Literatura neogrega
La literatura neogrega és la literatura escrita en alguna de les variants del grec modern.
La primitiva literatura neogrega[modifica]
Si bé tradicionalment s'ha classificat la literatura neogrega com aquella produïda a partir del 1453, data de la caiguda de Constantinoble, els estudiosos contemporanis han anat progressivament apartant-se d'aquesta datació:[1] en situen els orígens cap als segles xi i xii[2] i, fins i tot, al segle x.[3] Es tracta, en aquests inicis, d'una literatura en llengua popular, en què s'albiren ja els principals trets característics del grec demòtic[4] i, per tant, al marge de la literatura oficial bizantina.[3] Els primers cants populars, els d'origen probablement més primitiu, són els cants acrítics,[5] que podem identificar com cantars de gesta.[6] El seu màxim exponent és el Cant de Basili Digenís Acrites.[7]
Paral·lelament a aquesta poesia popular, en florí una de més culta, entre els segles xi a xv, amb manifestacions com les novel·les mètriques d'amor (segles xiv - xv), composicions de tipus costumista, com els poemes prodròmics (segle XII) i morals, com el poema d'Spaneas (segle xii), grans poemes històrics com la Crònica de Morea (segle XIV) i composicions mètriques de temes mitològics o històrics (segles XIII a XV), com l'Aquil·leida bizantina, la Paràfrasi de la Ilíada d'Hermoníacos, la traducció de la Ilíada al grec demòtic per Nikólaos Lukanis,[8] o el Poema d'Alexandre.[9]
Dins d'aquest conjunt de poesia neohel·lènica primitiva també cal destacer els laments per la caiguda de Constantinoble[10] i d'altres ciutats en poder dels otomans.[9]
La literatura insular. El Renaixement cretenc[modifica]
Transcorregut el període abans referit, la cultura i la tradició gregues es refugiaren a les illes, ja que aquestes continuaren més temps en poder dels països occidentals. En especial, a Creta, amb remarcable influència italiana, ressorgí amb força la poesia, en forma de poemes morals, mortuoris i també amorosos, amb la tragèdia Erofili i el drama bíblic El sacrifici d'Abraham.[11][3] Al cim del Renaixement cretenc trobem el poema heroiconovel·lesc Erotòcrit, de Vintzentsos Kornaros, que es va difondre de manera extraordinària en tota la Grècia sotmesa al domini urc: entrà en el domini de la tradició popular oral.[12] A Xipre, al segle XV destaca la Crònica o Descripció del dolç país de Xipre, de Leontios Makhairas, que relata detalladament el regnat de Pere I i la reina catalana Elionor, i la Narració o crònica de Xipre de Geórgios Vustrónios. La poesia popular xipriota recollí el contingut d'aquestes narracions o cròniques, amb gran auge i popularitat especialment en el segle xvi, fins a l'ocupació turca.[13][12] A Rodes cal destacar la col·lecció de poemes eròtics titulada Erotopègnia (Jocs d'amor) o Alfabet d'amor.[14]
El domini turc, la poesia clèftica i el Diafotismos[modifica]
Amb la caiguda de Creta en poder dels otomans (1669), les lletres neogregues, això no obstant, continuaren en el marc d'aquesta adversitat. D'una banda, a l'entorn del patriarca, al Fanar, les famílies gregues acomodades crearen el que esdevingué l'escola fanariota, que maldà per sostenir les essències gregues, si bé instal·lant-se en un purisme que aguditzà el problema lingüístic.[15]
La poesia popular, en paral·lel, recollí els sentiments de resistència contra l'invasor. El fenomen del bandolerisme durant l'ocupació otomana (els anomenats cleftes (κλέφτης), a partir del verb grec klépto, 'robar')[16] donà lloc a les kléftika tragoudia, cançons en què es cantava una llibertat individual. Tanmateix, arran de la Guerra de la independència, aquesta llibertat individual cantada anirà virant cap a una llibertat col·lectiva, amb tons nacionalistes, que convertiran els antics cleftes en autèntics herois de la independència grega.[17] Aquest cançoner, la poesia clèftica constitueix un dels tresors poètics populars més rics d'Europa.[15] Com la resta de la poesia popular, emprà normalment el vers de quinze síl·labes, molt apte per a la narració, sense fer ús de la rima.[15]
Més endavant, al segle xviii, en el marc de l'adaptació al món grec dels valors i idees de la Il·lustració, sorgí el moviment ideològic, filològic i filosòfic anomenat Diafotismos, els principals exponents del qual foren Adamàndios Koraís i Rigas Fereos, amb plantejaments que afavorien un ús molt conservador de les formes de la llengua grega, molt properes al grec antic.
