Usuari:VoltaQantic/proves
H2S va ser el primer sistema de radar d'exploració terrestre aerotransportat. Va ser desenvolupat per al Comandament de Bombers de la Royal Air Force durant la Segona Guerra Mundial per identificar objectius a terra per a bombardeigs nocturns i durant tot el temps. Això va permetre atacs fora de l'abast de les diferents ajudes a la navegació de ràdio com Gee o Oboe, que es limitaven a uns 350 quilometres (220 mi) d'abast de diverses estacions base. També es va utilitzar àmpliament com a sistema de navegació general, permetent identificar punts de referència a llarg abast.
El març de 1941, experiments amb un primer radar d'intercepció aerotransportat basat en el de longitud d'ona de 9,1 cm, el magnetró de cavitat (3 GHz) va revelar que diferents objectes tenen signatures de radar molt diferents; l'aigua, la terra oberta i les zones urbanitzades de ciutats i pobles van produir beneficis diferents. El gener de 1942, es va crear un nou equip per combinar el magnetró amb una nova antena d'escaneig i un indicador de posició del pla. El primer ús del prototip a l'abril va confirmar que es podia produir un mapa de l'àrea per sota de l'avió amb radar. Els primers sistemes van entrar en servei a principis de 1943 com a H2S Mk. I i H2S Mk. II, així com ASV Mark III.
En la seva segona missió operativa el 2/3 de febrer de 1943, un H2S va ser capturat gairebé intacte per les forces alemanyes, i una segona unitat una setmana més tard. Combinat amb la intel·ligència recollida de la tripulació supervivent, van saber que era un sistema de mapes i van poder determinar el seu mètode d'operació. Quan van reunir una de les parts i van veure l'exhibició de Berlín, gairebé el pànic va esclatar a la Luftwaffe. Això va portar a la introducció del detector de radar FuG 350 Naxos a finals de 1943, que va permetre als caces nocturns de la Luftwaffe tornar a casa amb les transmissions d'H2S. [1] Els britànics es van assabentar de Naxos i es va produir un gran debat sobre l'ús d'H2S. Càlculs posteriors van mostrar que les pèrdues després de la introducció de Naxos eren en realitat menors que abans, i l'ús va continuar.
Després que es va trobar que la resolució dels primers conjunts era massa baixa per ser útil a grans ciutats com Berlín, el 1943 es va començar a treballar en una versió que funcionava a la banda X de 3 cm (10 GHz), el H2S Mk. III. Gairebé simultàniament, el seu equivalent americà es va introduir com a H2X l'octubre d'aquell any. Una àmplia varietat de Mk. III es van produir abans que el Mk. L'IIIG va ser seleccionat com a estàndard de finals de la guerra. El desenvolupament va continuar durant el final de la guerra Mk. IV a la dècada de 1950 Mk. IX que equipava la flota de bombarders V i l'Electric Canberra anglesa. A la força en V, Mk. L'IXA estava lligat tant al sistema de mira de bombes com al sistema de navegació per proporcionar un sistema de navegació i bombardeig (NBS) de llarg abast. D'aquesta forma, l'H2S es va utilitzar per última vegada de manera operativa durant la Guerra de les Malvines el 1982 a l'Avro Vulcan. Algunes unitats de H2S Mk. IX van romandre en servei a l'avió Handley Page Victor fins al 1993, proporcionant cinquanta anys de servei.
Etimologia de "H2S"[modifica]
El radar s'anomenava originalment "BN" (acrònim anglès de Navegació cega), [2] però ràpidament es va convertir en "H2S". La gènesi d'això segueix sent una mica controvertida, amb diferents fonts que afirmen que significava "Altura a pendent"; o "Home Sweet Home". La "S" ja estava sent utilitzada per l'equip de radar d'intercepció aèria com una abreviatura deliberadament confusa per a la seva longitud d'ona operativa en el " sentimetric [ ", que finalment va donar nom a la banda S. [3] S'ha informat àmpliament que va rebre el nom del sulfur d'hidrogen (fórmula química H 2 S, en relació amb la seva olor podrida), perquè l'inventor es va adonar que si simplement hagués apuntat el radar cap avall en lloc de cap al cel, tindria un nou ús. per radar, seguiment terrestre en lloc d'identificar objectius aeris i que simplement estava "podrit" que no hi hagués pensat abans. [4]
Desenvolupament
Referències[modifica]
- ↑ RAF staff, 2005, Jan 43.
- ↑ Campbell, 2000, p. 7.
- ↑ White, 2007, p. 130.
- ↑ Cunningham, Pat. The Fear in the Sky: Vivid Memories of Bomber Aircrew in World War Two. Pen and Sword, 2012. ISBN 9781783036301.