Casa-fàbrica Vilumara
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici residencial i fàbrica  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura neoclàssica: façana historicisme arquitectònic: fàbrica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Sant Pere més Baix, 42 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 45786 | |||
| Id. Barcelona | 1283 | |||
| Plànol | ||||
 Projecte de "quadra" a l'interior d'illa. Josep Simó i Fontcuberta (1858)
| ||||
.jpg)
La casa-fàbrica Vilumara és un edifici situat al carrer de Sant Pere més baix, 42 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2]
Descripció[modifica]
Es tracta d'un conjunt casa-fàbrica amb un edifici d'habitatges que fa front al carrer i unes «quadres» o naus industrials disposades al pati d'illa. El primer consta de planta baixa, tres pisos i golfes sota teulada. Els baixos tenen un gran portal d'arc escarser i muntants de pedra de Montjuïc (igual que la resta d'oberures a les plantes superiors) amb guardarrodes. Els pisos primer i segon tenen balcons amb llosanes de ferro i rajoles, mentre que al tercer hi ha finestres. El coronament té una cornisa amb permòdols, posteriorment mutilada per una remunta.[2]
Història[modifica]
Pel que sembla, la finca fou adquirida a la família Fontaner (vegeu Can Fontaner) pel comerciant Joan Antúnez i Lletjós, que el 1789 va demanar permís per a reedificar-la[3] i establir-hi la seva residència. A la seva mort el 1807 la va llegar al seu nebot Salvador Molet i Antúnez.[4]
A mitjans del segle xix, la propietat fou adquirida pel fabricant de teixits de seda i de mescla Ramon Vilumara (o Vilomara) i Broquetes,[5][6][7] que el 1858 va encarregar a l'arquitecte Josep Simó i Fontcuberta la construcció d'una «quadra» d'estil neomedievalista a l'interior d'illa.[8] El 1859, el seu fill Francesc Vilumara i Saus (vegeu casa-fàbrica Vernis-Cantarell) va fer construir dos edificis d'habitatges als núms. 6 i 8 del nou carrer d'Álvarez de Castro, segons el projecte del mateix autor.[9] Els solars, procedents de la desamortització del convent de Santa Caterina, havien estat adquirits en primera instància per Ignasi Girona i Targa (vegeu casa-fàbrica Girona).[10]
En sentir-se vell, Ramon Vilumara donà entrada en el negoci als seus fills Francesc i Josep, i constituí la companyia Vilumara Germans i Cia, que el 1860 va participar a l’Exposició Industrial de Barcelona:[11] «SS. VILUMARA HERMANOS Y Cª, en Barcelona, calle Baja de S. Pedro, nº 42. Presentaron corbatas de varias clases y formas; pañuelos de ¼ para la cabeza de señora y cuello de hombre, abundante surtido, desde el precio de 11 rs. á 34; rasos y glasés, telas rayadas y labradas negras, de todas clases y precios, desde 40 á 80 rs. cana. Expusieron además los primeros 9 palmos, que produjo un telar, de un trage de glasé, con los escudos de España y Cataluña labrados de terciopelo: este trage, dedicado á S. M., tenia el mérito de la espresion en el dibujo, cosa difícil, siendo este formado de terciopelo, y además el de haberle dado, por medio del mismo tejido y rizo, el claro-oscuro, lo cual tambien ofrece dificultades al operario, en una clase de dibujo que no tiene grandes masas.»[12]
El 1862, la fàbrica Vilumara era la tercera més gran del sector seder de Barcelona, amb 91 telers i 202 operaris. El 1863, Francesc Vilumara va comprar una finca anomenada El Suizo (situada prop de l'actual Plaça de Francesc Macià), on va construir una nova fàbrica, però el despatx continuaria al carrer de Sant Pere Més Baix.[5] Ramon Vilumara va morir el 1869 i el seu fill Francesc aprofità la liquidació de l’herència per a comprar la part del seu germà i quedar-se així com a únic titular.[11]
A la mort de Francesc Vilumara el 1878, el succeïren la seva vídua Cristina Bayona, i el seu hereu, Francesc Vilumara i Bayona, sota la raó social Successors de Francesc Vilumara. La fàbrica de Gràcia (municipi annexionat a Barcelona el 1897) era situada al bell mig del traçat de la la Diagonal. Per això, el 1907 els Vilumara cediren els terrenys a l'Ajuntament de Barcelona, i el mateix any es va inaugurar la nova fàbrica a L'Hospitalet de Llobregat, al bell mig de la ciutat (vegeu Can Vilumara).[13]
El 1915 es va tancar el magatzem del carrer de Sant Pere Més Baix i es va traslladar el despatx a un nou edifici al carrer de Casp, 80 xamfrà amb el de Bailén.[11][13]
El 1934 va morir Francesc Vilumara i Bayona, i l’empresa va passar a mans del seu fill, Josep Maria Vilumara i Carreras, que el 1942 la convertiria en la societat anònima Vilumara. El 1982 va tancar la fàbrica de l'Hospitalet, posant punt final a la història d'un segle i mig.[11]
Referències[modifica]
- ↑ «Edifici d'habitatges i antiga fàbrica tèxtil Vilumara». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 «Edifici d'habitatges i antiga Fàbrica Tèxtil Vilumara». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Juan Antúnez. Comerciant Matriculat. Sant Pere Més Baix. Cases. Enderrocar i reedificar. Planta baixa, entresòl, més tres pisos». C.XIV Obreria C-51/1789-074. AHCB.
- ↑ AHPB, notari Francesc Portell, manual 1.142/44, f. 268-286, 24-10-1807.
- ↑ 5,0 5,1 «Història 1827-1907». Família Vilo-Vilomara.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 243, 314.
- ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 142, 149, 291.
- ↑ «Ramón Vilumara. Baixa de Sant Pere 42. Construir casa a l'interior de la illa per a fabricació». Q127 Foment 106/1858. AMCB.
- ↑ «Francisco Vilumara. Alvarez de Castro 6. Enderrocar i construir una casa». Q127 Foment 1755 C. AMCB.
- ↑ Barraquer i Roviralta, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX. Vol. 4, 1915, p. 428-429.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Cabana, 1992.
- ↑ Orellana, Francisco José. Reseña completa descriptiva y crítica de la Exposicion Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña, 1860, p. 228.
- ↑ 13,0 13,1 «Història 1907-1995». Família Vilo-Vilomara.
Bibliografia[modifica]
- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 346-349. ISBN 978-84-9156-216-0.
- Artigues, Jaume; Caballé, Francesc; Tatjer, Mercè. El llegat fabril al nucli antic de Barcelona. Cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle xviii i principis del XX. Museu d'Història de la Ciutat. Ajuntament de Barcelona, 2013, p. 115.
- Cabana, Francesc «Els Vilumara a Barcelona». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
- Thomson, J.K.J.. A distinctive industrialization. Cotton in Barcelona, 1728-1832. Oxford Press, 1992.
Enllaços externs[modifica]
- «Antiga fàbrica tèxtil Vilumara». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa-fàbrica Vilumara |