Des de la independència grega fins a l'actualitat[modifica]
En els anys anteriors a la Guerra de la Independència grega, les Illes Jòniques passaren a ser el centre de l'escola literària de l'Heptanès, caracteritzada per la influència italiana, el romanticisme i el nacionalisme, amb ús del grec demòtic. Els seus representants més notables, que seguien l'exemple de R. Fereos i foren els cantors apassionats de la revolució del 1821 i els apòstols del renaixement literari, eren Dioníssios Solomós i Andreas Kalvos, seguits, enre altres, per Aristotelis Valaoritis i Andreas Laskaratos.[15]
Amb la independència grega, el centre intel·lectual es desplaça cap a Atenes. Allí, els fanariotes (els germans Sutsos i els Paraskhos i A. Vlakhos) continuaren creant una poesia culta escrita en katharévussa (Καθαρεύουσα). Per contra, aparegué la figura de Kostís Palamàs, "poeta nacional" de Grècia, centre de la generació literària grega de la dècada de 1880 i un dels fundadors de l'anomenada "nova escola atenesa", que es caracteritzà per l'ús del demòtic (δημοτική).
A partir d'aleshores, la literatura neogrega està representada per nombrosos escriptors, poetes i novel·listes. En són representants destacats Ànguelos Sikelianós, Emmanuïl Roïdis, Athanasios Khristopoulos, Kostís Palamàs, Penelope Delta, Iannis Ritsos, Aléxandros Papadiamandis, Konstandinos Kavafis, Nikos Kazantzakis, Andreas Embirikos, Kostas Kariotakis, Gregorios Xenopoulos, Dimítrios Vikelas, Iorgos Seferis i Odisseas Elitis (aquests dos darrers guardonats amb el Premi Nobel de Literatura).
Altres autors inclouen Kikí Dimulà, Maro Douka, Nikos Engonopoulos, Nikos Gatsos, Iakovos Kambanelis, Nikos Kavadias, Andreas Karkavitsas, Kostas Kristallis, Dimitris Lyacos, Petros Markaris, Jean Moréas, Stratis Myrivilis, Mikhalis Pierís, Maria Poliduri, Pandelís Prevelakis, Dimitris Psathas, Ioannis Psycharis, Alexandros Rizos Rangavis, Miltos Sahtouris, Antonis Samarakis, Giannis Skarimpas, Basa Solomou, Didó Sotiriu, Alexandros Soutsos, Panagiotis Soutsos, Kostas Takhtsís, Angelos Terzakis, Konstandinos Theotokis, Soti Triandafilou, Kostas Varnalis, Vassilis Vassilikos, Elias Venezis, Geórgios Viziïnós, Nikephoros Vrettakos.
Traduccions al català[modifica]
- Escrits o Mitologia personal. Andreas Embirikos. Traducció d'Helena Badell Giralt. Adesiara editorial, Martorell, 2009.
Referències[modifica]
- ↑ Andriotis 2007: pàg. 65
- ↑ Castillo Didier 1971: Nota 4, pàgs. 25-26
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Literatura neogrega». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Castillo Didier 1971: pàg. 26
- ↑ Castillo Didier 1971: pàgs. 26-28
- ↑ Montañés 2005, pàg. 49
- ↑ Montañés 2005, pàg. 50, n.3
- ↑ Carpinato 2006, pàg.49-78
- ↑ 9,0 9,1 Castillo Didier 1971: pàg. 30
- ↑ Ayensa 2003
- ↑ Castillo Didier 1971: pàg. 36
- ↑ 12,0 12,1 Castillo Didier 1971: pàg. 37
- ↑ «Literatura neogrega». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Castillo Didier 1971: pàg. 38
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 «Literatura neogrega». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Ayensa 2003b: pàg. 23
- ↑ Ayensa 2003b: pàg. 30
Bibliografia[modifica]
- Andriotis 2007 : Andriotis, Nikólaos. Història de la llengua grega. Quatre estudis [Ιστορία της ελληνικής γλώσσας. Τέσσερις μελέτες]. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2007 (Manuals de la Universitat Autònoma de Barcelona, 47). ISBN 9788449025310 [Consulta: 5 maig 2015].
