La vera vita di Antonio H.
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Enzo Monteleone  |
| Protagonistes | Alessandro Haber Bernardo Bertolucci Giuliana De Sio Ennio Fantastichini Massimo Ghini Adriana Innocenti Nanni Loy Giancarlo Maestri Marcello Mastroianni Mario Monicelli Maria Amelia Monti Moni Ovadia Maria Paiato Patrizia Piccinini Michele Placido Gabriele Salvatores Monica Scattini Edoardo Sylos Labini Raffaele Vannoli Vittorio Taviani Paolo Taviani
|
| Guió | Enzo Monteleone |
| Música | Mimmo Locasciulli |
| Fotografia | Arnaldo Catinari |
| Muntatge | Cecilia Zanuso |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1994 |
| Idioma original | italià |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia |
     | |
La vera vita di Antonio H. és una pel·lícula italiana de fals documental de 1994 dirigida per Enzo Monteleone i llunyanament inspirada en els esdeveniments de la vida real d'Alessandro Haber.[1]
Argument[modifica]
Tota la pel·lícula és la història de ficció d'Antonio Hutter, narrada en nou capítols, des de la seva infantesa fins a la crisi del cinema italià. Ell mateix, davant un nombrós públic de teatre, explica la història de la seva vida a partir de la seva joventut, un període en què ja anhela la possibilitat de convertir-se en actor.
El seu pare, un jueu, el va portar a viure a Israel de molt jove, durant deu anys. La seva primera aproximació al teatre té lloc durant una obra de teatre escolar: allà davant de l'escenari, on en comptes de recitar el poema que li han assignat, orina voluntàriament <ls pantalons. La multitud esclata a riure, inclosos els pares. Aquesta reacció llança Hutter a la passió més desmesurada per la interpretació; a més, fuig de la seva mare cada cop que el porta a comprar, per anar al cinema, on consumeix una pel·lícula rere l'altra, de tots els gèneres i de totes menes.
De tornada a Itàlia i reticent a l'escola, el seu pare es veurà obligat a pagar el professor perquè ho superi, ja que durant tardes senceres en comptes d'estudiar prefereix dedicar-se al cinema. Un dia coneix Dustin Hoffman a la gran pantalla a El graduat, i s'enamora d'ell. Aspira a ell, al nivell dels seus talents, a la seva amistat. Arriba el '68, Hutter freqüenta una sèrie de grups d'estil comunista, però realment no hi creu: en té prou amb estar en la seva companyia. Quan es veu involucrat en el segrest del general nord-americà James Lee Dozier, decideix marxar de Verona: això és massa per a ell.
Després ens parla de les seves passions amoroses des de petites històries fins a Giuliana De Sio, amb qui mantindrà una intensa relació destinada a acabar negativament. Un bon dia, després de mesos sense que ningú s'ha posat en contacte amb ell, arriba la primera oferta de feina seriosa: Martin Scorsese vol que en la seva nova pel·lícula, Toro salvatge, interpreti el germà de Robert De Niro. En agafar el taxi que el portarà a Nova York, un Kawasaki el colpeja: roman tres setmanes en coma i Scorsese encarrega el paper a Joe Pesci.
Ara es fa evident la desesperació d'Hutter: el teatre on actua està buit, és un vell teatre abandonat. Apunta una pistola al cap, vol disparar-se. Aleshores sona el telèfon: Francis Ford Coppola el vol a la seva nova pel·lícula: El Padrí IV. Hutter surt corrent per la porta. Òbviament podem deduir quin va ser el destí d'Antonio Hutter.
Repartiment[modifica]
- Alessandro Haber: Antonio Hutter
- Bernardo Bertolucci: ell mateix
- Giuliana De Sio: ella mateixa
- Ennio Fantastichini: ell mateix
- Massimo Ghini: ell mateix
- Nanni Loy: ell mateix
- Marcello Mastroianni: ell mateix
- Mario Monicelli: ell mateix
- Maria Amelia Monti: ella mateixa
- Michele Placido: ell mateix
- Gabriele Salvatores: ell mateix
- Paolo Taviani: ell mateix
- Vittorio Taviani: ell mateix
- Adriana Innocenti: Mare d’Antonio
Reconeixement[modifica]
- Nastro d'argento al millor actor protagonista a Alessandro Haber[2]
- Sulmonacinema Film Festival: Millor pel·lícula
Referències[modifica]
- ↑ Roberto Chiti; Roberto Poppi; Enrico Lancia Dizionario del cinema italiano - I Film. Gremese Editore, 2002. ISBN 8884401372.
- ↑ Enrico Lancia. I premi del cinema. Gremese Editore, 1998, 1998. ISBN 8877422211.