Usuari:Mcapdevila/Tàpia
Una tàpia és una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, compactada a cops mitjançant un "picó", utilitzant un encofrat lliscant per contenir-la. L'encofrat sol ser de fusta, encara que també pot ser d'altres materials. En el procés, es van posant dues fustes paral·leles, entre les que aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és compactada mitjançant piconat. Posteriorment es corre l'encofrat a una altra posició per seguir amb el mur. La terra compactada es desseca al sol, i una vegada que la tàpia o tàpia queda aixecat, les portes i finestres s'obren a cisell.
Història i geografia[modifica]
L'època i el lloc exactes en què es comença a utilitzar la tàpia o terra premsada és encara desconeguda encara que gairebé amb tota certesa ocorre en el neolític tal com s'evidencia en els llocs arqueològics de les cultures Yangshao i de la Longshan a la regió Xina recorreguda pel Huang Ho (riu Groc) això 5.000 anys abans del present. El 2000 abans del present l'ús arquitectural de tècniques basades en la terra premsada o tàpia va ser comú a la Xina, això es fa notori en la construcció de muralles (gran part de la primitiva Gran Muralla està realitzada amb aquest sistema).
El tapial va ser una tècnica molt utilitzada antigament a tota la conca del mar Mediterrani.
La terra premsada ha estat una tècnica de construcció molt utilitzada entre els antics romans. Pràcticament, el mateix que tot tàpia modern, la forma romana està basada en la realització de parets amb fang argilós humit (per evitar fissuracions en la fase de dessecat) barrejat amb palla i crineres compactat per estrats amb instruments apropiats (picons i paletes) dins de l'encofrat, que se situen alineats i són de poca alçada, els encofrats són desmuntables per permetre el seu desplaçament.
Espanya[modifica]
Entre els edificis més significatius de la cultura hispana s'hi troba la Alhambra de Granada.
Un bon exemple de construcció en tàpia es troba a la localitat aragonesa de Daroca, on moltes de les cases tenen elements combinats de tàpia i tova o maó, a més, a la part alta de la població es pot visitar el castell i diverses torres, així com la muralla que envolta tot el poble, construïts amb aquesta tècnica ancestral, encara que en bastant mal estat de conservació.
A Espanya va adquirir especial notorietat en les actuals comunitats de Castella i Lleó, Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana, Comunitat de Madrid, Castella la Manxa i algunes zones d'Andalusia i Extremadura. Els pobladors del nord d'Àfrica, quan van ocupar part de la península Ibèrica van fer innombrables construccions amb aquesta tècnica, veritables monuments de l'arquitectura popular. Posteriorment, la tècnica del tapial es va exportar a Iberoamèrica, on rep el nom de tàpia.
Iberoamèrica[modifica]
L'ús del tapial és molt antic en aquesta regió, anterior a l'arribada dels europeus i especialment difós en zones seques tal com s'observa en el jaciment de Pal Blanc a la província argentina de Catamarca tal jaciment té almenys 2.000 anys d'antiguitat. Encara que l'apogeu de les construccions amb tapials es dóna a partir de l'arribada dels espanyols.
Cultura jesuítica a Amèrica del Sud[modifica]
És usual veure l'arquitectura de les reduccions jesuítiques per la imatge que ofereixen les ruïnes de San Ignacio Miní, San Miguel, Jesús o Trindad, en les actuals província de Missiones, Argentina o els departaments del sud-est del Paraguai. Llavors, quan pensem en una reducció, ens imaginem un poble construït íntegrament en pedra. Els exemples són l'excepció a la regla, fets en pedra arenisca, ja que la majoria eren construccions en terra. La pedra constitueix el punt culminant d'una evolució edilícia que no totes les reduccions van aconseguir.
Recentment en l'any 1714 es recomana que els edificis havien aixecar els seus fonaments de pedra fins a l'altura d'una vara (86,6 cm) fora del nivell de sòl natural, per continuar després la construcció com era tradicional en tova o tàpia francesa.
Durant el segle XVII, i en molts pobles encara durant el segle XVIII, les construccions eren realitzades en tova, tàpia i tàpia francesa.
- La tova era un maó cru;
- La tàpia era una paret composta per terra seleccionada i fortament piconada mitjançant un sistema d'encofrat;
- La tàpia francesa consistia en un mur compost per una barreja de branques i argila.