- Ayensa 2000 : Ayensa, Eusebi. Baladas griegas. Estudio formal, tematico y comparativo (html) (en castellà). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2000 (Nueva Roma, 10). ISBN 9788400078614 [Consulta: 6 maig 2015].
- Ayensa 2003 : Ayensa, Eusebi «Planys grecs per la caiguda de la Ciutat (Commemoració del 550 aniversari de la caiguda de Constantinoble)». Senhal [Girona], 75, 2003 [Consulta: 6 maig 2015].
- Ayensa 2003b : Ayensa, Eusebi. De l'acrita al patriota. Les "Divuit cançons de la pàtria amarga" de Iannis Ritsos. Madrid: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona / C.S.I.C., 2003. ISBN 9788460773917.
- Carpinato 2006 : Carpinato, Caterina. «Le prime traduzioni greche di Omero. L'Iliade di Nikólaos Lukanis e la Batrachomyomachia di Dimitrios Zinos». A: Caterina Carpinato. Varia posthomerica neograeca. Materiali per il Corso di Lingua e Letteratura Neogreca a.a. 2006-2007 (en italià). Milano: EDECatt - Ente per il Diritto allo Studio Universitario dell'Università Cattolica, 2006, pàgs- 49-78.. ISBN 9788867800841.
- Castillo Didier 1971 : Castillo Didier, Miguel. Antología de la literatura neohelénica. I.- Poesía (en castellà). Santiago de Chile: Centro de Estudios Bizantinos y Neohelénicos de la Universidad de Chile / Editorial Andrés Bello, 1971 [Consulta: 5 maig 2015].
- Knös 1962 : Knös, Börje. L'Histoire de la littérature néo-qrecque: La Période jusqu'en 1821 (en francès). Stockholm: Almqvist and Wiksell, 1962 (Acta Universitatis Upsaliensis, Studia Graeca Upsialiensia, 1).
- Montañés 2005 : Montañés Gómez, Rubén J. «Pervivència del mite antic a la cançó demòtica grega: possibilitats i exemples». Quaderns de Filologia. Estudis literaris.. Universitat de València. Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació [València], Vol. X, 2005, pàg. 49-71. ISSN: 1135-4178 [Consulta: 5 maig 2015].
- «Literatura neogrega». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Bibliografia sobre recepció en la cultura catalana[modifica]
- Ayensa 2012 : Ayensa Prat, Eusebi. D'una nova llum. Carles Riba i la literatura catalana moderna (html). Lleida: Pagès Editors, 2012. ISBN 978-84-9975-226-6 [Consulta: 9 maig 2015]. Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- Franquesa 2007 : Franquesa, Montserrat «El lloc preeminent de la literatura neogrega a casa nostra» (html). Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. PEN català, nº 4, octubre 2007 [Consulta: 8 maig 2015].
- Gestí 2004 : Gestí Bautista, Joaquim «Traduccions catalanes de literatura neogrega (1881-2003)». Quaderns. Revista de traducció (pàgs. 171-174), novembre 2004 [Consulta: 3 maig 2015].
- Gestí 2007 : Gestí, Joaquim «El caràcter esporàdic de la traducció de la literatura neogrega» (html). Visat. La revista digital de literatura i traducció del PEN català. PEN català, nº 4, octubre 2007 [Consulta: 8 maig 2015].
- Montañés 2007 : Montañés, Rubén J. «Els estudis de grec modern» (pdf). Ítaca. Quaderns de Cultura Clàssica. Societat Catalana d'Estudis Clàssics. Institut d'Estudis Catalans [Barcelona], nº 23, 2007, pàg. 129-140. DOI: 10.2436/ [Consulta: 8 maig 2015].
- Neogrec.org : Associació Catalana de Neohel·lenistes «Traduccions al català. Cercador de llibres» (html). Neogrec.org -. Associació Catalana de Neohel·lenistes. Arxivat de l'original el 18 de febrer 2015 [Consulta: 8 maig 2015].
- Pla 1976: Pla, Josep. «El poeta grec modern Kavafis». A: lletres.net. Notes per a Sílvia (html). Obres Completes Vol. XXVI. Barcelona: Editorial Destino, 1974 [Consulta: 9 maig 2015]. Arxivat 2014-12-07 a Wayback Machine.
