Usuari:Anskarbot/Traduccions/Robert Wilson (director)
 | Anskarbot està intentant millorar la traducció de plantilles, pel que és possible que encara hi hagi algunes irregularitats.
Demanaria que tingueu una cura especial en repassar plantilles i feu notar al botaire quins són els errors comesos, jo sóc un manat i faig el que em diuen.
|  |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 d'octubre de 1941 Waco, Texas |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Estatunidenc |
| Activitat | |
| Art | teatre, dramatúrgia |
Robert Wilson (Waco (Texas), 4 d'octubre de 1941) és un director nord-americà d'escena d'avantguarda i dramaturg, una persona polifacètica al món teatral.
Es pot dir que Robert Wilson ho fa tot. Dirigeix obres de teatre i òperes, fet que significa que se li ocorre una idea i la segueix a través de cada moviment. Wilson dissenya escenografia i il·luminació, la qual cosa significa que visualitza no només la gent a l'escenari, sinó també el seu entorn. Escriu el text per a obres de teatre i òperes, la qual cosa significa que crea les idees originals que motiven a cada acció i pensament que es presenta. Ell pinta i esculpeix i també ha treballat amb els sons. És llicenciat en arquitectura i té coneixements en administració d'empreses. Sembla tenir una mà en tots els aspectes de la vida teatral, fins i tot va fundar el Centre Watermill, un laboratori de recerca teatral.[1]
Biografia[modifica]
Wilson va néixer a Waco (Texas) el 4 d'octubre de 1941, en el si d'una família blanca, protestant i de classe mitjana. El seu pare, D.M. Wilson, era advocat, i va ser alcalde i gerent municipal de la ciutat. La seva mare, Loree Velma (de soltera Hamilton), provenia d'un orfanat. Segons Wilson, cap dels dos s'interessava per l'art.
Wilson tenia problemes de quequesa severa, fins que el 1958, un cop acabà els seus estudis secundaris a la seva ciutat natal, va treballar per resoldre'ls amb la ballet Mrs. Byrd Hoffman, qui li feia classes de dansa i amb la qual va aconseguir superar els seus problemes de parla.
| « | … Jo no ballo molt, però en certa manera em vaig introduir en el meu cos i vaig poder reduir la tensió, vaig poder, sí, vaig poder fer-ho, en certa manera, amb, amb el meu esforç… Aprendre a parlar va ser para mi tota una proesa. | » |
| — Robert Wilson | ||
Va estudiar administració d'empreses a la Universitat de Texas entre 1959 i 1962, però va abandonar poc abans de graduar-se i al cap de poc temps va començar a treballar al grup de teatre infantil Children's Theatre de la Universitat de Baylor. L'any 1963 va anar a estudiar pintura a París amb George McNeil, i l'any següent es va traslladar a Brooklyn, llicenciant-se en arquitectura (bachelor of Fine Arts) a l'Institut Pratt l'any 1966. Wilson recorda amb especial estima els ensenyaments de Sibyl Moholy-Nagy (vídua de László Moholy-Nagy), professora d'Història de l'Arquitectura molt vinculada a la Bauhaus; també recorda les lliçons que va rebre de Paolo Soleri l'any 1966 a Phoenix (Arizona). Wilson parla de Soleri com un somiador que el va ajudar a veure les coses més clares en un moment en el qual es trobava perdut.
Al llarg de la seva àmplia trajectòria professional, ha treballat també com a coreògraf, performer, pintor, escultor, artista de video i so i dissenyador d'il·luminació. És especialment conegut per les seves col·laboracions amb Philip Glass a Einstein on the Beach, i també va col·laborar amb altres artistes, entre els que destaquen Heiner Müller, William S. Burroughs, Ginsberg Allen, Lou Reed, Tom Waits, David Byrne, Laurie Anderson, Gavin Bryars, Rufus Wainwright i Marina Abramović. De totes maneres, Wilson va establir les bases del seu propi paradigma creatiu gràcies a l'ajuda de George Balanchine, Michael Cunningham, John Cage i Martha Graham. Aquests artistes protagonitzaren el que es podria considerar com les seves trobades paradigmàtiques durant la seva etapa de formació.
Robert Wilson és obertament homosexual.[2][3]
Carrera[modifica]
El 1969 va fundar una companyia de performance experimental, la Byrd Hoffman Watermill Foundation (li va posar el nom la professora que li va ajudar a superar la seva quequesa severa). Amb aquesta companyia va crear les seves obres més importants: primer, a partir de 1969, va treballar en el rei d'Espanya i La vida i obra de Sigmund Freud. L'any següent va començar a treballar en l'òpera Einstein on the beach amb Philip Glass, que va catapultar als dos artistes a la fama mundial.
L'any 1982 va estrenar The Golden Windows, una bellíssima metàfora sobre la llum, i entre 1983 i 1984 es va plantejar el que s'ha considerat el seu projecte més ambiciós, una actuació pels Jocs Olímpics d'Estiu de Los Angeles, the CIVIL warS: a tree is best measured when it is down. En principi, the CIVIL warS va ser concebuda com una peça èpica multinacional, i constava de diverses seccions individuals desenvolupades pel Japó, els Estats Units, França, Països Baixos, Alemanya i Itàlia. No obstant, només quatre de les seccions es van representar senceres (les del Japó i França quedaren incompletes), i no va haver-hi una representació sencera de tot el treball a causa de la retirada de suport del Comitè Olímplic per motius pressupostaris. Wilson va ser nominat al Premi Pulitzer de 1984 per aquesta obra, però el jurat va rebutjar la candidatura i el premi va quedar desert.
Wilson és conegut per ampliar els límits del teatre. Les seves obres es caracteritzen pel seu estil auster, per presentar moviments molt lents, i per emprar una escala sovint extrema pel que fa a l'espai o el temps. La vida i obra de Stalin fou una actuació de 12 hores, mentre que KA MOUNTain i GUARDenia Terrace van ser posades en escena al cim d'una muntanya de l'Iran i van durar set dies.
A més del seu treball teatral, Wilson crea escultures, dibuixos i dissenys de mobles. Va guanyar el León d'Or de la Biennal de Venècia de 1993 per una instal·lació escultòrica. El 1996, va ser distingit amb el premi Dorothy and Lillian Gish Prize.
També cal mencionar el seu work in progress titulat Monster of Grace: A Digital Opera in Three Dimensions, les diferents versions de la qual vénen representant-se des de 1998 i que, actualment (l'última presentació va ser a l'abril de 1999, a Toronto), tant pot ser un projecte abandonat com que es recuperi en un moment indeterminat. Inicialment es proposava com una òpera abstracta, sense actors en escena, tan sols objectes i llums, amb la música en directe de Philip Glass, i una important presència d'animació per ordinador en 3-D.