Els pobles provisoris del segle XVII eren construïts amb aquests sistemes, raó per la qual les seves ruïnes avui no presenten murs en elevació, però sí un gran nombre de monticles de tova i tàpia derruïts.
El sistema constructiu compost per la combinació de la pedra, la tova i la tàpia exigia una tasca de manteniment continu de les edificacions. A causa del fet que el sòl sense estabilitzar com l'actual sòl ciment eren molt vulnerables als efectes del medi ambient. Fins i tot amb els inconvenients assenyalats la tova i la tàpia eren els materials que predominaven en la majoria de les reduccions jesuítiques del Guairá.
Els vestigis de la reducció de Sant Miquel (1638-1687), ubicats al nord de Concepció de la Serra, són un clar exemple: allà les pedres són molt rares, ja que el poble estava construït íntegrament en tova i tàpia, composta pel Nau (típica argila expansiva a Guaraní) que s'obtenia del terreny sota proper al rierol.
Cultura colonial brasilera[modifica]
En l'actual estat de Mines Gerais, Brasil, la ciutat de Ouro Preto està gairebé totalment construïda en tàpia i és Patrimoni de la humanitat declarat per la UNESCO.
Cultura colonial argentina[modifica]
Originalment la ciutat de Buenos Aires es trobava construïda en terra sigui tàpia o tova. Una part de la tradicional Església de Montserrat se situa en tàpia com la sagristia.
Resisteixen el pas del temps construccions a les províncies de Còrdova, Santa Fe, Salta i Tucumán.
Altres cultures[modifica]
Molts països del nord i est africà, així com de l'orient proper, han utilitzat i encara utilitzen profusament el sistema de tàpia o tapial, per ser un mètode que exigeix molt poca tecnologia. Són famoses les arquitectures de tova i tapial de l'Iran, el Iemen i Marroc, entre altres.
Característiques[modifica]
El tapial transpira. Com la tova, és higroscòpic i té capacitat de difusió, també té bona capacitat per a emmagatzemar fred o calor, i bon aïllant, i té una emissió radioactiva molt baixa.
És semblant a la tova, pel que fa a la composició del material: terra amb algun additiu-com palla o crin de cavall-per estabilitzar-lo, o petites pedres per aconseguir un resultat més resistent. Però es distingeix per la manera de fer la fàbrica. Els murs s'aixequen per capes de terra humida entre uns fustes o taules que formen un encofrat, a la manera del formigó en massa, piconant cada capa amb un picó.
No val qualsevol tipus de terra per construir tapials i, per millorar-generalment se li afegeix àrids per a augmentar la mal·leabilitat de la terra i calç per afegir propietats lleugerament hidròfugues i millorar la resistència dels murs (tàpia reial). Cal fer també anàlisi del sòl que es va a utilitzar, i és convenient definir les proporcions de sorra, argila i la quantitat de sílice que hi ha és aquest últim element.
El tapial té una densitat d'entre 1.800 i 2.100 kg/m 3 ,[1] i una resistència a compressió al voltant de 15 kg/cm 2 ,[1] tot i que aquesta resistència depèn molt del tipus de tàpia i la seva composició, i pot haver-hi oscil normalment no superiors al 30%. La seva estabilitat dimensional és molt bona (0,012 mm/m ° C),[1] i també les seves propietats com aïllament tèrmic i acústic: un mur de 40 cm atenua el soroll en 56 dB,[1] i la gran inèrcia tèrmica d'aquest sistema constructiu li permet romandre fresc durant el dia, i deixar anar la calor acumulada durant la nit.
Com a desavantatge, el tapial resisteix molt malament la tracció, per la qual cosa és freqüent que es fissura amb el temps.
Propietats[modifica]
Les construccions portades a terme amb aquesta tècnica tenen propietats bioclimàtiques, ja que fan "efecte càntir" o "vas de fang", mantenint una temperatura relativament estable en el seu interior durant tot l'any, tant a l'estiu amb calor extrema, com a l'hivern amb un fred intens. En els tròpics la temperatura interna mitjana de l'any és d'uns 25 °C, independentment de les temperatures externes.
Pel seu contingut energètic extremadament baix, en l'actualitat s'albira com una tècnica constructiva que minimitza l'impacte ambiental i les emissions de gasos d'efecte hivernacle: un dels principals postulats de l'Arquitectura sostenible.
Altres elements[modifica]
De vegades se li afegeixen canyes o pals disposats de certa manera en l'interior dels murs perquè augmenti la resistència mantenint la "elasticitat" de la construcció sense afegir pes.
