange. Les esteles funeràries representen les morts dels soldats d'infanteria. Plató utilitza sovint el model de la guerra per il·lustrar les seves teories de la virtut i del coneixement i extreu freqüentment els seus exemples de l'experiència militar personal de Sòcrates. Per Heròdot, Tucídides o Xenofont, eren aparentment inconcebible relatar altres coses. Per Sòcrates, matar homes guerrejant per Atenes no s'oposava a la pràctica de la dialèctica o de la reflexió abstracta.

Organització

La guerra grega antiga va estar dominada en terra per la formació de la falange, una profunda línia formada per hoplites equipats amb escuts, llances i espases. El hoplita rep el seu nom del seu escut, l'hoplon. El pla de la falange consistia bàsicament en avançar cap a l'enemic amb la llança de cada falangita estesa cap a l'enemic. Quan la falange arribava a l'abast de les espases, els falangites treien les seves i començaven a lluitar. Si els arquers enemics disparaven sagetes a la falange, els falangites aixecaven els seus escuts, ja que la unitat era essencial per a la seva defensa. La falange grega era la millor infanteria, demostrada per la victòria atenesa a Marató. Deu mil hoplites atenesos organitzats en una falange, van derrotar a un exèrcit persa molt superior en nombre, d'uns 26.000 homes, els soldats atenencs van patir escasses pèrdues. Un altre tipus de soldat era el peltasta, que pertanyia a la infanteria lleugera i estava equipat principalment amb diverses javelines. Els peltastes eren usats normalment per a les escaramusses.

L'antic regne de Macedònia va perfeccionar la falange amb l'ús de les, inusitadament llargues, sarisses. A més de la formació de la falange, els macedonis sota el rei Filip II van començar a usar esquadrons de cavalleria ordenats i unitats tàctiques d'escaramussadors en la batalla .

Un altre canvi introduït per Filip II va ser la creació i el manteniment d'un exèrcit professional. Abans, les falanges gregues havien estat compostes per soldats-ciutadans. Els exèrcits professionals, però, molt entrenats van ser la norma, especialment després que el fill de Filip, Alexandre III, conquistés el vast Imperi Persa i, a la seva mort, deixes diversos estats als diàdocs. No va ser fins a l'evolució de la falange a l'estil més flexible de la legió romana, en organització i equipament, i combinat amb el més àmpliament difós ús de la cavalleria lleugera, quan la falange grega va perdre en el camp de batalla. Una altra forma de falange, la falange obliqua, es va emprar quan els exèrcits enfrontats intentaven flanquejar a la falange, o atacar els costats vulnerables. Per defensar-se contra aquesta maniobra, les ales dreta i central de la falange es fusionaven amb l'ala esquerra per formar una falange de cinquanta homes de fons.

Al voltant de l'època de les guerres mèdiques, els grecs (i especialment els atenencs) van tenir la idea d'armar vaixells i lluitar al mar. L'embarcació de combat grega bàsica era el trirrem, amb tres fileres de rems a cada costat per augmentar la velocitat i la maniobrabilitat. L'estratègia atenesa en els combats navals va demostrar el seu èxit en la Batalla de Salamina, on una petita flota atenesa basada en el principi de xocar, cremar i capturar les embarcacions enemigues, va vèncer completament a la flota persa.

Després de la derrota dels perses en el Mar Egeu, els atenesos van usar la seva marina com a defensa contra els pirates i altres perills, en un esforç de promoure el comerç dins de la confederació de Delos. La guerra naval va ser decisiva en la guerra del Peloponès, quan l'estratègia d'Atenes es va convertir de nou en la superioritat naval i els atenesos van intentar tancar dins de les seves Murs Llargs i utilitzar la seva flota per bloquejar els ports dels aliats d'Esparta, limitant el comerç. Després de l'arriscada aventura militar a Sicília, Atenes va perdre una gran part de la seva flota i molts dels seus millors soldats. Els espartans aprofitar aquest cop aixafant i creant ràpidament la seva pròpia marina amb el suport de Pèrsia. Amb un inqüestionable exèrcit de terra i una marina passable, Esparta va incitar a moltes colònies ateneses a revoltar-se, privant Atenes dels fons necessaris per a construir més vaixells. No va passar molt temps abans que Esparta prengués Atenes, derroqués els murs de la ciutat i la saquegés.

El soldat-ciutadà

Un ciutadà era, per definició, un soldat. I el grau de qualificació política del ciutadà era el que determinava el seu grau de qualificació militar. A les classes socials més altes els corresponien els càrrecs superiors.

En l'Atenes del segle V aC, els pentacosiomedimnos, els membres de la primera classe tenien el privilegi de la trierarquia, la litúrgia principal, que els encarregava armar la flota. Els cavallers s'elegien entre els hippeis, els membres de la segona classe. I per pertànyer a la falange dels hoplites havien de formar part dels zeugitas, la tercera classe.

Article principal: Sistema hoplític

El bon soldat era el propietari de terres. No només perquè no es podia amagar a la cobdícia dels enemics, sinó principalment perquè treballava la terra, segons Xenofont, era una escola de virtut per al ciutadà, en la que adquiria les qualitats de vigilància, força i justícia que formen la base del esperit militar.

El bon soldat era també pare de família, perquè la preocupació per conservar la llibertat dels seus fills era un altre bon motiu per combatre.

Imperialisme atenenc

Imperi atenès cap al 450 aC

Atenes, després de les Guerres Mèdiques en les que va contribuir més que cap ciutat a la derrota dels invasors, tractava d'atribuir l'hegemonia i de conservar-la després, al marge de les aspiracions independentistes de les ciutats aliades i de fet dominades per Atenes, al marge també de l'hostilitat d'Esparta i dels seus aliats del Peloponès, que no podien admetre la supremacia atenesa.

Per establir i conservar el domini sobre les illes del mar Egeu i moltes de les ciutats marítimes de la costa de Àsia Menor, per garantir la seva abastament de cereals, que, procedents en gran part del Euxí havien de travessar els estrets, Atenes necessitava una nombrosa flota comercial i una poderosa marina de guerra.

Sabem que, des de la decisiva acció de Temístocles en els anys anteriors a Salamina (480 aC), la talassocràcia atenesa va dominar efectivament tota la conca oriental de la Mediterrània fins al desastre del 404 aC.

Al segle iv aC, Atenes intentarà mantenir el domini del mar, que va perdre sobretot a partir del 377 aC, any en que va crear la segona confederació marítima.

D'altra banda, durant tota l'època antiga Atenes va necessitar un exèrcit de terra per fer front als atacs dels seus veïns de Beòcia i del Peloponès i, arribat el cas, per atacar al seu propi territori. No obstant això, Atenes es limitava gairebé sempre a defensar-se dels hoplites d'Esparta i Tebes. Quan Ifícrates proposi un repartiment de l'hegemonia entre les dues ciutats perquè cessin les rivalitats funestes entre Atenes i Esparta, considera amb la major naturalitat associar el poder naval d'Atenes amb el poder terrestre dels lacedemonis.

