Jaume Benavente i Cassanyes
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 22 novembre 1958 (65 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptor |
| Gènere | novel·la, narrativa de viatges, poesia, teatre |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Jaume Benavente i Cassanyes (Barcelona, 22 de novembre de 1958)[1] és un escriptor català, autor d'una vintena de llibres. Durant la seva primera infantesa va viure al Brasil, on havia emigrat la seva família. Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus, entre altres oficis. Actualment, viu a Barcelona.[2]
Considerat un autor creador d'atmosferes, d'un cert nomadisme, té un marcat accent existencial, de reflexió moral i amb un gran interès pel viatge literari. Ja siguin novel·les, relats, dietaris de viatges o novel·les juvenils, la seva obra integra un corpus únic, amb variacions al voltant dels temes que apareixen al seu imaginari: la recerca d'un lloc al món, la lluita contra l'adversitat, la trobada o confrontació entre la Història i l'existència individual, l'elaboració o creació d'un paisatge a partir de la percepció de qui l'habita o qui hi transita, el pas del temps, la frontera entre ficció i realitat, el viatge com a experiència catàrquica i la melangia com una forma de vida.
Després de la publicació dels seus primers llibres, El factor climàtic (1990) i Vides invisibles (1994), va iniciar un cicle centrat en el món portuguès i atlàntic, amb les novel·les Camps de lava (2000), Masurca de Praia (2001), Llums a la costa (2007) i els llibres de viatges Viatge d'hivern a Madeira (2004) i Dietari de Porto (2013). A més a més, va publicar altres llibres com la novel·la Nocturn de Portbou (2003), el llibre de relats L'ajudant de Kepler (2006) i diferents novel·les juvenils, entre les quals destaca Història d'amor a Sarajevo (2005). El 2010 apareix la novel·la El quadern de Nicolaas Kleen, l'inici d'una sèrie de narrativa negra al voltant del personatge la inspectora de policia holandesa Marja Batelaar i que té per escenari principal la ciutat d'Amsterdam i alhora el paisatge europeu. Entre els seus darrers títols, cal destacar les novel·les L'home que llegia Miquel Strogoff (2018) i Somnis de Valparaíso (2020), així com el relat autobiogràfic Els dies sense fi (2020).
Ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el Premi Pin i Soler de narrativa 2006, amb Llums a la costa,[3] el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil,[1] amb Història d'amor a Sarajevo, el Premi Lleida de Narrativa, amb Viatge d'hivern a Madeira, el Premi Benvingut Oliver de Narrativa amb Dietari de Porto i el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa amb Somnis de Valparaíso. Diferents llibres seus han estat traduïts a l'espanyol i l'italià.[4]
Obra[modifica]
Narrativa breu[modifica]
Novel·la[modifica]
- 1994 - Vides invisibles
- 2000 - Camps de lava
- 2001 - Masurca de Praia
- 2003 - Nocturn de Portbou
- 2007 - Llums a la costa
- 2010 - El quadern de Nicolaas Kleen
- 2013 - Lluny d'aquí
- 2014 - Dibuix a les fosques[5]
- 2018 - L'home que llegia Miquel Strogoff
- 2020 - Somnis de Valparaíso
- 2022 - Els dies sense fi
Narrativa de viatges[modifica]
- 2004 - Viatge d'hivern a Madeira
- 2013 - Dietari de Porto
- 2017 - Una mirada interrogativa i altres textos errants
Novel·la juvenil[modifica]
- 2005 - La senda del dingo
- 2005 - Història d'amor a Sarajevo
- 2008 - La il·lusió
- 2009 - Les bicicletes de l'Havana
Poesia[modifica]
- 2002 - Un pont sobre l'erm
Teatre[modifica]
- 1992 - Laberint d'Arcàdia (amb Joan Grau Martí)
Premis literaris[modifica]
- 2000 Roc Boronat de novel·la curta per Masurca de Praia
- 2001 Rosa Leveroni de poesia per Un pont sobre l'erm
- 2002 Lleida de narrativa per Viatge d'hivern a Madeira
- 2005 Recull-Joaquim Ruyra de narració L'ajudant de Kepler
- 2005 Ramon Muntaner per Història d'amor a Sarajevo[1]
- 2006 Premi Pin i Soler de narrativa per Llums a la costa[3]
- 2011 Benvingut Oliver de Narrativa per Dietari de Porto
- 2020 Premi València de Narrativa en valencià per Somnis de Valparaíso[6]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Admin. «Benavente Cassanyes, Jaume». [Consulta: 10 octubre 2018].
- ↑ «Directori d'autors locals del districte de Sant Andreu». Web. Biblioteca Pública Ignasi Iglésias, 2013. [Consulta: 30 maig 2013].
- ↑ 3,0 3,1 «Jaume Benavente | CCCB». [Consulta: 10 octubre 2018].
- ↑ «El novelista Jaume Benavente se impone en los premios Vila de Catarroja» (en castellà). El Periodic, 26-09-2011. [Consulta: 23 desembre 2012].
- ↑ Llort, Lluís «"Veig la meva obra com un tot, com un únic llibre" - 04 abril 2014». El Punt Avui.
- ↑ «Somnis de Valparaiso - Institució Alfons el Magnànim», 02-12-2020. [Consulta: 28 agost 2022].
Enllaços externs[modifica]
- "Entrevista a Jaume Benavente[Enllaç no actiu]". Suplement de Cultura del diari Avui.
- "L'ànima dels canals[Enllaç no actiu]". Ressenya de Jordi Cervera al diari Avui
- "Hivern amb inspectora holandesa[Enllaç no actiu]". Ressenya de Sebastià Benassar al Diari de Balears
- Jaume Benavente al seu estudi Arxivat 2016-03-04 a Wayback Machine.
- "Entrevista a Jaume Benavente".