Rangatira
Rangatira ([rɑːŋɑːʈiːrɑː]) són els dirigents hereditaris māoris de l'hapu, i han estat descrits per alguns etnòlegs com Elsdon Best com a caps tribals.[1] Els rangatira havien de ser persones amb molta saviesa pràctica que exercien autoritat en nom de la tribu i mantenien les fronteres entre les terres d'una tribu i altra. Els canvis en les lleis de propietat al s. XIX, sobretot en la individualització dels títols de terres, soscavaren la posició dels rangatira, i també la pèrdua generalitzada de terres sota el govern colonial.
Etimologia[modifica]
La paraula rangatira significa 'cap (masculí o femení), ben nascut, noble' i prové del protopolinesi central oriental langatila ('cap secundari').[2] Hi ha paraules semblants en moriori, tahitià, maori de les Illes Cook, tuamotuà, marquesà i hawaià.
Interpretacions[modifica]
Tres interpretacions de rangatira la consideren una paraula maori composta per la unió de les paraules ranga i tira. En el primer cas, ranga significa 'banc d'arena' i tira 'aleta de tauró'. El banc d'arena ajuda a reduir l'erosió de la duna (o el poble). L'aleta reflecteix tant l'aparença del banc d'arena com, "la seua dominació física i intencional com a guardià" (Gray-Sharp, 2011, p. 195).[3] Els rangatira, reforç de la comunitat, deixen d'existir sense ella ("què és un banc d'arena sense arena?"), i en té una funció protectora.[4]
L'etnògraf John White (1826-1891) hi donà un punt de vista diferent en una de les seues càtedres sobre els costums maoris:[5] digué que els māori tradicionalment havien format dues kahui que es reunien per raonar la història o whakapapa.
Aquesta interpretació encaixa bé amb una segona traducció en què ranga és l'abreujament de rāranga ('teixir') i "tira" indica un grup.[4]
Una tercera interpretació s'adapta també a aquesta traducció, interconnectant els conceptes relacionats amb la identitat de la "tira": l'hospitalitat condicional presentada en la forma d'un teixit creat per la "tira" de convidats.[6][7][8] Després, la intencionalitat col·lectiva "reflectida en el teixit" de la "tira" dels amfitrions.[9][10][11] Junts, aquests conceptes remarquen el valor lligat a la "relació personal" entre el dirigent i el seu grup. Aquest tipus de relació és semblant a la mahara atawhai (afecte o "preocupació benèvola") oferta en el preàmbul del tractat Waitangi per la reina Victòria, reflectint el "llaç personal entre el governant i els seus subjectes" del s. XIX (McHugh, 1991, p. 177).[12]
Referències[modifica]
- ↑ Best, E. «The Maori as he was: A brief account of Maori life as it was in pre-European days» p. 88. Nzetc.org, 1934.
- ↑ «Te matapunenga: A compendium of references to concepts of Maori customary law» (PDF). The University of Waikato p. 15, 2003. Arxivat de l'original el 2012-03-26. [Consulta: 25 novembre 2019].
- ↑ Gray-Sharp, K. .
- ↑ 4,0 4,1 Gray-Sharp (2011, p. 195).
- ↑ White, J. (1826-1891). An epitome of official documents relative to Native affairs and land purchases in the North Island of New Zealand. Lectures on Maori Customs, &c., by Mr. John White, Part 11. NZETC, retrieved 13 November 2001.
- ↑ Derrida, J. (2000). Of hospitality (R. Bowlby, Trans.). Stanford, CA: Stanford University Press.
- ↑ Bell, A. «Being 'at home' in the nation: Hospitality and sovereignty in talk about immigration». Ethnicities, 10, 2, 2010, pàg. 236–256. DOI: 10.11/146896810361653.
- ↑ Westmoreland, M. W. «Interruptions: Derrida and hospitality» (PDF). Kritike, 2, 1, 2008, pàg. 1–10.
- ↑ Searle. J. R. (1990). Collective intentions and actions. In P. R. Cohen, J. Morgan, & M. E. Pollack (Eds.), Intentions in communication (pp. 401-416). Cambridge, MA: MIT Press.
- ↑ Tuomela, R. «Collective acceptance, social institutions, and social reality». American Journal of Economics and Sociology, 62, 1, 2003, pàg. 123–165.
- ↑ Gray-Sharp (2011, p. 196).
- ↑ McHugh, P. G. (1991). The lawyer’s concept of sovereignty, the Treaty of Waitangi, and a legal history for New Zealand. In W. Renwick (Ed.), Sovereignty & indigenous rights: The Treaty of Waitangi in international contexts (pp. 170-189). Wellington, New Zealand: Victoria University Press.