L'exèrcit espartà

Hoplita espartà

Article principal: Exèrcit espartà

Aquest poder terrestre d'Esparta es basava en primer lloc en un sistema educatiu des de la infància totalment orientat a la preparació per a la guerra.

Dels 16 als 20 anys, l'adolescent es convertia en irena de primer, segon, tercer o quart any. El «Irena» coresponia a l'efebía àtica, amb la diferència que aquesta era més breu, dos anys només.

Als 20 anys, tot espartà s'incorporava a l'exèrcit actiu, però la seva formació militar no havia finalitzat. L'educació dels espartans es perllongava fins a l'edat madura. Dels 20 als 30 anys, aquests joves guerrers seguien vivint, encara que estiguessin casats, amb les seves «camarades de botiga» i continuaven menjant tots junts (sisitias ). Encara no se'ls permetia l'accés a l'àgora, ni podien exercir els seus drets polítics. Per a ells la vida familiar no podia començar fins després dels 30 anys, però alterada a més pel costum d'aquests menjars en grup.

Als 60 anys, l'espartà quedava per fi alliberat del servei militar i podia formar part del Senat (Gerusía). Però seguia passant molt de temps en els gimnasos vigilant els exercicis dels nens i les lluites dels Irenes .

L'exèrcit espartà, manat per un dels dos reis que vigilaven sovint els éforos, estava compost únicament pels hoplites, ciutadans de ple dret o periecos.

Aquesta infanteria pesada estava dividida en 5 regiments (mores), manats pels polemarcs, a l'ordre havia els locagós, caps de batalló, els pentecontarcas, comandants de companyia, i els enomotarcas, caps de secció.

Les diferents unitats maniobraven per tal flexibilitat que van provocar l'admiració del atenencs de Xenofont, sobretot per passar de la formació de marxa en columna a la formació en línia: un moviment de conversió posava a l'instant a totes les seccions a l'altura de la secció de cap, que s'havia detingut, si en aquest moment hagués aparegut per darrere una tropa enemiga, cada fila hauria fet una sàvia contramarxa perquè els millors soldats estiguessin sempre enfront de l'enemic en primera línia.

Els hoplites d'Esparta es distingien a simple vista dels d'altres ciutats pel color de la seva túnica i per la seva cabellera. Les seves túniques eren de color escarlata perquè, segons deien, «la sang no es notés», mentre que en l'exèrcit atenès, per exemple, només el vestit dels oficials estava adornat amb franges porpres. Portaven el cabell llarg, el que en la Grècia de Pèricles era un arcaisme.

Abans de la batalla netejaven i cuidaven aquesta cabellera que, en general, havien de portar bastant descuidada. Abans de la batalla de les Termòpiles, un genet persa enviat per Xerxes com a observador al camp de Leònides I va aconseguir sorprendre els soldats espartans «alguns dels quals, ens diu Heròdot, es dedicaven a realitzar exercicis, mentre que altres es pentinaven».

Esparta tenia plena confiança en els seus hoplites, decidits a morir in situ abans de retrocedir. Tenia una cavalleria molt minsa.

En el camp, la disciplina era molt estricta, i la menor falta es castigava amb bastonades. Les faltes greus suposaven la mort o la degradació militar i la pèrdua dels drets cívics.

L'única debilitat d'Esparta des del punt de vista militar (debilitat que a la llarga va ser mortal) era la manca d'homes, la oligantropía. Els seus hoplites eren admirables, però escassos. La casta «els Iguals» (homoioi), l'existència material estava lligada a les propietats rurals (cleroi) cultivades en el seu profit per les classes inferiors, era summament tancada i, per egoisme, limitava el nombre de fills, fins al punt que la pèrdua en les batalles la van reduir sense parar i van acabar per aniquilar literalment.

En Platea, al 479 aC, hi havia 5.000 hoplites espartans (acompanyats per 5.000 hoplites periecos i per una multitud de 35.000 ilotes lleugerament armats); un segle després, en Leuctra al 371 aC, només 700 hoplites espartans.

No obstant això, els hoplites d'Esparta van seguir sent, a causa del seu perfecte entrenament i del seu sentit de l'honor i de la disciplina, i malgrat el seu reduït nombre, els amos indiscutibles dels camps de batalla, fins al moment precís de la batalla de Leuctra, on van ser vençuts per l'exèrcit tebà de Epaminondas.

Exèrcit beoci

Epaminondas: reformador de l'exèrcit beoci.

Els beocis sempre van tenir una de les millors cavalleries de Grècia. Els seus hoplites no portaven l'escut rodó habitual, sinó un escut lleugerament eixamplat per ambdós costats.

Al segle iv aC, Gòrgides va crear el famós «batalló sagrat» de Tebes, una tropa d'elit de 300 homes, però concebuda com una «unitat de xoc». Els hoplites d'aquest batalló eren parelles d'amants. A Tebes, quan un jove arribava a l'edat d'enrolar, era el seu éraste qui li regalava el seu equip militar complet, la panòplia

Epaminondas va aconseguir per fi dominar la tàctica dels lacedemonis mitjançant un nou sistema de combat: el atac amb vista oblic, i així és com va poder vèncer als guerrers d'Esparta.

Tenint en compte l'afirmació de les Helénicas d'Oxirrinc 11, 4, en el sentit que cada una de les onze parts de la Lliga Beòcia va aportar 1.000 hoplites i 100 soldats de cavalleria a la batalla de Delio (424 aC), es tractaria aproximadament dels dos terços de les forces hoplítiques i de gairebé tota la cavalleria.

La profunditat (bath) de la formació era un tret característic de la falange hoplítica tebana. En el cas de la batalla de Delio van formar «amb una profunditat de cinc escuts» (ep 'ASPID de sobte men kaì eíkosi), en una formació tancada de vint de fons, i el passatge en què Tucídides informa d'aquesta batalla és el primer esment de la profunditat de la falange tebana que es mostraria tan efectiva en el segle IV aC.

En Xenofont es llegeix que els tebans, en la batalla de Leuctra, van formar «amb una profunditat de no menys de cinquanta escuts» (la primera indicació de Xenofont respecte a la gran innovació tàctica d'Epaminondas, la falange obliqua (loxē Phalanx), que reforçava en profunditat i posava els millors elements en l'ala esquerra, convertint-la en la principal força de xoc, contràriament al que era habitual.

Organització militar d'Atenes: l'efebia

Efeb acompanyat pel seu gos, intentat ensinistrar al seu cavall per mitjà d'un mos de metall, aparell ja desaparegut. Baix relleu romà de marbre, inspirat en els models clàssics grecs, c 125.

A Atenes, la infància i el començament de l'adolescència es desenvolupaven amb més llibertat i en condicions molt diferents a Esparta.

