Plaça Nova (Barcelona)

Plaça Nova

La Plaça Nova amb les torres del portal i el Palau del Bisbe
Tipus	Plaça
Part de	Muralla romana de Barcelona
Localització
Entitat territorial administrativa	el Gòtic (Barcelonès)
41° 23′ 03″ N, 2° 10′ 30″ E
Activitat
Creació	1358 (Gregorià)

La Plaça Nova, al cor del barri Gòtic de Barcelona, s'obre davant l'antiga Porta Praetoria de la ciutat romana, coneguda posteriorment com el Portal del Bisbe. En aquesta porta començava el decumanus, un dels carrers principals, i hi confluïen els dos aqüeductes que duien l'aigua a Bàrcino. Avui en dia es pot veure una reproducció d'un fragment de l'aqüeducte romà, construïda el 1958.

Segons el nomenclàtor de Barcelona, es va formar el 1355 quan el Consell de la ciutat decideix de canalitzar fins a la Plaça de Sant Jaume les aigües procedents de la Serra de Collserola. El 30 d'octubre es començaren a enderrocar les cases que hi havia al davant del Portal del Bisbe. L'abril del 1358 la plaça ja era acabada i des de llavors porta el nom actual, que només s'ha canviat pel de Vázquez de Mella durant un curt període a la mort d'aquest polític, el 1928.

Va ser una plaça tancada, típicament medieval, fins a la dècada del 1940, quan aprofitant la remodelació arran de les destrosses causades pels bombardeigs de la Guerra Civil es va obrir l'avinguda de la Catedral, fent realitat un dels trams de la Gran Via C del Pla de Reforma Interior d'Àngel Baixeras del 1879. La plaça i l'avinguda van ser objecte d'una excavació arqueològica intensiva abans de la construcció d'un aparcament subterrani, i el 1991 va ser de nou urbanitzada. El 1994 s'hi van instal·lar les lletres Barcino, poema visual escultòric de Joan Brossa, al límit teòric que separa la plaça de l'avinguda.

Descripció

Actualment la plaça, de forma irregular, lleugerament triangular, queda oberta per la banda est, on s'ajunta amb l'Avinguda de la Catedral sense solució de continuïtat, i tan sols hi donen cinc números, que ocupen la banda nord i oest:

• al número 1-2, la façana barroca del Palau del Bisbe (1782-1786), emmarcada pel carrer de la Palla i la torre dreta de la porta romana, que s'obre al carrer del Bisbe; la torre de l'esquerra, on hi ha una fornícula amb la imatge de sant Roc del segle xvi i l'arrencada de l'aqüeducte romà reconstruït, pertany a la Casa de l'Ardiaca, nominalment pertanyent ja a l'Avinguda de la Catedral
• al número 3, edifici modern entre els carrers de la Palla i dels Boters.
• al número 4, el cantó de l'edifici annex (1992) del Col·legi d'Arquitectes del carrer dels Arcs, 1-3.

El Col·legi d'Arquitectes amb el fris de Picasso, a la cantonada amb el Carrer dels Arcs; el frontal amb els gegants és el que dona a la Plaça Nova

• al número 5, la seu del Col·legi d'Arquitectes (1958-1962), entre els carrers dels Arcs i dels Capellans, amb un fris amb dibuixos de Pablo Picasso.

Història

A l'actual Plaça Nova no només hi havia la porta romana del nord-oest, sinó que també era per on entraven a la ciutat els dos aqüeductes que conduïen l'aigua des del riu Besòs i des de Collserola fins a la ciutat. En qualsevol cas, els orígens de la urbanització de la zona s'han de buscar en un procés marcat per l'augment de la producció agrícola, per les últimes fases de la conquesta dels comtats catalans i per l'inici de l'expansió comercial mediterrània. Tots aquests factors col·laboraren a un desenvolupament comercial i artesà que, sumat a la densificació del clos emmurallat, va provocar l'aparició de vilanoves al voltant de la ciutat romana a la darreria del segle x, durant el segle xi i al llarg del segle xii. Els nous nuclis de població nasqueren en centres d'atracció pròxims a la ciutat. Per exemple, a l'entorn del mercat que se celebrava al peu de la porta oriental de la muralla aparegué el burgus o Vilanova del Mercadal, també anomenada Bòria (segle X), a l'entorn de l'aqüeducte romà en ruïnes s'originà la Vilanova dels Arcs o dels Arcs antics (segle X), i a prop d'edificis religiosos nasqueren d'altres vilanoves, com la de Santa Maria de les Arenes, la de Santa Maria del Pi, la de Sant Cugat del Rec o la de Sant Pere (totes elles del segle xi). La Vilanova dels Arcs interessa especialment, ja que la zona on s'ha realitzat la intervenció arqueològica preventiva se situaria molt probablement en una zona pròxima a l'àrea ocupada per aquesta vilanova (s'ha de tenir en compte que les primeres referències escrites de la vilanova ni són explícites a l'hora d'establir-ne límits geogràfics, ni donen dades concretes sobre la seva proximitat a les muralles de la ciutat.