L'any 2002, Wilson fou convidat per primer cop com a mentor al cicle inaugural de la Iniciativa Artística Rolex per a Mentors i Deixebles, un programa filantròpic internacional on parelles de mestres i talents emergents en diverses disciplines treballen plegats. Wilson va escollir treballar amb el jove director argentí Federico León, que fou el seu protegit. Altres mentors de teatre d'aquesta iniciativa foren Sir Peter Hall (2004), Julie Taymor (2006), Kate Valk (2008), Peter Sellars (2010) i Patrice Chéreau (2012).
Més tard, l'any 2004, Ali Wilson Hossaini li va oferir una residència al canal de televisió d'alta definició LAB.[4] Des de llavors Wilson, amb la productora Esther Gordon (que ha treballat, entre altres, amb Brad Pitt, Mikhail Baryshnikov, Robert Downey Jr., Winona Ryder, Juliette Binoche, Isabelle Huppert, Dita von Teese, i Peter Sarsgaard) i més tard amb Matthew Shattuck, ha produït dotzenes de videos d'alta definició coneguts com els retrats Voom. Els col·laboradors en aquest projecte, que fou ben rebut, foren el compositor Michael Galasso, l'artista i dissenyador Eugene Tsai, el dissenyador de moda Kevin Santos i el dissenyador d'il·luminació Urs Schönebaum. A més de tractar celebritats, també elaborà vídeos sobre la reialesa, animals, premis Nobel i rodamóns.[5]
| « | El que, des que el surrealisme va néixer, va somiar que vénen darrere de nosaltres i anar més enllà de nosaltres | » |
| — Louis Aragon.[6] | ||
L'any 2006, Katharina Otto-Bernstein va realitzar un documental titulat Absolute Wilson, una aproximació a la vida i al geni creatiu del director, on es mostren els misteris i la personalitat inèdita de l'artista. Més que una mera biografia, Absolute Wilson resulta una estimulant exploració sobre el poder transformador de la creativitat.
Actualment està treballant en una nova etapa musical amb el compositor (i antic col·laborador) Tom Waits i el dramaturg Martin McDonagh.
L'experiència teatral és en Wilson, abans de res, deixar de pensar literàriament, deixar de confondre l'escena amb l'espai literari. Es tracta d'una confusió que estaria representada pel teatre naturalista, en el qual s'acostuma a oferir una història que segueix un fil de la paraula i fa de l'emoció el seu realç visual. Per a Wilson, en canvi, abordar un pensament formal, és pensar abstractament. El pensament abstracte ha de permetre crear un vocabulari nou per a una escena esgotada amb la paraula.
El teatre de Wilson, si pot qualificar-se de teatre il·lusionista, és en bona mesura perquè entén que tot teatre ho és, es vulgui o no.
Fundació Byrd Hoffman Watermill[modifica]
La Byrd Hoffman Watermill Foundation és una organització sense ànim de lucre constituïda el 1969 a Nova York. Les seves activitats es financien amb contribucions d'individus, altres fundacions, donants corporatius i agències governamentals. La Fundació està regida per un Consell d'Administració i l'administra un conjunt de personal professional.
La Byrd Hoffman Watermill Foundation desenvolupa nous enfocaments de les arts, forneix als artistes joves d'oportunitats de creixement professional, i documenta la tasca del seu director artístic, Robert Wilson. La missió de la fundació es basa en l'esperit d'innovació exemplificat pel treball del propi Robert Wilson, tot fomentant la col·laboració interdisciplinària.
Segons consta en els documents fundacionals (4 de maig de 1970), els seus objectius són:
- Dirigir tallers de dansa, teatre, cinema, i arts afins per a infants i adults.
- Preparar membres com a caps de grup en dansa, entesa com a activitat teatral.
- Realitzar un programa d'estiu per a infants i adults de les zones de Nova York, Nova Jersey i en un ranxo de Texas.
- Realitzar representacions públiques de ball, mostrant els resultats dels tallers.
Amb la Byrd Hoffman Wilson va completar el trànsit entre les seves primeres temptatives artístiques (happenings i performances, i la seva professionalització definitiva, llur punt d'inflexió seria Einstein on the Beach, on professionals ja prestigiosos com Lucinda Childs compartiren escenari amb actors no professionals.
Estil[modifica]
L'escena de Wilson es construeix a partir de sensacions cromàtiques, que són vibracions d'aire i de llum. La paleta de les seves obres crea quadres que sovint recorden composicions d'altres pintors, que són els seus referents, des de Vermeer o Giotto fins a De Kooning, Pollock, o Barnett Newman, passant per Munch, Poussin, Edward Hopper o Magritte. En realitat, hauria de dir-se que l'estructura formal dels espectacles de Wilson, molt treballada al llarg dels anys, li permet integrar harmònicament gairebé qualsevol tendència pictòrica, gairebé totes les troballes plàstiques possibles.
La referència pictòrica capital —entre els contemporanis— per a Wilson sembla ser, no obstant, Cézanne.
| « | Cézanne és el meu pintor predilecte. La meva obra està més propera d'ell que de qualsevol un altre artista. La meva producció de Hamletmachine és en la seva arquitectura com una pintura de Cézanne. Cézanne simplificava i purificava les formes per revelar l'estructura clàssica i la composició. Jo ho he après tot de Cézanne, el seu ús del color, la llum, la diagonal i l'espai; com usar el centre i les vores. Les seves imatges no estan emmarcades per límits. | » |
| — Robert Wilson[7] | ||
Llenguatge[modifica]
L'impacte de Wilson en aquesta part del teatre és immensa. Arthur Holmberg, professor de teatre a la Universitat Brandeis, diu que "En el teatre, ningú ha dramatitzat la crisi del llenguatge amb el geni feroç tant com Robert Wilson".[8] Wilson fa evident el motiu pel qual el llenguatge és terriblement important i no pot passar-se per alt. Tom Waits, aclamat compositor i col·laborador de Wilson, va dir el següent sobre la relació única de Wilson amb paraules:
| « | Les paraules de Bob són com claus al terra de la cuina en la foscor de la nit [quan aquest] ja està descalç. Així que Bob buida un camí on pot caminar, a través de paraules, sense fer-se mal. Bob canvia els valors i formes de les paraules. En cert sentit, adquireixen un major significat; en alguns casos, menys. | » |
| — Tom Waits[9] | ||
Wilson mostra la importància de la llengua a través de totes les seves obres i de moltes maneres diferents. Ell mateix atribueix a la seva lectura de l'obra de Gertrude Stein i a escoltar els enregistraments de la seva veu el fet de “canviar per sempre la seva manera de pensar”. Wilson va dirigir tres obres de Stein durant la dècada dels 90: Doctor Faustus Lights the Lights (1992), Four Saints in Three Acts (1996) i Saints and Singing(1998).