El jove atenès s'exercitava amb regularitat en la palestra, sota la direcció del pedotriba, i la gimnàstica era una preparació normal per l'ofici de les armes: la lluita, la cursa, el salt i el llançament de disc desenvolupaven la força física i l'elasticitat. Quant a la cinquena prova del pentatló, el llançament de javelina, es tractava ja d'un exercici purament militar.

Per als homes adults, que havien superat l'edat de l'efebia (grec antic, ἡ ἐφηβία), la gimnàstica constituïa el millor mitjà de mantenir-se en forma i d'entrenar entre dues campanyes. Al segle v aC, la majoria dels atenesos de totes les edats prosseguien amb aquest entrenament que els mantenia preparats per suportar les fatigues militars.

A partir del segle iv aC, hi va haver cert relaxament en la pràctica de l'esport. En aquesta època va ser precisament quan les ciutats gregues van tractar de confiar a soldats mercenaris la tasca de defensar-los, a canvi d'un sou, mentre que abans de la guerra del Peloponès, els exèrcits grecs estaven compostos quasi exclusivament per ciutadans.

Tot atenès havia de servir a la seva polis dels 18 als 60 anys. Dels 18 als 20, era efeb. En aquest moment realitzava el seu aprenentatge militar.

Dels 20 als 50 anys, com «hoplita del catàleg (llista de reclutament)» o com a genet, formava part de l'exèrcit actiu, a alguna de les classes, i de vegades totes, es mobilitzaven al començament de la campanya militar fora del país (èxodes).

Dels 50 als 60 anys passava a ser veterà, els presbytatoi, que amb els efebs i els metecs de qualsevol edat integraven una mena d'exèrcit territorial encarregada de defensar les fronteres i les places fortes de l'àtica.

En temps de pau, el gruix de l'exèrcit només era una milícia disponible, excepte els efebs, que durant dos anys estaven ocupats del tot en els seus exercicis i, per aquesta mateixa raó, exempts de qualsevol deure polític o fins i tot de comparèixer davant la justícia. Eren ciutadans des del moment del seu ingrés en l'efebía, però no exercien els seus drets fins que havien transcorregut aquests dos anys.

L'atenès passava, doncs, 42 anys de servei, i cadascuna d'aquestes 42 classes es designaven amb el nom d'un heroi epònim. Els ciutadans que havien arribat als 60 anys quedaven alliberats de tota obligació militar i es convertien en diaitetas, àrbitres públics, una cosa semblant als «jutges de pau».

A l'inici de la guerra del Peloponès al 431 aC, Atenes posseïa un exèrcit actiu de 13.000 hoplites i 1.000 genets, així com un exèrcit territorial de 1.400 efebs, 2.500 veterans i 9.500 metecs, uns 27.400 homes. Els hoplites de Marató havien rebut segurament una formació militar. Només cal preguntar-se si a partir d'aquest moment tots els atenesos estaven obligats a passar per l'efebía, és a dir, si la classe humil, els tetes, que eren sobretot remers de la flota, estaven exempts d'ella. Aristòtil ens descriu amb detall la institució en el segle iv aC, que potser no havia sofert canvis importants des de l'època de Pèricles.

Al començament de l'any àtic, al mes de hecatombaeon, els joves atenesos de 18 anys s'inscrivien com demòtiques, és a dir, com a membres del demo del seu pare. L'assemblea del demo comprovava la seva edat i decidia mitjançant votació si eren fills legítims i de condició lliure. Qualsevol impugnació suposava la remissió davant un tribunal de la Heliea, i el jove convicte d'impostura era venut immediatament per l'Estat com esclau.

Més tard la Boulé sotmetia als efebs a un nou examen. Les aptituds físiques dels joves les valoraven sense dubte, bé l'assemblea del demos, bé la Boulé en un consell de revisió i fins i tot un tribunal en cas d'impugnació.

En el temple de la deessa Aglauros, al nord de l'Acròpolis, els efebs prestaven més tard aquest jurament, amb la mà estesa sobre l'altar:

«

No deshonraré les armes sagrades que porto, no abandonaré el meu camarada de lluita, combatré per la defensa dels santuaris de l'Estat, i transmetré a la posteritat no una pàtria empetitida, sinó més gran, més poderosa, en la mesura de les meves forces i amb l'ajuda de tots. Obeiré als magistrats, a les lleis establertes i les que s'institueixin degudament, si algú intentés abolir, l'hi impediré amb totes les meves forces i amb l'ajuda de tots. Honraré els cultes dels meus pares. Tom com a testimonis a les divinitats: Aglauros, Hestia, Enio, Eniali, Ares i Atenea, Areia, Zeus, Talo, Auxo, Hegèmone, Hèracles, els límits de la pàtria, els blats, els ordis, les vinyes, les oliveres i les figueres

»

.

Sacrifici d'una cabra: set efebs (a l'esquerra), dos homes barbuts (sacerdots o magistrats) i un criat, dipositen ofrenes sobre l'altar, la deessa (a la dreta, potser Demèter) subjecta un ceptre i un fia-li amb òmfal. Marbre Pentèlic, final del segle iv aC

Aquesta llista de divinitats, sobretot Aglauro, Talo, Auxo, i la inclusió dels límits i dels fruits del Àtica tenien un caràcter arcaic molt evident: la fórmula de jurament és segurament anterior al segle V aC.

Per dirigir als efebs, el poble elegia a un sofrònica (censor) per tribu, d'una llista de tres noms elegits pels pares dels efebs, i un cosmetica (director), cap de tot el cos efèbic. Ell nomenava també als instructors dels efebs (pedotribas) i als mestres especials que els ensenyaven a lluitar com hoplites (hoplomaquia), a tirar amb l'arc i llançar la javelina: en l'època d'Aristòtil s'havia afegit un instructor per maniobrar la catapulta, recentment inventada. El vestit distintiu dels efebs, la clàmide, sembla haver estat, si escau, negra.

L'any de servei s'iniciava dos mesos després del començament de l'any civil, en boedromion. Cosmet i sofrònica començaven per portar als seus efebs a visitar els santuaris del Àtica (que hauran de defensar), després anaven a el Pireu on estaven aquarterats, uns en Muníquia, altres en l'Acté .

El sofrònica rebia diners per als efebs de la seva tribu (quatre òbols per cap i dia) i comprava el necessari per a l'alimentació de tots, ja que menjaven per tribus.

Potser es feia ja llavors la divisió entre la infanteria i la cavalleria, en aquesta escola de efebía, però no és segur. El cosmet havia de preocupar-se per convertir els efebs en bons genets i ensenyar-los a llançar la sageta des del cavall.

D'aquesta manera transcorria el primer any, al final del qual se celebrava en el teatre una assemblea popular, on es passava revista als efebs en moviments d'ordre tancat. En aquest moment l'Estat els donava un escut i una llança, feien marxes militars per l'Àtica i estaven aquarterats en les fortaleses.

