Mercè Riba i Romeva

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMercè Riba i Romeva

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 juliol 1952 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescultora, gravadora Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansPau Riba i Romeva i Carles Riba Romeva Modifica el valor a Wikidata
ParentsCarles Riba i Bracons (avi patern)
Clementina Arderiu i Voltas (àvia paterna)
Pau Romeva i Ferrer (avi matern) Modifica el valor a Wikidata

Lloc webmerceriba.com Modifica el valor a Wikidata

Mercè Riba i Romeva (Barcelona, 8 de juliol de 1952) és una escultora, gravadora i dibuixant barcelonina que ha realitzat la major part de la seva obra artística dins de la figuració, majoritàriament expressada a través de l'escultura i del gravat calcogràfic. Ha consolidat un estil personal, expressionista, fent del moviment i de l'emoció el seu vehicle principal d'expressió artística.

Estudià batxillerat a l'escola catalanista i liberal Isabel de Villena, Escultura a l'Escola Massana,(1968-76), i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona la modalitat de pintura i escultura, on s'hi va llicenciar l'any 1980. En uns baixos del barri de Gràcia de Barcelona, juntament amb els artistes Ángel Camino i Carles Mauricio, forma el Taller Nou, espai de creació i d'exposició de les respectives obres, on aprèn les tècniques del gravat calcogràfic.[1]

L'any 1973 es casa amb Jaume Torrent, advocat i escriptor, amb qui té tres fills: Daniel, pintor i il·lustrador [2] (1974), Mercè, tècnic tributari i editora (1980) i Guillem, arquitecte (1982). A partir de l'any 1980, juntament amb la seva família, es trasllada a viure a un petit poble rural de l'Alt Empordà, on instal·la el taller.

Principals

exposicions

2002 Galeria Tuset, Barcelona.

 Col·legi d’Advocats de Figueres, Figueres

Església de Sant Pere de Vilamajor,Barcelona

Galeria Toc Art, Tarragona

Batecs, Ca l'Anita, Roses

El plaer de llegir, Fundació Fita, Girona [3]

2004 Galeria Tuset, Barcelona. Maison de l’Avocat, Nîmes, França
2005 Galería de la Riba, Cadaqués, Girona.

               Nau Côclea, Camallera, Girona

2008 Metamorfosis, Galeria Tuset, Barcelona.
2009 Palais des Congrès G. Pompidur, Perpignan, FRANÇA
2013 Balanç, ArtAcasa, Barcelona

Espace Points de Vue, Lauzerte, FRANÇA

2014 Casa de la vila, Vilafant, Girona
2015 De les dues a les tres dimensions, Amics del Museu d'Art, Girona
2017 4.ª Bienal Internacional mulheres d'artes, Espinho, Portugal

 Galeria Abartium, Calldetenes, Barcelona

2019 Escultures al Claustre, Centre la Mercè. Girona

Ponts.22.44.66. Dual Galeria d'Art. Girona

2021 Intangible, Ca l'Anita, Roses [4]

Fundació Salut Empordà. Hospital de Figueres

Galeria Abartium, Calldetenes, Barcelona

2023 Finestres, Cambra de la Propietat Urbana, Girona

Família[modifica]

Mercè Riba és la cinquena filla d'una família de nou germans, entre els quals hi ha el cantautor Pau Riba i l'enginyer Carles Riba i Romeva. És neta per via materna de Pau Romeva, fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, i per via paterna dels poetes Carles Riba i Bracons i Clementina Arderiu. També és besnéta d'Antoni Riba. És neboda d'Oriol Riba, tia de Caïm Riba.[5]

Obra[modifica]

Mercè Riba entronca amb tota una línia, potent, densa, de la història de l'art, que té com a objectiu l'home, des de la seva individualitat, i tot allò que el condiciona, que el marca, que no li deixa desenvolupar les seves potències interiors. Ella, el seu art, entronca amb una gran part de l'expressionisme històric, amb aquell conjunt d'artistes que no els movia una preocupació d'estil, de llenguatge, sinó que se sentien, se senten, lligats al seu moment. I no tan sols en són un testimoni inquietant, sinó que a la vegada en són fiscals, en un judici íntim, en el qual tots tenim el nostre paper.

Mercè Riba, en aquests moments en què una bona part de l'art es decanta cap a l'espectacle i el buit, ens torna a un moment en el qual la passió íntima enllaça amb la societat i amb l'art. Per això la seva obra ens colpeix interiorment. I es converteix en consciència social.

Francesc Miralles[6]

Historiador de l'Art

Guardó Premi Aurora Gómez CCOO. Mercè Riba escultora.
'Segons bufa el vent'.Tramuntanart. Port de la Selva. Mercè Riba, escultora.
Obra '40 anys'. Mercè Riba, escultora.