Wilson entén el llenguatge i, fins i tot els seus mateixos ingredients, les paraules, com una mena d'"artefacte social".[10] El llenguatge no només canvia amb el temps sinó que canvia amb la persona i amb la cultura. Servint-se no només de les seves experiències de treball amb nens amb discapacitat mental, sinó també de la redacció de Christopher Knowles, un reconegut poeta autista, permet a Wilson atacar el llenguatge des de molts punts de vista. Un altre dels mètodes que Wilson utilitza per mostrar la bellesa del lleguatge és emprar les paraules i mostrar-les visualment. Sovint elaborava les seves escenografies, les cobertes dels programes de mà o els cartells, fets amb grafits, emprant paraules. Això permet al públic veure el "llenguatge propi" i no "els objectes i significats als que es refereix".[11]
La manca de llenguatge també es converteix en essencial per al treball de Wilson. De la mateixa manera que un artista utilitza l'espai positiu i negatiu, Wilson empra el soroll i el silenci . En treballar en una producció del King Lear, Wilson descriu la seva necessitat de silenci:
| « | La forma en què els actors s'entrenen està malament. L'única cosa que penso és en la interpretació d'un text. Ells es preocupen per la manera d'articular paraules i no saben res sobre els seus cossos. Ja ho veus per la manera com caminen. Ells no entenen el pes d'un gest a l'espai. Un bon actor pot ordenar al públic només movent un dit. | » |
| — Robert Wilson[12] | ||
Aquesta èmfasi en el silenci es mostra obertament en algunes de les seves obres. Deafman Glance és una obra de teatre sense paraules, i la seva adaptació de l'obra de Heiner Müller contenia un pròleg sense paraules de quinze minuts. Holmberg descriu aquestes maneres dient: "El llenguatge fa moltes coses i les fa bé. Però tendim a tancar els ulls al que el llenguatge no ho fa bé. Malgrat l'arrogància de les paraules -elles governen el teatre tradicional amb mà de ferro- no tota experiència es pot traduir en un codi lingüístic”.[13] El famós dramaturg del segle xx, Eugène Ionesco, fins i tot va anar més lluny per dir que Wilson "va superar a Samuel Beckett" perquè "[En Wilson] el silenci és un silenci que parla".[14] Aquest silenci en l'escenari pot ser desconcertant pel públic, però serveix a un propòsit. Wilson posa l'accent en com d'important és el llenguatge mitjançant la seva eliminació. El silenci és la manera de Wilson de respondre a la seva pròpia pregunta: "Per què ningú hi veu? Per què ningú sap com mirar? Per què ningú veu res a l'escenari? ".[15]
Il·luminació[modifica]
La part més important del teatre és la llum, segons Wilson.[16] Wilson està molt preocupat per com les imatges es defineixen en l'escenari, la qual cosa té pràcticament tot a veure amb la llum que es col·loca sobre un objecte donat. Wilson sent que el disseny de la il·luminació pot realment portar una producció a la vida.
La llum assumeix sempre la funció d'un actor, i com a tal és considerada per Wilson, que fa d'ella la base que ens ajuda a escoltar i a veure.[17] El llibret visual es converteix així en una estructura literària que organitza un vocabulari de l'espai i la mirada: conté el que pot ser vist i la manera en el qual la visió serà modulada. La llum és omnipresent no només per l'escena que crea sinó perquè, a manera de mirall, al seu torn l'escena s'il·lumina per dins. A la llum que produeix l'escena hi respon la llum que s'encén al seu interior. Les bombetes tenen el seu paper com a actors, igual que els neons: tubs fluorescents suspesos a l'aire, creant taules o seients, dibuixant contorns geomètrics o columnes, o esquinçant el cel amb les seves rúbriques de colors. La llum com a actor dins i fora de l'escena.
La funció d'aquest llibret visual és estructural, el seu objecte és el de construir l'espai-temps de l'escena i la mirada. En les obres de Wilson es presencia, abans de res, l'escenificació del temps i de l'espai creats per la llum. La llum ajuda a veure i a escoltar l'escena que il·lumina sense pressuposar un espai-temps previ, entesa com una cavitat teatral a omplir, a decorar. Temps i espai només existeixen quan són creats i sentits, i fora d'aquestes experiències no són res.
L'escenògraf de Wilson a The Civil Wars, Tom Kamm, descriu la seva filosofia: "un set de Wilson és un llenç perquè la llum hi copegi com si fos pintura".[18] Ell continua explicant que "si saps il·luminar, pots fer semblar que merda llueixi com or. Jo pinto, construeixo, componc amb la llum. La llum és una vareta màgica”.[19] Wilson és "l'únic director principal per a obtenir facturació com a dissenyador d'il·luminació" i és reconegut per alguns com "l'artista de llum més gran del nostre temps".[20] El més provocador sobre la seva il·luminació és el fet que està destinat a fluir, en lloc de funcionar a partir d'un model encès-apagat, fet que fa que la seva il·luminació sigui "com una partitura musical". Els dissenys d'il·luminació de Wilson també disposen de "textures denses i palpables" i permeten que "persones i objectes saltin sobre el fons". En el seu disseny per Quartett, Wilson va utilitzar 400 senyals de llum en un lapse de només noranta minuts. Ell és un perfeccionista en molts aspectes, mai posa punt final fins que assoleix tots els aspectes de la seva proposta. Un monòleg de quinze minuts de Quartett li va suposar dos dies de treball d'il·luminació, mentre que l'operació d'il·luminar d'una sola mà li va prendre prop de tres hores. Aquesta atenció al detall sens dubte demostra la seva devoció a la importància de la il·luminació, la qual cosa reforça la idea que, per a Wilson, "la llum és l'actor més important en l'escenari".[21]
Diagrames[modifica]
El pensament visual de Wilson, abans de prendre forma al teatre, es forja als esbossos, els dibuixos i diagrames que compondran l'obra. Sobre el paper inscriu l'estructura i inicia el treball de la llum, de les textures que es despleguen als diferents tipus d'espais. Els diferents tipus de materials que perllonguen la mà i l'ull –el grafit, el carbó, el pastel-, creen sobre el paper els diferents aspectes de l'escena. Així doncs, les obres teatrals són quaderns on es gesta el desenvolupament de l'escena. Desenvolupar l'escena és construir el temps i l'espai, ser arquitecte de tots els moviments de l'obra faran sentir aquestes realitats sensibles. "Dibuixar em permet comprendre", afirma Wilson quan és preguntat pel seu treball.[22]
Als diagrames es mesura el moviment de l'espai i del temps, i tot objecte, tot actor és una escultura,[23] una modulació de la matèria, del temps i de l'espai. Els diagrames són paisatges en moviment.
En primer lloc, Wilson se centra en l'estructuració del llibret visual: una distribució de particions temporals sobre les quals s'inicia l'arquitectura que crea el dibuix i els diagrames. Més tard, determina el llibret d'àudio, i només al final, combina els dos quaderns.
