Usuari:Mcapdevila/Reprocàmera

Una cambra de procés dins un diari de Califòrnia darkroom dins el mid-1980s.

Una reprocàmera és un tipus especialitzat de càmera de visor esmerilat utilitzada per a la reproducció de material gràfic. En exposar fotos en blanc i negre, s'utilitzava una pantalla de mig to per a rasteritzar la foto. Per a les fotografies en color, s'utilitzaven filtres de color per poder obtenir imatges parcials. La preexposició i l'exposició al flaix també es van utilitzar per tal de millorar o ajustar el contrast d'una foto (antiga o no) per a les diferents tècniques d'impressió.

Procés

Abans de l'aparició dels escàners de color, el treball de procés de color era realitzat per la reprocàmera, per un operador especialitzat. Això s'aconseguia mitjançant l'ús de diversos filtres per produir un conjunt de 4 negatius, cian, magenta, groc i negre (CMYK), que al seu torn era corregit per color per un altre operari anomenat retocador de color (aixó era en l'època anterior al Photoshop). Després de la introducció dels escàners de color a la dècada de 1970, la reprocàmera només es va utilitzar gradualment per a treballs monocroms. L'original es fotografiava i els negatius generats s'utilitzaven finalment per a la producció de plaques d'impressió.

Aquesta tasca la completava un altre operari qualificat anomenat planificador de negatius ('film make-up planner'). Que feia servir un marc de contacte per fotografiar les diferents negatius en forma de pel·lícula de contacte i les separacions de colors fetes amb la reprocàmera o l'escàner de color. Els conjunts de pel·lícules finals s'utilitzaven per produir planxes d'impressió, en un procés anomenat "Stripping". A continuació, es va col·locava la pel·lícula preparada en un marc de buit insolant les plaques d'impressió sensibles als UV. Finalment, es revelaven les planxes insolades i es processaven per a la impressió. Vegeu litografia d'offset, fotozincografia i heliozincografia per a més informació sobre aquest procés.

Història

La producció de plaques d'impressió mitjançant mètodes fotogràfics va ser pionera degut a l'Ordnance Survey al voltant de 1893. Aquest procés va durar uns 100 anys abans que la tecnologia digital el fes obsolet molt ràpidament.

Les reprocàmeres encara van ser molt utilitzades fins a finals de la dècada de 1980 i principis de la dècada de 1990. En aquell moment, una combinació de càmeres digitals, autoedició i, finalment, tecnologies d'ordinador a placa esdevenien econòmicament viables i tenien avantatges significatius sobre les reprocàmeres analògiques. Hi havia una necessitat reduïda de personal per operar les càmeres i produir la pel·lícula final i això també significava que els productes químics i la pel·lícula i les despeses posteriors requerides per als mètodes tradicionals ja no eren necessaris. En algunes indústries, les grans àrees de producció es van substituir per una màquina relativament compacta, això també va tenir un impacte significatiu en els edificis utilitzats per a la reproducció gràfica. Com a resultat, la reprocàmera ha quedat obsoleta i en queden molt poques en ús. Tanmateix, alguns operadors de reprocàmera i planificadors de negatius) van passar a la nova tecnologia de DTP i CTP, fent fonamentalment la mateixa feina però utilitzant eines modernes

Bibliografia

• Jim Stone. A User's Guide to the View Camera: Third Edition. CRC Press, 16 October 2015, p. 108–. ISBN 978-1-317-42269-3. 
• Harold C. Durbin. Process Camera Comparison Charts, 1994-May. Durbin Associates, 1 January 1994. ISBN 978-0-936786-03-2. 
• The Design and Construction of a Vertical Process Camera for Line and Halftone Photography. California State College, 1973. 
• Michael Rizzo. The Art Direction Handbook for Film. Taylor & Francis, 18 July 2013, p. 95–. ISBN 978-1-136-06870-6. 
• Multistate Academic and Vocational Curriculum Consortium. Graphic Arts: Process Camera, Stripping, and Platemaking. The Consortium, 1999.