Durant aquest segon any, els efebs es comportaven com peripoloi, és a dir, com a soldats patrullers al voltant de les fortaleses d'Eléuteras, de Filé i de Ramnunte .

En Ramnunte, unes inscripcions del segle IV aC permeten evocar la vida dels efebs i les seves relacions amb la població local. Els exercicis dels efebs requerien un elevat consum d'oli i els ciutadans de Ramnunte contribuïen amb els seus propis fons, amb una generositat que els suposava agraïment i honors (corones) atorgats pels efebs i els seus caps.

El petit teatre de Ramnunte tenia una animació especial gràcies a la presència dels efebs: Asseguts en els llocs d'honor (de la proedría), els magistrats del demo i els oficials de la guàrdia participaven en els espectacles que s'hi celebraven, sobretot concursos de comèdies.

Panòplia

Nucli grec.

L'hoplita tenia una panòplia formada per armes defensives i ofensives.

Armes defensives

El casc àtic del segle v aC (Cranos) era menys pesat que el d'èpoques anteriors i estava adornat amb una cimera menys molesta. Per sobre d'un barret de feltre estava format per una semiesfera metàl·lica coberta per una cimera que adopta la mateixa corba, i per protectors de galtes articulats, de vegades també amb nasal i un protector de clatell.

Cuirassa grega

La cuirassa (Thorax), gairebé sempre de bronze, estava formada per dues peces, anterior i posterior, unides per dues grapes o ganxos. Acabava una mica més avall de la cintura, deixant les cuixes al descobert, gairebé per complet. Sovint estava adornada amb dibuixos o amb línies que subratllaven els músculs del tòrax. Altres vegades portaven una espècie de gipó de cuir o lli, reforçat per làmines de metall.

Les cames les portaven cobertes des del genoll al turmell per unes canyelleres de bronze (cnémidas), l'ús va anar desapareixent al llarg del segle V aC.

L'escut (aspis) àtic, a diferència de l'escut eixamplat lateralment dels beocis, solia ser rodó i de bronze, d'uns 90 cm de diàmetre. També podia estar format per discos de pell de bou cosits uns amb els altres, subjectes per una muntura de fusta o metall i adornats a la cara externa amb plaques de metall. La cara exterior era sempre convexa i portava en el centre un sortint (ómfalos) adornat de vegades amb caps de Gorgòna, que tenien un valor religiós (apotropaico), protecció contra la mala sort, o altres símbols (episemas). Aquesta decoració podia ser força rica, però, sense rivalitzar, amb la de l'escut d'Aquil·les, obra del déu Hefest.

La cara interna constava d'una o dues empunyadures per les quals l'hoplita ficava la mà i el braç esquerre. Fora de la batalla, es passava per aquestes empunyadures una corretja que permetia penjar l'escut a l'espatlla mitjançant un talabard.

Armes ofensives

Crater àtic que representa una lluita entre Atenea i Ares

Les armes ofensives varien menys des de la època d'Homer que l'equip defensiu. Seguien sent la llança i l'espasa.

La llança ( Dory ), arma de xoc, era una llarga vara de fusta, d'uns 2 m, en un dels extrems hi havia una punta de metall, de vegades plana en forma de fulla, altres vegades massissa, en forma de piràmide molt allargada. L'asta, de fusta de freixe en general, estava coberta de bandes de cuir a la part per la qual es subjectava. A la part inferior tenia un guaspa metàl·lic destinat a servir de contrapès a la punta que, en alguns casos també era punxeguda, de manera que la llança es pogués utilitzar pels dos extrems.

L'espasa (xifos) no era una simple daga, sinó una arma de guerra que podia substituir la llança en el combat directe, en el cos a cos. L'espasa de l'hoplita tenia un full rectilínia amb doble tall. Podia tenir una longitud total, puny inclòs, de 60 cm. Es portava penjada de l'espatlla esquerra mitjançant un talabard. Després de les Guerres Mèdiques, el hoplita utilitzava així mateix una espasa curta, tan sols una mica més llarga que un punyal.

Els exèrcits grecs tenien igualment tropes lleugeres que no tenen equip defensiu, excepte a vegades un petit escut, com els foners, llançadors de javelina ( esdeveniments ) i arquers, i al segle IV a . C., els servents d'un arma nova anomenada catapulta.

La profunda (sfendoné) estava composta per dos cordonets de llana o de crin als quals es subjectava una butxaca de cuir on es posava una pedra o una pilota d'argila, de plom o de bronze en forma de fus. El tirador imprimia al conjunt un ràpid moviment giratori i després llançava l'extrem d'un dels cordons. La pedra o pilota llançada per la força centrípeta arribava fins i tot a una distància de gairebé 200 m.

La javelina de guerra (acontion), una espècie de llança de reduïdes dimensions, estava proveïda d'un propulsor.

Tropes terrestres d'Atenes

Sota el comandament suprem de l'arcont polemarco, i més tard dels Estrategs, el cos dels hoplitas atenesos estava dividit en deu unitats, que incloïen a la infanteria de les deu tribus, manades al seu torn pels deu taxiarca, oficials elegits pel poble, els mantells estaven brodats amb amples franges porpra. Cada taxiarca designava als caps de companyia ( locagós ).

Arquer escita.

L'estratego atenès Ifícrates va crear al segle IV aC un cos de peltastas als quals va donar un equip més lleuger que el de l'hoplita. El peltasta és només un hoplita més lleuger. Les seves armes ofensives eren la llança i l'espasa.

Abans de les Guerres Mèdiques havia a Atenes arquers (toxotai) amb vestit escita que possiblement eren atenesos vestits així. No obstant això, en Marató, en el 490 aC, l'exèrcit atenès no comptava ni amb arquers ni amb genets, però els nombrosos arquers i genets de l'exèrcit de Xerxes II obligar a Atenes a formar cossos d'aquestes tropes.

En Salamina i en Platea lluitar arquers atenencs (480-479 aC). En l'època de la guerra del Peloponès, van arribar a ser un efectiu de 1.600 homes. Aquests arquers es van reclutar entre els ciutadans més pobres, els tetes. Portaven l'arc tradicional de doble corba.

En aquest cos d'arquers a peu, i també en el de arquers a cavall ( hipotoxotai ), calia distingir amb cura dels arquers escitas, comprats per primera vegada per Atenes quan va crear la confederació de Delos al 477 aC Aquests esclaus actuaven com a policia a Atenes, sobretot en els tribunals, a la Ekklesía i en les assemblees de tota naturalesa. No eren soldats, sinó policies.

Genets del fris del Partenó.

Després de Marató es va crear també un cos de genets, que primer va tenir 300, després 600 i finalment 1.000 cavalls.