Moviment[modifica]
Wilson ho ha repetit fins a la sacietat: l'espai és una línia horitzontal, i el temps una línia vertical que va des de dalt del cel al centre de la terra.[24] L'espai i el temps són dues línies que tracen el quadre de l'escena, que la travessen. La vertical divideix l'escena en un espai a la dreta i un a l'esquerra, com dues parts separades. L'horitzontal, recorrent aquest espai, travessant aquestes parts, institueix una part a dalt i una a baix que, al seu torn, la línia vertical posa en moviment i, en certa manera, en tant que parts separades, desmenteix. Són dues línies dinàmiques, que poden crear altres geometries al seu interior, triangles, trapezis o fins i tot cercles, mostrant que temps i espai són mal·leables, resultats d'una matemàtica, d'un explicar que es fa cos, de la geometria. Una línia vertical i una horitzontal es troben al punt de partida de tota possibilitat d'experimentar el temps i l'espai.
L'estructura en el paper és el traç que la mà dóna a l'ull, i l'ull fa que la mà tibi les línies del temps i de l'espai. A partir de l'estructura l'escena esdevindrà pintura, un diagrama de la llum, on les línies del temps i de l'espai s'animen. El moviment de les línies, l'arquitectura de llum, dóna lloc a la dansa i l'escultura de l'espai-teatre.
Si l'estructura acull el temps, el moviment de l'escena es transforma en una coreografia. L'ull de l'arquitecte i del pintor és assistit per la mirada del coreògraf, sempre a l'escolta de moviment. El coreògraf segueix sent l'ull i la mà que traça, però els seus passos sobre el paper estan plens de temps, revelen la manera en què l'espai deixa sentir el temps. Els actors no ocupen l'espai i el temps de l'escena, la construeixen. Els seus moviments tracen les coordenades escèniques. Tots els actors (les llums i les cadires, les cases o els personatges) són presències i moviments en i amb l'espai. Els actors esculpeixen l'espai afilant la mirada de l'espectador, i la llum actua il·luminant i dotant d'una textura pròpia als altres objectes-actors que ofereixen la seva presència: cada actor sol comptar amb una llum separada que l'identifica.
Accessoris[modifica]
L'objecte adquireix vida pròpia, s'individualitza i, al mateix temps, individualitza l'espai que ho circumda. La identitat de l'objecte dota de força a l'espai que li envolta. Aquest espai actua en ell. L'aïllament, la solitud en la qual viuen els objectes en l'escena és sempre total, i ho segueix sent, fins i tot major tal vegada, quan un parell d'ells semblen compartir el mateix espai.
| « | Si prens una còmoda barroca i poses damunt d'ella un rellotge barroc, és una cosa. Si llevo el rellotge barroc i poso damunt de la còmoda una ampolla de Coca-cola, és una altra cosa. I possiblement és més fàcil veure l'ampolla de Coca-cola i la còmoda juntes que veure el rellotge barroc damunt d'una còmoda barroca. | » |
| — Robert Wilson[25] | ||
El objeto adquiere vida propia, se individualiza y, al mismo tiempo, individualiza el espacio que lo circunda. La identidad del objeto dota de fuerza al espacio que le rodea. Ese espacio actúa en él. El aislamiento, la soledad en la que viven los objetos en la escena es siempre total, y lo sigue siendo, incluso mayor tal vez, cuando un par de ellos parecen compartir el mismo espacio.
| « | Si tomas una cómoda barroca y pones encima de ella un reloj barroco, es una cosa. Si quito el reloj barroco y pongo encima de la cómoda una botella de Coca-Cola, es otra cosa. Y posiblemente es más fácil ver la botella de Coca-Cola y la cómoda juntas que ver el reloj barroco encima de una cómoda barroca. | » |
| — Robert Wilson[26] | ||
En el teatre de Wilson l'objecte és un individu. No passa a formar part de l'escenificació d'una època o d'un lloc, per si mateix aporta el temps i el lloc. Els objectes no són elements que constitueixen l'on sobre el qual els actors donen vida a un discórrer, els objectes són també el discórrer en i amb l'escena. Per això els objectes són actors per que tenen vida pròpia, són sedimentació d'una època i d'un lloc.
En el teatro de Wilson el objeto es un individuo. No pasa a formar parte de la escenificación de una época o de un lugar, por si mismo aporta el tiempo y el lugar. Los objetos no son elementos que constituyen el donde sobre el que los actores dan vida a un discurrir, los objetos son también el discurrir en y con la escena. Por eso los objetos son actores por que tienen vida propia, son sedimentación de una época y de un lugar.
D'entre tots els objectes-actors que construeixen les obres de Wilson, són les cadires els més representatius. La seva estètica és ben coneguda, en general semblarien actors recentment sortits del paper, dibuixos somiats llocs per a l'escena. Cadires que per la seva rigidesa, duresa i sovint grandària, desmenteixen una suposada funcionalitat. Cadires que aquest director col·lecciona, exhibeix i construeix per als personatges de les seves obres i que són per a ell un símbol de la simplicitat de les coses i de la profunditat de la vida.[27] Einstein, Stalin, la reina Victoria, per a tots dissenya una cadira el director –cadires que, segons el material i la forma, evoquen el personatge i el temps.
De entre todos los objetos-actores que construyen las obras de Wilson, son las sillas los más representativos. Su estética es bien conocida, en general parecerían actores recién salidos del papel, dibujos soñados puestos para la escena. Sillas que por su rigidez, dureza y a menudo tamaño, desmienten una supuesta funcionalidad. Sillas que este director colecciona, exhibe y construye para los personajes de sus obras y que son para él un símbolo de la simplicidad de las cosas y de la profundidad de la vida.[28] Einstein, Stalin, la reina Victoria, para todos diseña una silla el director –sillas que, según el material y la forma, evocan el personaje y el tiempo.
Les cadires són escultures, com el són també l'espai que modelen o les sobres que es projecten sobre la paret o el selo de l'escenari. Les cadires són el resultat del que esculpeix als déus del nostre temps,[29] amb la seva personalitat pròpia. Les cadires, diríem, han de ser sentides com aquest mode de pensar que s'ofereix a l'experiència perquè en ella va ser gestada: experiència de l'ull que dibuixa, experiència de la mà que traça sobre el paper. Han de ser vistes, diria Wilson, com a abstraccions, com una manera de pensar.[30] No són obres d'art, encara que el director realitzi exposicions. Les diverses exposicions formen part de la labor de l'artista en tant constructor d'espais i temps.
Las sillas son esculturas, como lo son también el espacio que modelan o las sobras que se proyectan sobre la pared o el selo del escenario. Las sillas son el resultado del que esculpe a los dioses de nuestro tiempo,[31] con su personalidad propia. Las sillas, diríamos, deben ser sentidas como ese mode de pensar que se ofrece a la experiencia porque en ella fue gestada: experiencia del ojo que dibuja, experiencia de la mano que traza sobre el papel. Deben ser vistas, diría Wilson, como abstracciones, como una manera de pensar.[32] No son obras de arte, aunque el director realice exposiciones. Las diversas exposiciones forman parte de la labor del artista en tanto constructor de espacios y tiempos.
