Comentarista al cinema mut

Els comentaristes, explicadors o intèrprets eren aquells que explicaven les escenes de les pel·lícules mudes per tal que l’auditori entengués millor allò que veia. Juntament amb la música en directe, tenia la funció d’instaurar ordre a la sala. A més, s’encarregaven d’afegir alguna mena d’afecte sonor mitjançant objectes quotidians.

Origen del cinema i els comentaristes

Va arribar a ser una figura tan emblemàtica que es feien concursos per triar els millors.

Origen

Els orígens dels comentaristes cinematogràfics s’acostumen a situar al teatre japonès Benshi i les formes teatrals autòctones del Kabuki. A principis del segle xx, els benshi (també anomenats katsuben) es posaven d’acord amb els operadors de càmera per tal que acceleressin o aturessin les imatges pel seu objectiu explicatiu.

Pel que fa al cinema espanyol, les primeres manifestacions dels intèrprets es relacionen amb les primeres exposicions dels romanços de cec, un tipus d’actuació existent des dels inicis de la impremta fins a finals del segle xix. Aquesta, reproduïa l'esquema d’un narrador oral i la representació iconogràfica de la història que explicava.

En termes globals, l'explicador començà a aparèixer als cinemes, aproximadament, l’any 1897, amb la creació dels primers films primitius.

Tipus

Es distingeixen fins a 6 tipus de comentaristes: el propietari del local, que pretenia brindar una experiència cinematogràfica més entenedora i, d’aquesta manera, promocionar el seu cinema; els actors amateurs que, amagats darrere la pantalla, intentaven doblar els actors amb l’ajuda d’un director que feia les acotacions perquè entressin quan era necessari; els actors professionals que, autodoblant-se a ells mateixos o als actors de les cintes, s’amagaven darrere la pantalla i el director marcava les entrades llegint les acotacions; els pianistes o músics que, malgrat que no era tan comú, explicaven algun detall sobre la pel·lícula mentre l’acompanyaven amb música aprimant o intensificant la melodia segons convenia; els explicadors no professionals, que acostumaven a traduir els rètols o llegir-los literalment per tal que el públic analfabet estigués al cas d’aquestes frases escrites; i, finalment, els explicadors professionals, que eren expressament enviats per les distribuïdores coincidint amb les estrenes. Aquests explicadors, que ja havien vist la pel·lícula, comentaven el film a partir d’un guió ben elaborat, parlaven de cara al públic i s’estaven drets al costat de la pantalla. Són els que més s’adherien a la funció de portaveu de la pel·lícula i apaivagaven el xivarri del públic.

A Madrid van destacar dos comentaristes professionals: Tomàs Borràs, que treballà al cinema al voltant de 1910, i Federico Mediante Noceda, que si dedicà a principis de segle.

Desaparició

L’època d’esplendor dels comentaristes fou entre 1904 i 1910. Així doncs, comencen a desaparèixer a mesura que els intertítols tenen més presència al cinema mut. No obstant això, els rètols i els comentaristes van arribar a conviure a conseqüència de l’analfabetisme de molts espectadors. La seva desaparició total se situa al voltant de 1913.

El caràcter oral de la seva tasca i el fet que, en cert sentit, complís una funció a la pel·lícula des d'una posició físicament externa a aquesta, justifiquen la manca d'un rastre fílmic o escrit generats pel mateix explicador.