Aquest cos es reclutava entre les dues classes més benestants, la segona de les quals es deia precisament la classe dels cavallers ( hippeis ). L'Estat no aportava el cavall, i la cria caballar era un privilegi dels atenesos rics. Els seus fills tenien ocasió des de molt d'hora de fer cabrioles en els prats de Colon oa la ciutat, en les processons, arribaven a l'edat militar sent ja experts en equitació.

L hiparco, cap suprem de la cavalleria atenesa, elegit pel poble per a un any, era el que reclutava als genets al final de la efebía. Però aquesta elecció la havia de confirmar la Boulé, que cada any passava revista (dokimasía) als genets i als seus cavalls. El hiparco tenia sota el seu comandament als deu filarcas que manaven l'esquadró d'una tribu, és a dir, a uns 100 homes.

El genet atenès anava armat amb dues llances i una espasa, en general corbada com un sabre ( kopis ). No portava la cuirassa de l'hoplita i l'escut més que per les desfilades, i les cnémidas de bronze, que haguessin ferit els costats de la seva muntura, es van substituir per altes botes de cuir. En una època es va vestir com els genets tracis: gruix mantell de llana, genolleres i barret de guineu. Muntava a pèl, sense cadira ni estreps, i el cavall estava tan sols enjaezado, sense protecció.

Al segle iv aC, l'equip de cavalleria va tendir a ser més pesat, i Xenofont aconsella als genets que portin una cuirassa a mida i manyoples, i que protegeixin al seu cavall, sobretot sota el ventre, amb un encoixinat.

Els genets compartien certa tendència laconizante i es deixaven créixer els cabells igual que els espartans. Apareixen en el fris de les Panatenees al Partenó.

En la comèdia Els cavallers, Aristòfanes els representa amb una simpatia evident, encara que no sense ironia, com valents aferrats als vells costums i al conservadorisme oligàrquic, enemics naturals de Cleón.

L'exèrcit atenès incloïa també tota classe de serveis auxiliars, com el dels correus ( hemerodromos ), que per complir les seves missions de contacte o portar notícies a Atenes havien de ser capaços de córrer durant tot un dia ( hemera ) abans de lliurar el missatge a un altre corredor.

Igualment havia metges per cuidar els ferits, com en l'exèrcit de Agamèmnon a Troia, i endevins, la funció era molt important.

Per transmetre amb rapidesa les notícies importants, els grecs no només utilitzaven correus, sinó també senyals lluminosos (realitzades amb torxes i fogueres) que, gràcies als relleus, constituïen una veritable xarxa de "telegrafia òptica».

Caràcter religiós de la guerra

A Atenes sobretot, el jurament dels efebos i la seva visita als santuaris donava un caràcter religiós a l'entrada a la carrera de les armes.

En els exèrcits de totes les ciutats gregues havia nombrosos ritus que jalonaven el començament de cada campanya militar i les diferents etapes de la guerra.

Abans de decidir una guerra, es consultava als déus dirigint-se, per exemple, al oracle de Apol·lo Pitio, o fins i tot als oracles o endevins locals.

Una vegada decidida la guerra, no es trencaven les hostilitats fins que l'herald, personatge investit d'un caràcter sagrat, hagués procedit a la declaració solemne de guerra. Arribat el cas, l'herald també portava les propostes de treva o de pau. La declaració de guerra entre dos polis es caracteritzava jurídicament per la interrupció de tota relació entre ambdues, a través dels heralds ( akerictí ).

Pel que fa l'exèrcit estava preparat per a partir, no podia posar-se en camí qualsevol dia. Els espartans van arribar a Marató després de la batalla, perquè un escrúpol religiós els prohibia entrar en campanya abans de la lluna plena.
La expedició a Sicília, iniciada un dia nefast, va acabar en catàstrofe.

En el moment en què l'exèrcit estava a punt parell la marxa, el seu cap oferia un sacrifici i pronunciava una oració.

Si era devot, com Nícies, tenia molta cura de no oblidar les imatges dels déus d'Atenes i un altar portàtil on cremava el foc perpetu de la ciutat. Així mateix portava amb ell diversos endevins, doncs durant la campanya no es podia adoptar cap decisió important sense consultar prèviament als déus.

Quan els dos exèrcits estaven ja alineats cara a cara per a la batalla, en cada camp el cap, assistit pels endevins, dirigia als déus unes pregàries consagrades les persones i els béns dels enemics. També immolaven víctimes i els arúspexs intentaven desxifrar els presagis en les seves entranyes.

Podia passar que un dels adversaris s'iniciés l'acció i que l'altre no intentés defensar-se, si els déus no s'havien pronunciat amb claredat: a Platea, l'exèrcit espartà, immòbil, amb les armes als peus i l'escut a terra, va rebre una pluja de sagetes mentre esperava que els déus parlessin.

Neoptòlem mata Príam.

En la lluita, els déus i els herois no abandonaven als seus fidels, sinó que lluitaven amb ells. En la batalla de Marató contra els perses, molts soldats atenesos van creure veure a Teseu en armes, que es llançava al cap contra els bàrbars.

En època homèrica, només es feien presoners per degollar després, ja que els déus tenien dret a aquest sacrifici humà, excepte quan s'esperava obtenir un rescat del captiu.

Encara en època clàssica era freqüent matar sense pietat als enemics vençuts en el mateix camp de batalla i fins i tot després de la batalla quan s'havien rendit. Es rematava als ferits.

Quan es prenia una ciutat, es passava a ganivet a les dones, als ancians i als nens. Es venia com a esclaus als que es perdonava la vida.

Aquesta era la guerra, consagrada, o més aviat, imposada per la religió. El vencedor tenia el deure d'enterrar els seus morts i de concedir una treva als vençuts, perquè poguessin fer el mateix.

Als enemics morts i als presoners se'ls treien les armes. Amuntegades en el camp de batalla o agrupades sobre troncs d'arbres, constituïen el trofeu sagrat i objecte de culte que es dedicava als déus. Aquest maniquí cobert d'armes es considerava una estàtua divina.

Erigir el trofeu era mostrar victoriós. Després d'un combat de resultat incert, podia passar que tots dos adversaris van erigir un trofeu.

En l'època clàssica no es consagrava als déus la totalitat del trofeu, sinó només una desena part ( decatar ), el delme. Aquest és l'origen de monuments sovint fastuosos que s'apinyaven al llarg de les vies sagrades dels santuaris panhelénicos, com a Delfos, i davant els quals s'escandalitzaria Plutarc, sacerdot d'Apol·lo Pitio:

«

Aquests monuments en què el déu està envoltat per tot arreu de primícies i delmes, que són producte de matances, de guerres i de saquejos, i aquest temple ple de despulles i botins presos als grecs, podem veure tot això sense indignar? Com podem no apiadat dels helenos quan llegim en belles ofrenes inscripcions tan vergonyoses com aquestes: «Brásidas i els acants amb els despulles dels atenesos», «els atenesos amb les despulles dels corintis", "els foceus amb les despulles dels tessalis»?