Treballs escènics (selecció)[modifica]
- The King of Spain, 1969
- The Life and Times of Sigmund Freud, 1969
- Deafman Glance (amb Raymond Andrews), 1971
- KA MOUNTain and GUARDenia Terrace, 1972
- The Life and Times of Joseph Stalin, 1973
- A Letter from Queen Victoria, 1974
- Einstein on the Beach (amb Philip Glass), 1976
- Death Destruction & Detroit, 1979
- the CIVIL warS, 1984
- King Lear, de William Shakespeare 1985
- Hamletmachine, de Heiner Müller 1986
- Alcestis, d'Eurípides 1986-1987
- Death Destruction & Detroit II, 1987
- Quartett, de Heiner Müller 1987
- De Materie, de Louis Andriessen, 1989
- The Black Rider (amb William S. Burroughs i Tom Waits), 1990
- Parsifal, de Richard Wagner, Hamburg, 1991
- Alice (amb Tom Waits i Paul Schmidt), 1992, musical
- Doctor Faustus Lights the Lights, de Gertrude Stein, Hebbel Theatre Berlín 1992
- Skin, Meat, Bone (amb Alvin Lucier), 1994
- Timerocker (amb Lou Reed), 1997
- O Corvo Branco, (amb Philip Glass), Teatre Camões (Lisboa), 1998
- Monsters of Grace (amb Philip Glass), 1998
- Lohengrin per a la Metropolitan Opera, 1998
- The Flight across the Ocean, de Bertolt Brecht, pel Berliner Ensemble, 1998
- The days before - Death Destruction & Detroit III (amb Ryuichi Sakamoto), Lincoln Center 1999
- Der Ring des Nibelungen, de Richard Wagner, Òpera de Zúric
- POEtry (amb Lou Reed), 2000
- Hot Water (amb Tzimon Barto), 2000, concert multimèdia
- Persephone, 2001
- La maladie de la mort de M. Duras, a París.
- Woyzeck, Georg Büchner, (amb Tom Waits), 2002
- Die Frau ohne Schatten, de Richard Strauss, Òpera Nacional de París, 2002
- Isamo Noguchi exposició, 2003
- The Temptation of Saint Anthony (amb Bernice Johnson Reagon), Òpera Nacional de París, 2003, òpera
- I La Galigo, 2004
- Jean de La Fontaine: The Fables, 2005
- Peer Gynt, de Henrik Ibsen 2005 (a Noruega)
- Leonce and Lena, de Georg Büchner
- VOOM Portraits, exposició, 2007 a l'ACE Gallery de Los Angeles
- The Threepenny Opera, de Bertolt Brecht, a Berlín Berliner Ensemble, 2007
- Samuel Beckett: Happy Days, 2008
- Rumi, Òpera Nacional de Polònia, 2008
- Faust Òpera Nacional de Polònia 2008
- Sonnets (basat en William Shakespeare amb música de Rufus Wainwright), a Berlín Berliner Ensemble, 2009
- KOOL - Dancing in my mind(sobre el coreògraf Suzushi Hanayagi), 2009
- Freischütz, de Carl Maria von Weber, Festspielhaus Baden-Baden, dirigit per Thomas Hengelbrock, 2009
- Krapp's Last Tape, de Samuel Beckett 2009
- Pasión según san Juan, a París
- L'Orfeo, de Claudio Monteverdi, La Scala, Milà 2009
- Káťa Kabanová, de Leóš Janáček, Národní Divadlo, Praga 2010
- Věc Makropulos, de Karel Čapek, Stavovské Divadlo, Praga 2010
- Oh les beaux jours de Samuel Beckett, Théâtre de l'Athénée-Louis-Jouvet, 2010
- The Life and Death of Marina Abramović, amb Marina Abramović, Manchester International Festival, The Lowry, Manchester, 2011
Premis i reconeixements[modifica]
Al llarg de la seva carrera Wilson, és posseïdor de nombrosos premis i reconeixements, entre els quals estan el premi Obie per l'adreça, el León d'Or a l'escultura de la Biennal de Venècia, la 3ra. Dorothy i Lillian Gish Prize per la seva trajectòria, el Premi Europa de Taormina Art, dues beques Guggenheim, la beca de la Fundació Rockefeller, una nominació pel Premi Pulitzer de Drama, el Lleó d'Or d'Escultura de la Biennal de Venècia, l'elecció a l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres i el Premi Nacional de Disseny per la seva trajectòria artística. Ha estat nomenat "Commandeur donis Arts et donis letters" pel ministre francès de Cultura.
A lo largo de su carrera Wilson, es poseedor de numerosos premios y reconocimientos, entre los que están el premio Obie por la dirección, el León de Oro a la escultura de la Bienal de Venecia, la 3ra. Dorothy y Lillian Gish Prize por su trayectoria, el Premio Europa de Taormina Art, dos becas Guggenheim, la beca de la Fundación Rockefeller, una nominación para el Premio Pulitzer de Drama, el León de Oro de Escultura de la Bienal de Venecia, la elección a la Academia Americana de las Artes y las Letras y el Premio Nacional de Diseño por su trayectoria artística. Ha sido nombrado "Commandeur des Arts et des letters" por el ministro francés de Cultura.