En moltes construccions podem observar petits orificis pràcticament verticals en les parets de tàpia amb la finalitat evacuar l'aigua en cas de pluja o humitats extremes.
Per assegurar l'estabilitat de l'obra una vegada acabada, és convenient utilitzar terra que hagi estat un any remoguda i exposada a la intempèrie. Eventualment la massa d'argila pot ser alleugerida amb l'afegit de palla triturada i herbes seques.
En alguns llocs s'usa el tapial únicament per a la part baixa de la casa, a causa de la dificultat de pujar la terra a certa altura, resolent els murs dels pisos superiors amb tova.
A causa que el tapial tendeix a absorbir aigua, sovint és convenient disposar la tàpia sobre un basament de material hidròfug, normalment pedra, per evitar la degradació ràpida en aquesta zona clau per a l'estabilitat.
Es dóna la particularitat en aquestes construccions mixtes, que a mesura que s'avança des de les zones més al nord on s'usa aquesta tècnica, cap a les zones més àrides, cada vegada s'usa un percentatge més alt de tàpia en la construcció de casa s, en detriment d'altres materials, a causa que funciona millor en climes secs ia la facilitat de treballar i mantenir el tapial en aquests llocs. Lògicament és una tècnica de construcció inadequada per a llocs amb un clima extremadament plujós per l'erosió que pot arribar a causar l'aigua en els murs si aquests no reben el manteniment adequat. Si es fa una adequada fonamentació, amb impermeabilització superior, la possibilitat d'humitat per capilaritat, és mínima.
Amb tàpia es construïen tot tipus d'estructures com cases, pallers, murs per a corrals d'animals, fins i tot muralles per fortaleses.
Casa de bareque[modifica]
Una casa de bareque (o bahareque) és una edificació construïda amb murs de tova i llistons de fusta que conformen una estructura de tipus gelosia.[2] [3] Desenvolupada des del Palafit i la casa llarga (casa comunal) del neolític.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Carlos Aymat. Patologia i rehabilitació de calaixos de tàpia [Consulta: 2.008].
- ↑ Fotografia d'una Casa de bareque
- ↑ Context de la fotografia: [1]
Bibliografia[modifica]
- Cortés, A. (1996) "Ensayos para el Aprovechamiento de Tierra Cruda en la construcción con utilización de Energía Solar en la Zona Pampeana". Revista Energías Renovables y Ambiente - ASADES. []
- Cortés, A. (1996) "Posibilidades de la Tierra Cruda en la construcción en la Zona Pampeana. Uso de la Energía Solar". Actas de la 19º Reunión de Trabajo de la Asociación Argentina de Energía Solar, T.I., 02.1, Mar del Plata.
- CYTED - Programa Iberoamericano de Ciencia y Tecnología para el Desarrollo. (1995) "Recomendaciones para la elaboración de normas técnicas de edificación de adobe, tapial, ladrillo y bloques suelo-cemento". Habiterra - Ediciones Gráficas E.G. - La Paz (Bolivia) (1ª ed.)
- Di Bernardo, E.y Cortés, A. "Construcción de un edificio solar pasivo en suelo-cemento".
- El Suelo cemento
- Revista digital Autosuficiencia. Varios artículos de construcciones con tierra.
- Suelos estabilizados con cemento. Orden FOM 891/2004 (España). [2]
- Viñuales Graciela (Compiladora). Celia M. Martins Neves, Mario O. Flores, L. Silvio Rios. (1994). "Arquitecturas de tierra en Iberoamérica". Programa de Ciencia y Tecnología para el Desarrollo. Habiterra - Impresiones Sudamérica - Buenos Aires.
- Viñuales, Graciela María (1981). "Restauración de arquitecturas de tierra". . San Miguel de Tucumán, Instituto Argentino de Investigaciones de Historia de la Arquitectura y el Urbanismo, 1981.
- Tierra Construida / Terre Construite: asociación de estudio de la tierra como material de construcción y de cooperación entre Francia y Argentina
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Tàpia |
- construit/Terra Construïda: lloc de l'associació de cooperació i formació entre França i l'Argentina sobre la terra com a material de construcció.
- Manual per a la rehabilitació d'habitatges construïts en tova i tàpia trepitjada, Colòmbia 2005
- Xarxa construTIERRA: Xarxa de recerca amb terra a Espanya.