Sis escenes de ballet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióSis escenes de ballet

Sis escenes de ballet: Simfonia coreogràfica per a orquestra, op. 113, fou compost per Mieczysław Weinberg el 1973.

Moviments[modifica]

  • I.Allegro molto
  • II.Adagio
  • III.Allegretto
  • IV.Adagio - Moderato
  • V.Adagio
  • VI.Presto

Origen i context[modifica]

El ballet El crisantem blanc, composta el 1958 per Weinberg en tres actes, està basat en un guió escrit per A. Rumnev i J. Romanovich. L'argument gira entorn d'una jove anomenada Hanako, que queda cega a Hiroshima. Dotze anys més tard, els metges soviètics li restitueixen la visió, permetent-li retrobar-se amb el seu amor, Taro.[1] Tot i haver un contracte per al ballet amb el Teatre Stanislavski de Moscou i el director Vladímir Nemiróvitx-Dàntxenko,[1] les tensions polítiques entre el Japó i la Unió Soviètica van interferir amb el projecte des del principi, i Weinberg va deixar incompleta la partitura.[2]

Weinberg va utilitzar fragments d'aquesta obra per crear les Sis escenes de ballet, orquestrant-les com a Simfonia coreogràfica el juliol de 1973. Aquesta obra de mitja hora combina els fragments del ballet amb nou material en un context musicalment ric i estranyament orquestrat. Massa avançada per als estàndards de la música soviètica del seu temps, no va rebre l'aprovació necessària i va romandre inèdita fins a la seva gravació el 2015.[3]

Anàlisi musical[modifica]

Igual que l'Onzena Simfonia, la partitura és estilísticament heterogènia, amb transcripcions d'El crisantem blanc juxtaposades amb estudis modernistes, creant un efecte desconcertant.[4] En un manuscrit autògraf de les Escenes de Ballet, Weinberg va afegir el títol "Simfonia coreogràfica", com un suggeriment que la música es podria considerar independent de qualsevol escenificació.[1]

La partitura està plena de contrastos, carregada de percussió, tal com ho feia Xostakóvitx els darrers anys. L'obertura, en Allegro, és enèrgica i inquieta, amb una percussió contundent que s'enfronta a les cordes. L'Adagio que el segueix ho fa amb un sabor exòtic del Pròxim Orient. L'Allegretto és lúdic i adopta la forma d'una dansa. L'Adagio-Moderato transmet una sensació de presagi amb la seva foscor misteriosa. L'Adagio inclou algunes melodies gloriosament melòdiques que semblen haver estat escrites per Rakhmàninov. Per acabar, el Presto conté reminiscències de klezmer que el fan enèrgic, semblant a la força vital de Prokófiev.[2]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Fanning, David. «Weinberg: Orchestral Music, Volume Two». Toccata Classics. [Consulta: 4 abril 2024].
  2. 2,0 2,1 Cookson, Michael. «Ressenya del disc» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 30 juny 2020].
  3. «Informació de la gravació» (en anglès). [Consulta: 1r octubre 2021].
  4. Fanning, David. Mieczysław Weinberg. In Search of Freedom (en anglès). Segona. Hofheim: Wolke Verlag, 2019. ISBN 978-3-95593-050-9.