| 2000 - Present | ||
|---|---|---|
| Hein Heckroth Prize: Lifetime Achievement for Scenic Design
Hein Heckroth Gesellschaft |
Giessen, Germany | 19 d'Abril, 2009 |
| Rosa d'Oro (presented by David Hockney) | Palerm, Italy | 27 d'Octubre, 2007 |
| Louise T. Blouin Foundation Award
Louise T. Blouin Foundation |
New York City | 2 de Maig, 2005 |
| Pratt Legends Honoree
Pratt Institute |
Brooklyn, New York | 6 d'Abril, 2005 |
| IMAJINE: American Innovator Award
The Japan Society |
New York City | 6 d'Abril, 2005 |
| Texes Medal of Arts
Texes Cultural Trust Council |
Austin, Texes | 5 d'Abril, 2005 |
| Commandeur donis Arts et donis Lettres | Paris | 9 de Deciembre, 2003 |
| Backstage West Garland Award: Best Lighting Design Woyzeck | Los Angeles | 10 de Febrer, 2003 |
| "Politika" Grand Prix Award
Belgrade International Theater Festival (BITEF) Woyzeck |
Belgrade, Sèrbia, and Montenegro | 17 d'Octubre, 2002 |
| Thomes Jefferson Award
American Institute of Architects |
Houston, Texes | 20 d'Abril, 2002 |
| National Design Award, Smithsonian Institution
National Design Museum |
New York City | 14 de Novembre, 2001 |
| Grand Prix de la Critiqui 1999/2000: Meilleur Spectacle Étranger [Best Foreign Production]
Syndicat de la Critiqui Dramatique et Musicale Dream Play |
Paris | 26 de Juny, 2001 |
| American Academy of Arts and Letters
Elected American Honorary Member |
17 de Maig, 2000 | |
| 1995—1999 | ||
| Wilhelm Hansen Honorable Prize | Copenhagen | 25 d'Octubre, 1999 |
| Médaille d'Argent de la Foundation de l'Académie d'Architecture | Paris | 15 de Juny, 1999 |
| Pushkin Prize
Taganka Theater |
Moscow | 23 d'Abril, 1999 |
| Harvard Excellence in Design Award
Harvard University |
Cambridge | 8 d'Octubre, 1998 |
| Tadeusz Kantor Prize | Cracow, Poland | 7 de Desembre, 1997 |
| Robert Wilson Day (April 18)
Declarat per Texes State Legislature |
Texes | 18 d'Abril, 1997 |
| Premi Europa per il Teatre | Taormina, Italy | 6 de Gener, 1997 |
| Dorothy and Lillian Gish Prize | New York City | |
| Best Director, International Widescreen Festival
The Death of Molgués |
Amsterdam | |
| Premio Abbiati, Italian Theater Critics Award
Hanjo/Hagoromo |
Milan | |
| Texes Artist of the Year
Art League of Houston |
Houston, Texes | |
| Guest of Honor, American Friends of the Paris Opera and Ballet
Gal·la Dinner, St. Regis Hotel |
New York City | |
| 1990—1994 | ||
| Premio Ubu, Best Foreign Performance
Alice |
Milan | |
| Honorary Doctorate
Califòrnia College of Arts and Crafts |
Oakland, Califòrnia | |
| Golden Lion Award in
Sculpture Memory/Loss |
Venice Biennale, Venice, Italy | |
| Premio Ubu, Best Foreign Performance
Dr. Faustus Lights the Lights |
Milan | |
| Honorary Doctorate
Pratt Institute || Brooklyn, New York || | ||
| Theatertreffen, Festspiele Berlin
The Black Rider: the càsting of the magic bullets |
Berlin | |
| German Theater Critics Award, Best Production of the Year
The Black Rider: the càsting of the magic bullets |
Berlin | |
| Special Mention by the Jury, "Festival du Film d'Art"
La Femme à la Cafetière |
Paris | |
| 1985—1989 | ||
| Grand Prize, Biennale Festival of Cinema Art
La Femme à la Cafetière |
Barcelona | |
| Premio Abbiati, Best Production of the Year, Italian Theater Critics Award
Doktor Faustus |
Milan | |
| Grand Prize for Best
Event Parzival and Hamletmachine: furniture and drawings |
Biennial of São Paulo | |
| Lion of the Performing Arts, New York Public Library | New York City | |
| Institute Honor, The American Institute of Architects | New York City | |
| Premio Mondello, Award for Theater | Palerm, Italy | |
| American Theatre Wing Design Award, Noteworthy Unusual Effects
the CIVIL warS, Rome Section Brooklyn Academy of Music |
Brooklyn, New York | |
| Bessie Award
the CIVIL warS, Knee Plays |
||
| French Critics Award for Best Foreign Play, Li Sydicat de la Critiqui Musicale
Alcestis |
Paris | |
| Theatertreffen, Berliner Festspiele
Hamletmachine |
Berlin | |
| Skowhegan Medal for Drawing
Skowhegan School of Painting and Sculpture |
New York City and Maine | |
| Sole nominee, Pulitzer Prize for Drama
the CIVIL warS |
[no hi ha premi atorgat aquest any] | |
| 1980—1984 | ||
| Theatertreffen, Berliner Festspiele
the CIVIL warS, Cologne Section |
Berlin | |
| First Prize, Sant Sebastian Film and Video Festival
Stations |
San Sebastian, Spain | |
| Der Rosenstrauss
The Golden Windows |
Munich | |
| 1975—1979 | ||
| Best Production of the Year, German Critics Award
Death, Destruction & Detroit |
Berlin | |
| First Prize, German Press Award
Death, Destruction & Detroit |
Berlin | |
| Critics Award for Best Musical Theater, Li Sydicat de la Critiqui Musicale
Einstein on the Beach |
Paris | |
| Grand Prize, BITEF
Einstein on the Beach |
Belgrade, Iugoslàvia | |
| Lumen Award for Design
Einstein on the Beach |
New York City | |
| Maharam Award for Best Set Design for a Broadway Xou
A Letter for Queen Victoria |
New York City | |
| Tony Nomination for Best Score and Lyrics
A Letter for Queen Victoria |
New York City | |
| 1970—1974 | ||
| OBIE Special Award Citation for Direction
The Life and Estafis of Joseph Stalin |
New York City | |
| Drama Desk Award for Direction
Deafman Glance |
New York City | |
| Critics Award for Best Foreign Play 1970-71
Deafman Glance |
| 2000 - Presente | ||
|---|---|---|
| Hein Heckroth Prize: Lifetime Achievement for Scenic Design
Hein Heckroth Gesellschaft |
Giessen, Germany | 19 de Abril, 2009 |
| Rosa d'Oro (presented by David Hockney) | Palermo, Italy | 27 de Octubre, 2007 |
| Louise T. Blouin Foundation Award
Louise T. Blouin Foundation |
New York City | 2 de Mayo, 2005 |
| Pratt Legends Honoree
Pratt Institute |
Brooklyn, New York | 6 de Abril, 2005 |
| IMAJINE: American Innovator Award
The Japan Society |
New York City | 6 de Abril, 2005 |
| Texas Medal of Arts
Texas Cultural Trust Council |
Austin, Texas | 5 de Abril, 2005 |
| Commandeur des Arts et des Lettres | Paris | 9 de Deciembre, 2003 |
| Backstage West Garland Award: Best Lighting Design Woyzeck | Los Angeles | 10 de Febrero, 2003 |
| "Politika" Grand Prix Award
Belgrade International Theater Festival (BITEF) Woyzeck |
Belgrade, Serbia, and Montenegro | 17 de Octubre, 2002 |
| Thomas Jefferson Award
American Institute of Architects |
Houston, Texas | 20 de Abril, 2002 |
| National Design Award, Smithsonian Institution
National Design Museum |
New York City | 14 de Noviembre, 2001 |
| Grand Prix de la Critique 1999/2000: Meilleur Spectacle Étranger [Best Foreign Production]
Syndicat de la Critique Dramatique et Musicale Dream Play |
Paris | 26 de Junio, 2001 |
