La sala de ball
| Le Bal | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | Ettore Scola |
| Protagonistes | |
| Producció | Franco Committeri |
| Dissenyador de producció | Luciano Ricceri  |
| Guió | Jean-Claude Penchenat Ruggero Maccari Furio Scarpelli Ettore Scola |
| Música | Vladimir Cosma |
| Fotografia | Ricardo Aronovich |
| Muntatge | Raimondo Crociani |
| Vestuari | Ezio Altieri |
| Distribuïdor | AMLF |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia França Algeria |
| Estrena | 1983 |
| Durada | 110 minuts |
| Idioma original | cap valor |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | dansa, musical |
| Tema | tango argentí |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Premis | |
        | |
La sala de ball (italià: Ballando, ballando; francès: Le bal) és una pel·lícula franco-italo-algeriana dirigida per Ettore Scola i estrenada l'any 1983. Ha estat doblada al català.[1]
Argument[modifica]
Cinquanta anys de balls de saló a França, des dels anys 1930: el Front popular, la Guerra, l'arribada del jazz i del rock, Maig 68, el disco… Les parelles silencioses es fan i es desfan seguint la història i la música.[2]
Repartiment[modifica]
- Étienne Guichard: El jove professor
- Regeix Ram: El patró de la sala
- Francesco De Rosa: Toni
- Arnault LeCarpentier: El jove tipògraf
- Liliane Delval: L'alcohòlic
- Martine Chauvin: La jove florista
- Marc Berman: El col·laboracionista
- Danielle Rochard: La repartidora d'una modista
- Nani Noël: La filla d'alegria / La jove jueva / La refugiada / La jove que pinta els seus baixos
- Aziz Arbia: El jove obrer
- Geneviève Rey-Penchenat: El aristòcrata
- Michel van Speybroeck: L'home que ve de lluny / Jean Gabin
- Rossana Di Lorenzo: La senyora-pipi
- Michel Toty: L'obrer especialitzat
- Raymonde Heudeline: L'obrera
- Anita Picchiarini: L'amiga de l'obrera
- Olivie Loiseau: El jove germà de l'obrera
- Monica Scattini: La jove filla miop
- Christophe Allwright: El bonic jove home de suburbi
- François Pick: El jove estudiant
- Chantal Capron: El maniquí
- Jean-François Perrier: El sagristà enamorat / L'oficial alemany
- Jean-Claude Penchenat: la 'creu de foc'
Premis i nominacions[modifica]
- Ós de Plata a la millor direcció per Ettore Scola a la Berlinale 1984
- 9e cerimònia dels César:
- Millor pel·lícula (victòria ex-æquo amb Als nostres amors)
- Millor director per Ettore Scola
- Millor música per Vladimir Cosma
- Nominació al César a la millor fotografia per Ricardo Aronovich
- Nominació a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera a la 56a cerimònia dels Oscars[3]
Referències[modifica]
- ↑ esadir.cat. La sala de ball. esadir.cat.
- ↑ «Le bal». The New York Times.
- ↑ Tot i que era una coproducció internacional, el film va representar Algeria ja que un film no pot representar més d'un país en els Oscarsr.
Pel·lícules d'Ettore Scola | ||
|---|---|---|
| Llargmetratges | Se permettete parliamo di donne • La congiuntura • L'arcidiavolo • Riusciranno i nostri eroi a ritrovare l'amico misteriosamente scomparso in Africa? • Il commissario Pepe • Dramma della gelosia (tutti i particolari in cronaca) • Permette? Rocco Papaleo • La più bella serata della mia vita • Trevico-Torino - Viaggio nel Fiat-Nam • C'eravamo tanto amati • Lletjos, bruts i dolents • Signore e signori, buonanotte (co-regia) • Una jornada particular • I nuovi mostri • La terrazza • Passione d'amore • La Nuit de Varennes • La sala de ball • Maccheroni • La famiglia • Splendor • Che ora è • Il viaggio di Capitan Fracassa • Mario, Maria e Mario • Romanzo di un giovane povero • La cena • Competència deslleial • Gente di Roma • Che strano chiamarsi Federico | .jpg) |
| Curtmetratge | ||
| Documentals | Vorrei che volo • L'addio a Enrico Berlinguer (documental col·lectiu) • Un altro mondo è possibile (documental col·lectiu) • Lettere dalla Palestina (documental col·lectiu) | |