La temàtica de seves primeres obres està intrínsecament lligada  al que està experimentant en la seva quotidianitat: terracotes i bronzes a l'entorn de la gestació, l'adolescència, la complicitat entre dones, etc...[7]

Mercè Riba coneix i valora les tècniques tradicionals de l'ofici d'escultor i bona part la seva obra està materialitzada en terracota, fusta i bronze.[8] Però no es queda aquí i segueix experimentant amb nous materials, modelant directament amb resines, en les quals barreja marbre que li faciliten la realització d'obres de gran format com són el El minotaure, El maco-nu, Créixer, Segons bufa el vent, etc...[9]

Exposa regularment a la Galeria Tuset ( Barcelona), Palau de Caramany ( Girona), Galeria Carlos Lozano (Cadaqués) i altres espais de França, Suïssa, Luxemburg, Edimburg, Bèlgica i Estats Units. Té obra pública a diverses localitats de Catalunya, com ara Sant Jordi i el drac (a la plaça Catalunya de Figueres);El llançador de Llampaies, a la plaça Nova de Llampaies) o Josep Irla ( a la plaça Josep Irla i Bosch de Girona).[10]

El seu interès per la introspecció i els processos psicològics la fa entrar en contacte amb les línies emergents de teràpia psicocorporal i, durant vint anys, simultanieja l'activitat artística amb la de terapeuta morfo-analista (1991-2011).[11]

El contacte amb vivències i sentiments humans profunds marca un gir en la seva temàtica, que encara sentiments no tan tangibles com són la fragilitat humana, l'opressió o la necessitat de trencar barreres, incorporant en la seva figuració expressionista materials diversos com són la fusta, el ferro o elements simbòlics trets de la quotidianitat, com per exemple rodes de bicicleta. D'aquesta època és la sèrie de bronzes Caixes, que en gravat anomena Perduts en l'univers.[12]

L'any 2012, juntament amb d'altres socis, funda l'editorial independent Edicions Cal·lígraf, amb seu a Figueres, de la qual és editora artística, fent portades i il·lustracions per a alguns dels llibres publicats.

A l'any 2015 obté la Menció d'honor en la 3.ª Biennal Internacional mulheres d'artes, Espinho, Portugal.[13][14]

Des del seu vessant de gravadora i d'il·lustradora, ha fet diversos llibres de bibliòfil, com ara Els contes comestibles, de Jaume Torrent.[cal citació]

Obra pública [15][modifica]

Mercè Riba és autora de diverses obres públiques, entre les quals cal destacar Sant Jordi i el drac, Plaça Catalunya de Figueres (2011); El llançador de Llampaies, Plaça Nova de Llampaies (2007); Josep Irla, Plaça Josep Irla i Bosch de Girona (2006); Sant Llehí , Sant Antoni de Vilamajor (2005), o El poeta, escultor de la paraula Plaça Salvador Espriu, Sant Fruitós de Bages (2004).

Així mateix, Mercè Riba creà el Crist, talla de fusta, Sant Antoni de Vilamajor i la Marededéu, terracota policromada, també de Sant Antoni de Vilamajor.

D'altres peces destacades són el Peix de colors, marbre i resina de polièster, de l'Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, Barcelona (1999);  Cal·líope, marbre i resina de polièster, Ajuntament de Sant Esteve Sesrovires, Barcelona (1998); La noia del llac, marbre i resina de polièster, font de Llavaneres (1997) i la Figura alada, escaiola armada, instal·lació Claustre de la Mercè, Girona (1993).

Referències[modifica]

  1. Mariona Sòria. Periodista.
  2. Emporda.info. «Els mons de Mercè Riba i Dani Torrent dialoguen a Ca l'Anita» (en castellà), 20-06-2023. [Consulta: 15 abril 2024].
  3. Riba, Cedides per Mercè. «L'exposició de l'escultora Mercè Riba, a la Fundació Fita», 21-11-2023. [Consulta: 15 abril 2024].
  4. Bartis, Cristina Vilà. «Mercè Riba i l'exploració de l'intangible, nova exposició a Roses», 01-07-2021. [Consulta: 15 abril 2024].
  5. Romeva i Rueda, Raül. «Mercè Romeva, la dona reivindicada a ‘Sa meu mare’, de Pau Riba Romeva». VilaWeb, 05-11-2014. [Consulta: 17 abril 2024].
  6. Miralles, Francesc. Mercè Riba. Barcelona: Tuset, 01 gener 2002. 
  7. «Mercè Riba» (en català). Mercè Riba, 09-05-2024. [Consulta: 9 maig 2024].
  8. Vilà, Cristina. «Mercè Riba reflexiona sobre desequilibris i fragilitat». Empordà, 30-03-2020. [Consulta: 15 abril 2024].
  9. «Mercè Riba» (en català). Mercè Riba, 09-05-2024. [Consulta: 9 maig 2024].
  10. «Mercè Riba» (en català). Mercè Riba, 09-05-2024. [Consulta: 9 maig 2024].
  11. «Asociación Española de Terapeutas Morfoanalistas» (en espanyol). Asociación Española de Terapeutas Morfoanalistas, 09-05-2024. [Consulta: 9 maig 2024].
  12. «Mercè Riba» (en català). Mercè Riba, 09-05-2024. [Consulta: 9 maig 2024].
  13. EMPORDÀ.INFO. «Premien una obra de l'escultora Mercè Riba a Portugal», 19-05-2015. [Consulta: 15 abril 2024].
  14. «[4 Museu Municipal Espinho]» (en portuguès).
  15. «Mercè Riba». [Consulta: 15 abril 2024].