| American Academy of Arts and Letters
Elected American Honorary Member |
17 de Mayo, 2000 | |
| 1995—1999 | ||
| Wilhelm Hansen Honorable Prize | Copenhagen | 25 de Octubre, 1999 |
| Médaille d'Argent de la Foundation de l'Académie d'Architecture | Paris | 15 de Junio, 1999 |
| Pushkin Prize
Taganka Theater |
Moscow | 23 de Abril, 1999 |
| Harvard Excellence in Design Award
Harvard University |
Cambridge | 8 de Octubre, 1998 |
| Tadeusz Kantor Prize | Cracow, Poland | 7 de Diciembre, 1997 |
| Robert Wilson Day (April 18)
Declarado por Texas State Legislature |
Texas | 18 de Abril, 1997 |
| Premio Europa per il Teatro | Taormina, Italy | 6 de Enero, 1997 |
| Dorothy and Lillian Gish Prize | New York City | |
| Best Director, International Widescreen Festival
The Death of Moliere |
Amsterdam | |
| Premio Abbiati, Italian Theater Critics Award
Hanjo/Hagoromo |
Milan | |
| Texas Artist of the Year
Art League of Houston |
Houston, Texas | |
| Guest of Honor, American Friends of the Paris Opera and Ballet
Gala Dinner, St. Regis Hotel |
New York City | |
| 1990—1994 | ||
| Premio Ubu, Best Foreign Performance
Alice |
Milan | |
| Honorary Doctorate
California College of Arts and Crafts |
Oakland, California | |
| Golden Lion Award in Sculpture
Memory/Loss |
Venice Biennale, Venice, Italy | |
| Premio Ubu, Best Foreign Performance
Dr. Faustus Lights the Lights |
Milan | |
| Honorary Doctorate
Pratt Institute || Brooklyn, New York || | ||
| Theatertreffen, Festspiele Berlin
The Black Rider: the casting of the magic bullets |
Berlin | |
| German Theater Critics Award, Best Production of the Year
The Black Rider: the casting of the magic bullets |
Berlin | |
| Special Mention by the Jury, "Festival du Film d'Art"
La Femme à la Cafetière |
Paris | |
| 1985—1989 | ||
| Grand Prize, Biennale Festival of Cinema Art
La Femme à la Cafetière |
Barcelona | |
| Premio Abbiati, Best Production of the Year, Italian Theater Critics Award
Doktor Faustus |
Milan | |
| Grand Prize for Best Event
Parzival and Hamletmachine: furniture and drawings |
Biennial of São Paulo | |
| Lion of the Performing Arts, New York Public Library | New York City | |
| Institute Honor, The American Institute of Architects | New York City | |
| Premio Mondello, Award for Theater | Palermo, Italy | |
| American Theatre Wing Design Award, Noteworthy Unusual Effects
the CIVIL warS, Rome Section Brooklyn Academy of Music |
Brooklyn, New York | |
| Bessie Award
the CIVIL warS, Knee Plays |
||
| French Critics Award for Best Foreign Play, Le Sydicat de la Critique Musicale
Alcestis |
Paris | |
| Theatertreffen, Berliner Festspiele
Hamletmachine |
Berlin | |
| Skowhegan Medal for Drawing
Skowhegan School of Painting and Sculpture |
New York City and Maine | |
| Sole nominee, Pulitzer Prize for Drama
the CIVIL warS |
[no hay premio otorgado este año] | |
| 1980—1984 | ||
| Theatertreffen, Berliner Festspiele
the CIVIL warS, Cologne Section |
Berlin | |
| First Prize, San Sebastian Film and Video Festival
Stations |
San Sebastian, Spain | |
| Der Rosenstrauss
The Golden Windows |
Munich | |
| 1975—1979 | ||
| Best Production of the Year, German Critics Award
Death, Destruction & Detroit |
Berlin | |
| First Prize, German Press Award
Death, Destruction & Detroit |
Berlin | |
| Critics Award for Best Musical Theater, Le Sydicat de la Critique Musicale
Einstein on the Beach |
Paris | |
| Grand Prize, BITEF
Einstein on the Beach |
Belgrade, Yugoslavia | |
| Lumen Award for Design
Einstein on the Beach |
New York City | |
| Maharam Award for Best Set Design for a Broadway Show
A Letter for Queen Victoria |
New York City | |
| Tony Nomination for Best Score and Lyrics
A Letter for Queen Victoria |
New York City | |
| 1970—1974 | ||
| OBIE Special Award Citation for Direction
The Life and Times of Joseph Stalin |
New York City | |
| Drama Desk Award for Direction
Deafman Glance |
New York City | |
| Critics Award for Best Foreign Play 1970-71
Deafman Glance |
Llegat[modifica]
Penetrar en el bosc de l'experiència teatral és en Wilson, abans de res, deixar de pensar literàriament,[33] deixar de confondre l'escena amb l'espai literari. Es tracta d'una confusió que estaria representada pel teatre naturalista, en el qual s'acostuma a oferir una història que segueix el fil de la paraula i fa de l'emoció el seu realç visual. En aquest teatre, en el qual la paraula construeix el camí a recórrer, l'experiència quedaria esgotada en el recorregut visual i sonor d'un llenguatge que s'imposa a l'espectador. En el teatre naturalista s'assistiria a la manifestació del sentit i a l'evacuació de tota experiència que no remetés a aquest sentit.
Penetrar en el bosque de la experiencia teatral es en Wilson, ante todo, dejar de pensar literariamente,[34] dejar de confundir la escena con el espacio literario. Se trata de una confusión que estaría representada por el teatro naturalista, en el que se acostumbra a ofrecer una historia que sigue el hilo de la palabra y hace de la emoción su realce visual. En este teatro, en el que la palabra construye el camino a recorrer, la experiencia quedaría agotada en el recorrido visual y sonoro de un lenguaje que se impone al espectador. En el teatro naturalista se asistiría a la manifestación del sentido y a la evacuación de toda experiencia que no remitiera a ese sentido.
Per a Wilson, penetrar en el bosc de l'escena teatral és, en canvi, abordar un pensament formal, és pensar abstractament. El pensament abstracte ha de permetre crear un vocabulari nou per a una escena esgotada amb la paraula.
Para Wilson, penetrar en el bosque de la escena teatral es, en cambio, abordar un pensamiento formal, es pensar abstractamente. El pensamiento abstracto debe permitir crear un vocabulario nuevo para una escena agotada con la palabra.
El teatre de Wilson, si pot ser qualificat de teatre ilusionístico, és en bona mesura perquè entén que tot teatre ho és, es vulgui o no.
El teatro de Wilson, si puede ser calificado de teatro ilusionístico, es en buena medida porque entiende que todo teatro lo es, se quiera o no.
En el teatre de Wilson l'espectador pot construir la seva pròpia pantalla audiovisual, la seva fantasia.[35] L'espectador no espera gens, mira i escolta els recorreguts de la pantalla audiovisual. Un recórrer semblant per a Wilson, al que es realitza quan s'està en un museu. Per això les seves obres s'ofereixen com els quadres en un museu, com les seves exposicions, deixant el temps necessari per veure. Veure l'obra com un quadre, com una multiplicitat de quadres que s'ofereixen al somni de la mirada, un ensomni que la nit acreix.