»

Així com durant la campanya es arrasaven les terres de l'enemic i semblava normal arrencar les collites i talar els arbres, fins i tot les oliveres, de la mateixa manera, després de la victòria, el territori enemic pertanyia al vencedor, que podia destruir les cases i fer desaparèixer qualsevol signe de vida en aquesta terra.

Quan es signava un tractat de pau, els déus presidien aquest acte solemne. En la fórmula del jurament se'ls nomenava com a garants i aquest jurament quedava segellat amb un sacrifici.

Estratègia i tàctica

Reconstrucció moderna d'una formació de falange hoplítica. En realitat l'equip no era uniforme (amb la notable excepció d'Esparta), ja que cada soldat es procurava la seva pròpia panòplia i la decorava a la seva voluntat.

Cada ciutadà mobilitzat havia de posar en el seu sarró o més aviat en la seva cistella ( pleca ) alguna cosa per alimentar-se durant tres dies, sobretot pa, formatge, olives, ceba i all. Aquesta és la raó per la qual Aristòfanes parla sovint d'aquest motxilla que fa olor de ceba i que simbolitzava totes les incomoditats de la vida militar.

La majoria de les batalles campals de l'època clàssica eren xocs brutals de falanges que es atacaven de front a la carrera, cantant el peán quan la trompeta donava el senyal d'atac, com van fer els atenesos en Marató: s'afanyaven per reduir el temps durant el qual podien causar baixes les armes llancívoles llançades per les tropes lleugeres de l'enemic, i també perquè el xoc de les llances fos més violent i irresistible.

Fins i tot els lacedemonios, els grecs més famosos per la forma de realitzar les maniobres, i els més ben entrenats, es posaven en formació abans d'atacar l'enemic i la conservaven mentre durava l'acció, excepte en casos d'absoluta necessitat, ja que qualsevol canvi de tàctica en contacte amb l'adversari era perillós.

La lluita es decidia en accions individuals, en monomaquias duels o juxtaposats.

L'estratègia seguia sent molt elemental, almenys fins a l'època de Ifícrates i Epaminondas.

La formació habitual entre els espartans era de vuit files a fons i cada home ocupava aproximadament un metre quadrat, excepte si els caps ordenaven estrènyer files i lluitar colze a colze, escut contra escut.

L'aparició de la cavalleria després de Marató va canviar una mica l'aspecte de les batalles. Estava encarregada de les missions de reconeixement i de presa de contacte.

En el 394 aC davant de Corint, el jove atenès Dexíleo morir amb quatre genets en una missió molt perillosa que se'ls havia confiat. El seu monument funerari al cementiri del Ceràmic el representa matant amb la seva llança a un enemic a qui trepitja el seu cavall.

La cavalleria servia també per perseguir, per matar els enemics fugits. Enmig dels soldats d'infanteria que fugien, sobretot els hoplites amb el seu pesat equip, només un home tan valent i amo de si mateix com Sòcrates tenia alguna possibilitat de salvar-se.

Des que el 480 aC, les tropes de Xerxes van prendre i saquejar Atenes, es van construir i reforçar les muralles, gràcies sobretot a Temístocles.

L'arquitectura militar faria grans progressos en el segle IV aC, com demostren les ruïnes de Messene.

Les diferents fortaleses de l'Àtica només tenien una funció secundària, i la de Ramnunte, per exemple, que va començar sent un simple lloc d'observació, no mereix en realitat el nom de ciutadella fins poc després de les obres iniciades cap al 412 aC, durant la Guerra de Decelia.

Com els exèrcits del segle V aC no disposaven tot just de màquines d'assetjar eficaços, resultava molt difícil prendre per la força les ciutats ben fortificades. Durant la guerra del Peloponès, que va durar gairebé 30 anys, els lacedemonis i els seus aliats, tot i que van assolar l'Àtica en diverses ocasions, ni tan sols intentessin assaltar el conjunt poderosament defensat que constituïen Atenes i El Pireo, units per dels Murs Llargs.

Només una escalada per sorpresa o el bloqueig per fam dels assetjats podia posar fi a la resistència d'una ciutat decidida a defensar-se. Algunes vegades era la traïció la qual obria les seves portes.

Per escurçar els períodes de setge i reduir als assetjats per la set, els assaltants no dubtaven a interceptar les aigües, procediment que, però, el prohibia la amfictionia délfica.

Al segle iv aC, Enees Tàctic va escriure una obra, que s'ha conservat, sobre l'art de defensar una plaça assetjada. En ella es troben tota mena de consells minuciosos sobre el tancament i la vigilància de les portes, les consignes i els senyals, els llocs d'observació que s'han d'establir, les sortides que cal fer, les rondes, les màquines de setge que començaven a aparèixer i les màquines amb les quals els assetjats podrien contrarestar la seva acció, la manera d'incendiar les màquines dels saltants, els mitjans d'impedir l'escalada, és a dir, totes les argúcies que es podien utilitzar per dissuadir l'enemic.

Enees recomanava també, en les nits fosques i tempestuoses, lligar fora de la muralla gossos que descobreixin des de lluny als espies i als trànsfugues, i se sap que els gossos van jugar un paper gens menyspreable en la protecció de les fortaleses.

El segle IV aC és un segle de transició i de ràpid avanç en l'art militar. La falange macedònia i el desenvolupament de l'art dels setges (poliorcètica) donaran a les guerres del període helenístico un aspecte diferent i allunyat del de les batalles de la Ilíada .

La flota de guerra atenesa

Al mar és on Atenes era més poderosa perquè en el segle v aC exercia una veritable talassocràcia. I no obstant això, en el 490 aC, l'any de la batalla de Marató, encara no posseïa una flota digna d'aquest nom, com tampoc tenia cavalleria.

Va ser Temístocles qui va impulsar el poder naval d'Atenes. Comprendre, sense esperar que l'oracle de la Pitia digués que «només seria inexpugnable una muralla de fusta», que la ciutat necessitava molts vaixells de guerra per defensar-se contra la flota d'Egina i sobretot contra la flota de Xerxes.

Va ser ell el que va transformar a nombrosos hoplitas atenesos en soldats de marina i mariners, fins al punt que més tard se li va acusar d'haver convertit nobles guerrers en vils remers.

Aprofitant el descobriment d'un nou filó, més ric, en les mines de plata de Laurión, va aconseguir que els atenesos, en comptes de repartir-se els beneficis de l'explotació-potser 100 o fins i tot 200 talents-, prestessin als 100 ciutadans més rics mitjans per construir trirrem s.

D'altra banda, va iniciar importants obres al Pireu, que va substituir com a port a la cala de Falero. Es van condicionar i fortificar les dàrsenes de Zea i Muniquia. Les construccions i tots els preparatius necessaris es van dur a terme amb tal rapidesa que l'any 480 aC, a la batalla de Salamina, Atenes va poder alinear 147 vaixells de guerra disposats a fer-se a la mar, i altres 53 es mantenien de reserva, el que fa una flota total de 200 trieres.