Poema visual Bàrcino de Joan Brossa, i arrencada reconstruïda de l'aqüeducte romà

La Vilanova dels Arcs, de caràcter bàsicament rural, la trobem ja documentada a la darreria del segle x, pocs anys després de l'escomesa d'Almansor el 985. El nom de la vilanova respon a la presència de l'antic aqüeducte de Collserola que, ja inutilitzat per a l'ús urbà, serví com a paret mitgera de moltes de les noves edificacions. El desenvolupament econòmic, social i demogràfic de les diverses vilanoves al voltant de la ciutat, impulsat per la política expansionista de Jaume I, va comportar la necessitat de construir un nou recinte emmurallat per a protegir-les (el primer recinte, la muralla romana del segle iv, havia quedat sobrepassat pel creixement demogràfic). Així doncs, durant la segona meitat del segle xiii s'inicià la construcció de la nova muralla. La Vilanova dels Arcs fou englobada en el tram de 1275. En aquest context expansionista, al burg dels Arcs s'establiren ràpidament i en gran nombre obradors i tallers regentats per menestrals o petits burgesos dedicats a l'activitat comercial, sobretot al voltant del mercat que s'havia originat a l'exterior de la Porta Bisbal (l'antiga porta del nord-oest del recinte romà). D'aquesta manera, per primera vegada l'activitat secundària i terciària van començar a tenir un pes important a la zona, fins a donar-se un predomini clar de la petita burgesia menestral en l'estructura econòmico-social, predomini que es mantindria durant els segles següents, si bé amb una presència considerable d'oficis vinculats a càrrecs públics i amb l'existència d'un grup molt més reduït de professions liberals. L'augment d'activitat a la zona va provocar que s'urbanitzessin els carrers confluents a la plaça del mercat (que havia sorgit de manera fortuïta amb la realització del mateix). Foren els carrers posteriorment anomenats Carrer del Bou de la Plaça Nova i Carrer de la Corríbia (que apareix citat com a Via Transcivitatem –la correspondència entre la Via Transcivitatem i el carrer de la Corríbia és molt versemblant, si bé no és segura–)

A mitjan segle xiv, seguint una dinàmica de renovació urbanística, els consellers municipals veieren la necessitat d'ampliar la plaça que havia aparegut amb la realització del mercat. La plaça fou ben aviat anomenada Nova, nom que ha perdurat fins a l'actualitat. La primerenca xarxa urbanística ja existent a la zona compresa entre la Porta Bisbal i la Riera de Sant Joan es consolidà al segle xv. Per la proximitat a la zona intervinguda, interessa destacar les reformes portades a terme pel capítol de la Seu durant el segle XV: a principi de segle adquirí la casa del degà per tal d'enderrocar-la en part, a fi i efecte de tenir més lloc per a la Plaça de la Catedral (l'actual Pla de la Seu); així mateix, cap a mitjans del segle xv, va construir la casa de la Canonja, a la part dreta de l'actual edifici de la Catedral, on es va establir la Pia Almoina, una institució fundada l'any 1009 per un cavaller anomenat Robert (el cavaller feu una donació a la Canonja per tal que diàriament donessin menjar a cent pobres, a més de mantenir cecs i altra gent desvalguda i de donar acolliment a pelegrins i malalts). A mitjan segle xvi el capítol de la Seu es va tornar a embrancar en tot un seguit de reformes per tal de donar més amplada a la plaça de la Catedral.

