Simfonia núm. 3 (Ives)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSimfonia núm. 3
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
CompositorCharles Ives Modifica el valor a Wikidata
Creació1908 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena5 abril 1946 Modifica el valor a Wikidata
EscenariCarnegie Hall Modifica el valor a Wikidata, Nova York Modifica el valor a Wikidata
IntèrpretLou Harrison Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: cf1a04bc-1557-4b2b-82b1-753bacd5674e IMSLP: Symphony_No.3_(Ives,_Charles) Modifica el valor a Wikidata
Retrat de Charles Ives el 1913.

La simfonia núm. 3, S. 3 (K. 1A3), La reunió del campament, de Charles Ives (1874–1954) va ser escrita entre 1908 i 1910. El 1947, la simfonia va rebre el Premi Pulitzer de música. Es diu que Ives va donar la meitat dels diners a Lou Harrison, que va dirigir l'estrena.

Estructura[modifica]

La simfonia es divideix en tres moviments:

  1. Old Folks GatherinAndante maestoso
  2. Children's DayAllegro
  3. Communion – Largo

Aquesta simfonia destaca per l'ús d'una orquestra de cambra, en lloc de l'orquestra completa que va utilitzar Ives per a les seves altres simfonies. La simfonia també és força curta i dura aproximadament vint minuts.

Instrumentació[modifica]

La simfonia està escrita per a una orquestra de cambra d’una flauta travessera, oboè, clarinet, fagot, dues trompes, trombó, campanes i cordes (violins, violes, violoncel i contrabaixos).

Composició[modifica]

La simfonia té moltes influències, incloent-hi cançons de guerra, danses i música clàssica europea en general. Evoca reunions de camp durant la seva infància, quan la gent es reunia als camps per cantar, predicar i escoltar. Ives era nostàlgic i sentimental, mirant enrere com a compositor modern en una infantesa del segle xix amb himnes, campanes i jocs infantils en els tres moviments. La simfonia està plena de complexes harmonies i mètriques.

Estrena[modifica]

Tot i que no hi ha proves concloents que Ives i Gustav Mahler es van conèixer mai,[1] Mahler havia vist el manuscrit i havia parlat d'estrenar la simfonia amb la Filharmònica de Nova York. També hi ha una història, que va explicar Ives, que Mahler va portar la partitura a Europa, planejant dirigir-la allà.[2] La mort de Mahler el 1911 va impedir fer aquestes actuacions i la suposada partitura mai no s'ha localitzat.[3]

No hi va haver més interès per la simfonia fins que Lou Harrison, un gran fan de la música d'Ives, la va dirigir finalment a Nova York el 5 d'abril de 1946. Bernard Herrmann, un altre compositor que es va fer amic d’Ives, va dirigir una interpretació de la simfonia a la cadena CBS poc després.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Zobel, Mark A. La tercera simfonia de Charles Ives. Vol. 6 CMS Sourcebooks en música americana. Ed. Michael Budds. Nova York: Pendragon Press, 2009.