Gràcies als recursos del tribut pagat per les ciutats dominades pel poder atenès, aquesta flota augmentarà encara més al llarg del segle V.

En els segles V aC i IV, comptarà normalment amb uns 300 o 400 trirrems, quantitat més que suficient per garantir el domini d'Atenes sobre el mar Egeu i els estrets.

Trierarquía i tàctica naval

L'organització de la trierarquía (literalment: comandament de la triere) també va sorgir pel que sembla en temps de Temístocles. Era una litúrgia, com per exemple, la coregía.

Els strategoi designaven cada any als trierarcas entre els ciutadans capaços de suportar aquesta costosa càrrega, i no entre els millors marins, ja que encara que l'Estat aportava el casc i, potser, els aparells de la nau, així com la tripulació, el trierarca havia de fer grans despeses: havia de instal·lar els aparells pel seu propi compte, completar-si era necessari i vetllar pel seu manteniment, així com realitzar les reparacions necessàries durant la campanya.

Ell manava en el vaixell, però el pilot, cap de la tripulació que estava a les seves ordres, era un marí amb experiència que li aconsellava tècnicament quan era necessari.

Cap al final de la guerra del Peloponès, els ciutadans estaven massa empobrits per poder suportar la càrrega de la trierarquía. Llavors es va permetre que dos sintrierarcas s'associaren per compartir les despeses d'una sola trirrem. Cadascun d'ells manava el vaixell durant sis mesos.

Al segle iv aC la situació econòmica encara es va agreujar més i es va idear el sistema de simmorías per a repartir amb més equitat aquest onerós servei públic.

La major part dels remers atenesos eren de la classe més humil, tetes, de vegades metec es fins i tot-quan es necessitaven homes-esclaus a qui es prometia la llibertat si es comportaven adequadament. Només per equipar 200 trirrems feien falta més de 40.000 homes. La paga diària va passar de 3 óbolo sa un dracma.

La partida d'una flota atenesos al Pireu era un gran espectacle, sobretot quan es tractava d'una expedició tan important amb la qual va navegar cap a Sicília a l'estiu del 415 aC:

«

Els atenesos i alguns aliats que es trobaven a Atenes van baixar al Pireo en el dia assenyalat, a l'alba i es van embarcar per fer-se a la mar. Amb ells també van baixar, tots aquells que quedaven a la ciutat, ciutadans i estrangers. Durant el trajecte les seves esperances es barrejaven amb llàgrimes. No obstant això, davant el desplegament de força, donada la importància de tots els efectius que tenien a la vista, recobraven la confiança. Els trierarcas de la ciutat havien cura amb tota cura la flota, sense reparar en despeses, i l'Estat havia assignat a cada home de la tripulació un dracma diari, aportant també seixanta unitats ràpides de vaixells sense equipar, més quaranta transports de tropes amb un personal ben seleccionat per als serveis, els trierarcas per la seva banda van afegir una prima complementària a la paga assignada per l'Estat per als remers de la primera filera (tranitas) i per als oficials, i també havien decorat i condicionat les naus amb sumptuositat; cap d'ells havia reparat en despeses perquè el seu vaixell es distingís pel seu bell aspecte i per la seva velocitat al desplaçar-se. Quan es va acabar l'embarcament i es va haver posat tot el material al seu lloc, la trompeta va ordenar silenci. Era el moment de les pregàries abans de la marxa: se van fer, però no sobre cada vaixell per separat, sinó tots alhora, en sentir la veu del herald. En tota l'armada s'havia barrejat el vi en les cráteras: soldats i caps van fer les libacions amb copes d'or i plata. També en terra es van sumar a les pregàries la multitud de ciutadans i tots els que es trobaven allí per amistat. Un cop cantat el peán i fetes les libacions, la flota va sortir del port, al principi amb els navilis en fila, però després van rivalitzar ja fins Egina per veure quin era més ràpid .

»

Però de seguida acudirà el trirrem Salaminia, dedicat especialment, igual que la Paralia, als missatges oficials de l'Estat, per lliurar a Alcibíades, un dels tres comandants en cap, l'ordre de tornar a Atenes per respondre a una acusació de sacrilegi, i l'orgullosa armada acabarà patint un desastre total.

Per al'estudi de la tàctica i l'estratègia marítimes són molt instructius els capítols del Llibre VII de la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides, en els quals l'historiador compte les batalles navals davant Siracusa, que van causar la pèrdua de aquesta nombrosa i esplèndida flota.

L'estratègia naval era un art molt difícil. Els atenesos ho dominaven, de la mateixa manera que els espartans no tenien rival en les maniobres dels hoplites.

L'objectiu era envestir el flanc dels navilis enemics. Per aconseguir-ho, primer calia trencar i embolicar l'esquadra contrària i sembrar la confusió. Una maniobra perillosa era la que consistia en passar a tota velocitat al llarg d'un vaixell enemic: en arribar a la seva altura, l'agressor retirava els seus rems i amb el seu esperó de proa trencava en trossos els de l'adversari, que llavors es convertia en una presa fàcil.

Per a realitzar al mar semblants maniobres de precisió, calia tenir tripulacions molt bé entrenades. Xenofont explica com, al segle IV aC, Ifícrates, el creador dels peltastes, que també va ser un gran almirall (navarco) formava en navegar al personal de la seva flota:

«

Primer deixava al seu lloc les grans veles com si anés a combatre (...) Sovint també, en apropar-se a la costa on la flota havia de menjar, al migdia oa la nit, dirigia el cap de l'esquadra cap a alta mar, quan s'acostava al punt de desembarcament, per després ordenar una conversió que posava la proa dels trirrems enfront de la vora i, quan es donava el senyal, els deixava sortir, tractant tots d'arribar els primers a terra; llavors era un gran premi arribar els primers per buscar aigua, i ser els primers a menjar. En la navegació diürna, en donar un senyal, posava l'esquadra unes vegades en columna, altres en línia

»

En aquest text es veu el prop de la costa que solien navegar les flotes gregues, ja que els mariners menjaven a terra amb freqüència.

Els morts i els invàlids de guerra

Monument als morts de la tribu erecta, h. 460-459 aC

En Esparta, als guerrers morts en combat se'ls sepultava embolicats en el seu mantell escarlata, que els servia de mortalla, i se'ls cobria de branques d'olivera. Les seves tombes tenien escrit el seu nom, mentre que les tombes dels altres lacedemonios eren anònimes.