Època moderna

A partir de la segona meitat del segle xviii es va produir un procés de subdivisió del terreny habitable: les cases es fragmentaren en diferents estances i fins i tot es va utilitzar una part de les botigues com a espai habitable. La situació fou generada, d'una banda, pel fet que els petits comerciants i artesans que tradicionalment havien predominat a la zona es sumaren a la incipient industrialització (la qual provocava una necessitat de més espai per a desenvolupar els treballs professionals); i, de l'altra banda, pel flux migratori cap a la ciutat (que recordem que fins a mitjan segle xix va estar encara encotillada per les muralles). Tot plegat originà un nou tipus d'habitatge amb dues portes: una per a la botiga i l'altra per als llogaters; és l'anomenada “casa amb escaleta”, que actualment es coneix com a casa de veïns. Finalment, i ja a la darreria del segle, es va realitzar la nova façana del Palau Episcopal que dona a la Plaça Nova.

La ciutat, i amb ella el barri de la Catedral, va ser objecte al llarg del segle xix d'una sèrie de modificacions que en canviaren en bona part la fesomia: d'una banda, es donà la conversió dels antics cementiris parroquials en places públiques; d'altra banda, fou objecte dels processos de desamortització a partir de 1836, que comportaren un seguit de reformes; així mateix, el 1854 desaparegueren les muralles d'origen medieval; i, finalment, el 1879 es proposà el Pla Baixeras de Reforma Interior de Barcelona, que acabaria desembocant en l'obertura de la Via Laietana (Gran Via A) entre 1908 i 1913 i, en última instància, en l'obertura de l'Avinguda de la Catedral.

Pel que fa, concretament, a l'àrea compresa entre la Porta Bisbal i la Riera de Sant Joan, entre els anys setanta i vuitanta del segle xix les institucions oficials promogueren les següents modificacions urbanístiques: s'alinearen i eixamplaren els carrers de la Corríbia (1872), de la Riera de Sant Joan (1877), dels Arcs (1881) i del Bou de la Plaça Nova (1884); s'empedraren els carrers de la Corríbia (1872) i dels Arcs (1880); i finalment, entre el 1873 i el 1891 es canalitzaren les aigües als carrers de la Riera de Sant Joan, Infern, Tapineria, dels Arcs, Bou de la Plaça Nova, Sallent, Misser Ferrer i la Plaça Nova. Ara bé, des del punt de vista privat es portaren també a terme nombroses reformes, des de la construcció de soterranis amb motivacions industrials (a partir de 1850), fins a modificacions de façanes i noves edificacions amb l'objectiu d'embellir la ciutat.

Segle XX

Les lletres de Joan Brossa, més enllà de les quals s'obre l'Avinguda de la Catedral

Durant la Guerra Civil espanyola, la zona va ser castigada pels bombardeigs, i el 1941, el primer ajuntament franquista, comandat per Miquel Mateu, va impulsar el Pla Vilaseca del 1934 (lleugerament modificat pel seu autor) per a l'obertura de l'Avinguda de la Catedral, el que suposà l'enderrocament de gran quantitat d'edificacions i la supressió dels carrers de la Corríbia, Bou de la plaça Nova, Sallent i part dels de Capellans, Sagristans i dels Arcs (vegeu casa-fàbrica Traveria). No obstant això, la seu del gremi dels sabaters, originàriament al carrer de la Corríbia, es reconstruí en part a la Plaça de Sant Felip Neri.

Entre els anys 1947 i 1953 es va realitzar l'enderroc d'unes cases del carrer de la Corríbia que es recolzaven en la Pia Almoina, de manera que es deixaren al descobert els seus murs (adossats al primitiu recinte romà), així com es deixà al descobert una de les antigues torres de planta poligonal.

Entre 1955 i 1958, finalment, s'expropiaren i enderrocaren vuit habitatges adossats a la Casa de l'Ardiaca, per tal de fer visible la muralla romana. En el procés aparegueren, també, dues de les primitives torres i part de l'aqüeducte romà.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Plaça Nova

• Alhussin, Rana. Barcelona en Reconstrucción: Espacios Públicos de Postguerra. Apertura de la Av. de la Catedral (1939-1958). Universitat de Barcelona. Facultat de Belles Arts (tesi doctoral), 13-09-2017. 

Enllaços externs

• «CARRER DELS ARCS / PLAÇA NOVA. Edificis desapareguts. (S.XIX-1964)». Barcelofília (blog). Miquel Barcelonauta, 30-11-2014.