En el teatro de Wilson el espectador puede construir su propia pantalla audiovisual, su fantasía.[36] El espectador no espera nada, mira y escucha los recorridos de la pantalla audiovisual. Un recorrer semejante para Wilson, al que se realiza cuando se está en un museo. Por eso sus obras se ofrecen como los cuadros en un museo, como sus exposiciones, dejando el tiempo necesario para ver. Ver la obra como un cuadro, como una multiplicidad de cuadros que se ofrecen al ensueño de la mirada, una ensoñación que la noche acrecienta.
Bibliografia[modifica]
- Charim, Isolde.I creo. el cos no menteix [entrevista amb Robert Wilson], en Die Welwoche, 23 abril 1987.
- Grillet, Thierry.Wilson selon Wilson [entrevista amb Robert Wilson], en Théâther/Public, París, n° 106, juliol-agost 1992.
- Holmberg, Arthur.The Theatre Of Robert Wilson, Cambridge University Press, Cambridge, 1996.
- Linders, Jan. Estafi hes not concept: an interview with Robert Wilson, en Theatrerschrift, n° 12, Berlín, desembre 1997.
- Mallet, Frank. Bob Wilson, li génie donis lieux. [text crític de Pallées et Mélisande, amb entrevista de Robert Wilson] en Le Monde de la musiqui, París, febrer 1997
- Morey, Miguel; Pardo, Carmen. Robert Wilson, Edicions Polígrafa, col·lecció 20_21, Barcelona, 2003.
- Pricelius, Christian. Manchmal sind wir alle blind, [Entrevista amb Robert Wilson sobre Saints and Singings], a Ser Tages Spiegel, Alemanya, 3 de novembre de 1997
- Sausset, Damien; Carrillo, Cristina.L'ull de Bob Wilson: Buscant temps-llum [entrevista amb Robert Wilson], en L'oeil, París, Octubre 1999.
- The Oxford Encyclopedia of Theatre & Performance, Edited by Dennis Kennedy. vol. 2 Oxford University Press, 2003.
- Villien, Bruno.Bob Wilson, li bâtisseur d´images [entrevista amb Robert Wilson], en Beux Arts Magazine, n° 129, desembre 1994.
- Charim, Isolde.Y creo. el cuerpo no miente [entrevista con Robert Wilson], en Die Welwoche, 23 abril 1987.
- Grillet, Thierry.Wilson selon Wilson [entrevista con Robert Wilson], en Théâther/Public, París, n° 106, julio-agosto 1992.
- Holmberg, Arthur.The Theatre Of Robert Wilson, Cambridge University Press, Cambridge, 1996.
- Linders, Jan. Time has not concept: an interview with Robert Wilson, en Theatrerschrift, n° 12, Berlín, diciembre 1997.
- Mallet, Frank. Bob Wilson, le génie des lieux. [texto crítico de Palléas et Mélisande, con entrevista de Robert Wilson] en Le Monde de la musique, París, febrero 1997
- Morey, Miguel; Pardo, Carmen. Robert Wilson, Ediciones Polígrafa, colección 20_21, Barcelona, 2003.
- Pricelius, Christian. Manchmal sind wir alle blind, [Entrevista con Robert Wilson sobre Saints and Singings], en Ser Tages Spiegel, Alemania, 3 de noviembre de 1997
- Sausset, Damien; Carrillo, Cristina.El ojo de Bob Wilson: Buscando tiempo-luz [entrevista con Robert Wilson], en L'oeil, París, Octubre 1999.
- The Oxford Encyclopedia of Theatre & Performance, Edited by Dennis Kennedy. vol. 2 Oxford University Press, 2003.
- Villien, Bruno.Bob Wilson, le bâtisseur d´images [entrevista con Robert Wilson], en Beux Arts Magazine, n° 129, diciembre 1994.
Referències[modifica]
- ↑ http://www.bruceduffie.com/wilson.html
- ↑ http://www.nytimes.com/2006/10/22/movies/22gold.html
- ↑ http://goliath.ecnext.com/coms2/gi_0199-6288642/The-key-to-Robert-Wilson.html
- ↑ Error en el títol o la url.Ali Hossaini. «».
- ↑ http://www.vanityfair.com/culture/features/2006/12/wilson200612
- ↑ http://designmuseum.org/design/robert-wilson
- ↑ Holmberg (1996), pag.79
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 41
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 43
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 44
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 45
- ↑ Holmberg (1996), pàg.49
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 50
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 52
- ↑ Holmberg (1996), pàg.52
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 121
- ↑ Grillet (1992)
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 121
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 121
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 122
- ↑ Holmberg (1996), pàg. 128
- ↑ Villien, (1994)
- ↑ Linders, (1997)
- ↑ Ostria, 1994
- ↑ Charim,(1987)
- ↑ Charim,(1987)
- ↑ Saunsset, (1999)
- ↑ Saunsset, (1999)
- ↑ Mallet, (1997)
- ↑ Sausset, (1999)
- ↑ Mallet, (1997)
- ↑ Sausset, (1999)
- ↑ Charmin, (1987)
- ↑ Charmin, (1987)
- ↑ Pricelius, (1997)
- ↑ Pricelius, (1997)
Enllaços externs[modifica]
- Robertwilson.com Official site
- Absolute Wilson documentary film site
- Interview with Robert Wilson per Bruce Duffie, 6 de Setembre, 1990.
- RobertWilson.com Official site
- Absolute Wilson documentary film site
- Interview with Robert Wilson por Bruce Duffie, 6 de Septiembre, 1990.
Notes de traducció[modifica]
- Les plantilles en vermell són les que no s'han pogut trobar la corresponent plantilla en català. Això no vol dir que no existeixi, sino que no s'ha pogut trobar automàticament, ja sigui per que no hi ha el corresponent enllaç interviqui, o per que, realment, no existeix la plantilla en català. En cas que trobeu la plantilla corresponent us agrairia que li posesiu el seu enllaç interviqui a la plantilla en l'idioma original per poder trobar-la en properes traduccions. Gràcies. --Anskarbot (disc.) 18:14, 26 jul 2013 (CEST)
*He optat per posar totes els possibles paràmetres que admet la plantilla en català perque és complicat encertar els paràmetres coincidents en una traducció literal. Intenteré que almenys les plantilles de referènciess quedin perfectament traduïdes i amb la resta anirem poc a poc. --Anskarbot (disc.) 18:14, 26 jul 2013 (CEST) *És possible que quan estigui implementat Wikidata sigui més fàcil saber la coincidència de paràmtres originals i en català, però per ara és força complicat. --Anskarbot (disc.) 18:14, 26 jul 2013 (CEST) *Podeu comentar possibles millores en el bot de traducció en aquesta pàgina. --Anskarbot (disc.) 18:14, 26 jul 2013 (CEST) *Les paraules que el programa Apertium encara no tradueix queden registrades automàticament. Si trobeu alguna millora en la traducció podeu expresar-ho a la mateixa pàgina d'errors. --Anskarbot (disc.) 18:14, 26 jul 2013 (CEST)