A Atenes, després de cada campanya es portaven piadosament a la ciutat les restes dels guerrers morts i se'ls feien funerals nacionals:

«

Tres dies abans de les exèquies, s'alça una botiga sota la qual es dipositen les restes dels morts i tothom ha de portar ofrenes al seu familiar mort (gairebé sempre benes de llana, corones i garlandes de flors i de fulles, branques o gots funeraris). A la comitiva són conduïts pels carros amb els fèretres de xiprer, un per cada tribu. Al mateix temps es porta un llit buit i adornat en honor dels desapareguts. Els ciutadans i els estrangers que ho desitgen forma part del seguici. Les dones envolten el fèretre i llancen gemecs. Els fèretres es dipositen en un monument públic, erigit en el barri més bell de la ciutat (el Ceràmic), i un orador triat per l'Estat pronuncia l'elogi que exalça el valor dels morts .

»

En el 431 aC va ser el mateix Pèricles qui va pronunciar aquest epitafi logos, el record ha transmès Tucídides.

En el monument funerari, els noms dels morts es gravaven per tribu, sota un títol molt simple: « Llista dels atenesos morts en aquest campanya, de la tribu Erecteo ...», però sovint també un breu poema, un epigrama funerari exaltava el seu heroisme.

La polis es feia càrrec dels orfes de guerra i garantia la seva manutenció fins a la efebía. Llavors tenia lloc a la festa de les Grans Dionisias, al teatre, el lliurament solemne de l'armadura completa ( panòplia ) que l'Estat oferia a cada orfe.

«

En el moment en què es presentaran les tragèdies, l'herald s'avança, presenta als orfes els pares van morir en la guerra, adolescents vestits amb l'equip de hoplita, i pronuncia la més bella proclama: «El poble ha educat fins a l'adolescència a aquests joves els pares van morir com valents guerrers, ara els arma amb aquesta armadura completa, deixa que cadascú prossegueixi la seva carrera, encomanant a la Bona fortuna, i els convida ocupar la primera fila ( proedría ) al teatre ».

»

Laomedont agonitzant, figura E-XI del frontó est del temple d'Afaia, ~505-500 aC

Pel que fa als atenesos que han sobreviscut a les ferides però que estan invàlids o malalts, la polis també els presta ajuda: una llei, atribuïda a Pisístrato, ordena que la ciutat es faci càrrec d'alimentar als mutilats de guerra .

Cal distingir aquesta llei de la que concedia una pensió diària de dos òbols a tots els malalts civils que no tenien recursos: l'invàlid per al qual Lísies va escriure un legat no és, per descomptat, un invàlid de guerra, perquè en aquest cas, com trauria a la llum seus mèrits militars en el moment en què es parla de suprimir la pensió.

La guerra entre grecs

Els hoplitas atenesos de Marató, els de Esparta en les Termòpiles i en Platea, els mariners i els epibatas d'Atenes en Salamina van salvar a Grècia: sense ells la civilització grega hagués mort sense desenvolupar-se, l'hélade s'hagués convertit en una satrapia persa .

Però després de les Guerres Mèdiques, Grècia va tornar contra si mateixa tota la seva energia i la seva experiència guerreres. Un dels episodis més atroços i més significatius de la guerra del Peloponès és el de Melos, al 416 aC Aquesta petita illa doria del mar Egeu va cometre l'error, als ulls dels atenesos, de voler ser neutral entre «els dos grans» que aleshores estaven en guerra. Cal llegir en Tucídides el tràgic diàleg dels enviats atenesos i dels magistrats de Melos.

Els mèlies no van cedir i l'exèrcit atenès va assetjar Melos durant més d'un any, ja que la resistència d'aquest grapat d'homes, gelosos de la seva independència, va ser heroica: en una incursió van matar a molts assetjadors. Els atenesos es van veure obligats a enviar reforços i aquest va ser el fi, que Tucídides compte en poques paraules:

«

Es va assetjar la plaça amb més reforços, hi va haver una traïció i els habitants es van rendir a la voluntat dels atenesos. Aquests van matar a tots els homes en edat de portar armes i van vendre com esclaus a les dones i els nens.

»

I els mèlies eren grecs, no bàrbars.

Matances com aquesta i les pèrdues en les lluites terrestres i marítimes afeblir a Grècia i la van deixar sense homes fins al punt que, al segle següent (segle IV aC), per defensar la ciutat van haver de contractar cada vegada més a mercenaris, és a dir, soldats estrangers que ja no lluitaven per patriotisme com a ciutadans, sinó tan sols per viure a canvi d'una paga.

Ja en el 399 aC els «deu mil» grecs de la Anábasis, entre els quals figurava el atenès Jenofonte, que explicarà les seves gestes, eren soldats d'ofici que posaven la seva espasa al servei de qui els pagués millor: la seva història treu a la llum les funestes conseqüències d'una llarga guerra que va deixar als antics combatents reduïts a enrolar-se en qualsevol part com a mercenaris.

Però aquests aventurers aviat no hauran de creuar el mar per guanyar-se la vida i posar-se al servei d'un príncep persa: les pròpies ciutats de Grècia, entre les que tornaven a sorgir discrepàncies, es disputaran els seus serveis a preu d'or.

En va Demòstenes exhortarà sovint als seus conciutadans perquè pugin ells mateixos als trirrems i serveixin com hoplites: contra Filip van preferir gairebé sempre recórrer als mercenaris, i al final es van decidir, quan ja era massa tard, i va ser a Queronea (338 aC) on les millors tropes d'Atenes i de Tebes sucumbir sota la falange macedònica.

Les lluites fratricides entre grecs van privar a la hélade poc a poc dels seus millors homes, oferint així una presa llista als conqueridors macedonis, i més tard als romans.

Bibliografia

• Labarbe, Jules, La loi naval de Thémistocle, Les Belles Lettres, 1957.
• Fernández Nieto, FJ, Els reglaments militars grecs i la justícia castrense en època hel·lenística, Symposion, 1995.
• Pierre Ducrey, Guerre et Guerriers dans la Grèce antique, Hachette Littérature, coll. Pluriel, París, 1999 (réédition), ISBN 2-01-278986-2.
• Pimouguet-Pedarros, I., L'apparition des premiers engins balistiques dans le monde grec et hellénisé: un état de la question, REA 102, 2000.
• Lliurar, Yvon, La Guerra en l'antiguitat, Alderaan Edicions, 2003, ISBN 84-95414-31-7.
• Davis Hanson, Victor, Li model occidental de la guerre, Belles Lettres, coll. Histoire, Paris, 1990, ISBN 2-251-38004-3.
• Snodgrass, Anthony M., Arms and armors of the Greeks, Londres, 1967.
• Sir John Winthrop Hackett, Warfare in the Ancient World, Checkmark Books, 1990;
• Humble, Richard, Warfare in the Ancient World, 1980.

Vegeu també

• Guerra de Decèlia
• Arquitectura militar a l'Antiga Grècia
• Setge a l'antiga Grècia
• Guerra de Corint

Enllaços externs

• Els Prómachoi homèrics i la formació tancada a lèpica grega PDF (castellà)
• Genets a Grècia i els seus ecos en la cultura ibèrica (castellà)