Werther (Massenet)

Werther

Forma musical	òpera
Compositor	Jules Massenet
Llibretista	Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann
Llengua del terme, de l'obra o del nom	francès
Basat en	novel·la Els sofriments del jove Werther de Goethe (Johann Wolfgang von Goethe )
Creació	1885-1887
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Drame lyrique
Parts	quatre
Personatges	Charlotte, filla de Le Bailli, jove enamorada d'Albert, però també de Werther (mezzosoprano) - Marie Renard Sophie, la seva germana, mig enamorada de Werther (soprano) - Ellen Forster-Brandt Werther, un jove poeta (tenor) - Ernest van Dyck Albert, promès de Charlotte (baríton) - Franz Neidl Le Bailli, pare de Charlotte i alcalde de Wetzlar (baix) - Karl Mayerhofer Schmidt, amic del Bailli (tenor) - Anton Schlittenhelm Johann, amic del Bailli (baríton) - Benedikt Felix Brühlmann, el boig del poble, jove poeta (tenor) - August Stoll Katchen, promesa de Brühlmann (mezzosoprano) - Emma Karlona Nens (Fritz, Max, Hans, Karl, Gretel, Clara) veus blanques que canten a cor Habitants de Wetzlar, convidats, servents; fora de l'escenari veus dels nens i de les dones
Estrena
Estrena	16 de febrer de 1892
Escenari	Hofoper de Viena,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	29 d'abril de 1899 (estrena a Espanya)

Werther és una òpera en quatre actes de Jules Massenet sobre un llibret en francès d'Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann -l'editor-, basat en la novel·la Els sofriments del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe. Va ser estrenada a la Hofoper de Viena el 16 de febrer de 1892. A Catalunya, s'estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 29 d'abril de 1899.

Werther, considerada per molts com l'obra mestra de Massenet, és una de les òperes clau del repertori francès, encara que va néixer en alemany. Narra la història d'un amor impossible, el del poeta Werther per Charlotte, promesa a un altre home. Després del matrimoni, Charlotte l'aparta del seu costat. La desesperació per aquest amor impossible porta Werther a suïcidar-se i acaba morint a les mans de la seva estimada. La música, carregada de bellesa lírica, passió i fervor emocional, contribueix a fer que aquest sigui considerat el treball més complet del seu compositor. El mateix Massenet va dir que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d'artista».

Conté dues de les més grans àries del repertori: Va! Laisse couler mes larmes (mezzosoprano) i Pourquoi me rèveiller (tenor).

Origen i context

Jules Massenet, autor de la música

Massenet es va formar al Conservatori de París, on va obtenir diversos premis de piano i va ser alumne d'Ambroise Thomas, que el va encaminar cap a l'obtenció del Prix de Rome, el 1863. A partir del moment en què va retornar a París, va començar una carrera operística, primer amb títols d'èxit creixent, fins al seu primer gran èxit amb l'òpera exòtica Le Roi de Lahore (1877), seguit d'alguns èxits arreu del món, com Manon (1884) que, malgrat el seu format en cinc actes i amb el seu preceptiu ballet, no es va representar a l'Opéra de París fins a finals del segle XX argumentant que tècnicament era una opéra comique. Es va haver de veure per primera vegada a la segona casa operística parisenca, l'Opéra-Comique.

Com escriu en les seves memòries, la inspiració li va venir a Massenet quan va assistir el 1886 a una representació de Parsifal de Wagner al Festival de Bayreuth. A la tornada, va visitar la localitat bavaresa de Wetzlar, on Goethe havia escrit la seva obra Els sofriments del jove Werther. En llegir un exemplar de l'obra, en va quedar tan arrabassat que es va proposar abordar la composició d'una òpera basada en ella.

Portada del llibre Die Leiden des jungen Werthers en què es basa l'òpera

Una de les òperes basades en l'amor impossible, Werther, es basa en una de les obres més influents de la literatura europea. La novel·la de Goethe, Els sofriments del jove Werther, va ser una sensació quan va aparèixer el 1774. Composta com una sèrie de cartes i en part inspirada per les pròpies experiències de l'autor, explica la història d'un poeta melancòlic que l'amor per una dona casada i la desafecció general amb el món el porten al suïcidi. L'arquetip del jove artista, brillant i condemnat que es rebel·la contra el sistema polític i social ha ressonat a través dels segles en la literatura, el teatre, el cinema i la música. El tret que va posar fi a la vida de Werther va sonar com el clarí anunciador del Romanticisme. Goethe es va erigir en cap del moviment Sturm und Drang (Tempesta i ímpetu), que alliberava la literatura alemanya de la cotilla del Classicisme. Tan gran va ser l'impacte d'aquesta novel·la en la sensibilitat de principis del segle xix que l'obra va ser prohibida per les autoritats de l'església -el suïcidi era vist com l'última blasfèmia, que mostra una manca de fe en el propòsit de Déu- perquè aquesta moda portava als joves deprimits de llevar-se la vida tot imitant el seu heroi.

Goethe a la campanya romana (Johann Heinrich Wilhelm Tischbein)

El jove Goethe va compondre la figura amb retalls autobiogràfics, encara que el dramàtic final el copiés d'una mort aliena, la del seu amic Karl Wilhelm Jerusalem. Goethe, com tot artista autèntic, es va consolar de les contrarietats amoroses convertint-los en matèria artística. El seu ideal era Faust, l'ansiós d'immortalitat, i no el malenconiós Werther.

La idea de Massenet d'agafar la història de Goethe per a una òpera d'un segle posterior al de l'aparició del llibre va haver de colpejar el públic com una curiosa elecció. Werther no era ni incendiària ni polèmica. No obstant això, el compositor hi va veure el seu potencial operístic, sobretot en la psique de l'heroi del títol i els corrents subterranis emocionals tàcits del seu personatge. És un paper tour-de-force, amb singulars desafiaments musicals i dramàtics que l'han convertit en un repte molt apreciat per molts grans tenors de més d'un segle.

El secret de l'èxit assolit per Massenet en el domini de l'òpera és més raonable atribuir-lo a la facilitat i frescor de la seva vena melòdica que a raons estrictament teatrals. El sentiment purament francès, típicament parisenc de Massenet, el trobem íntegre a tota la seva producció, fins i tot en aquest germànic Werther, derivat de la famosa novel·la de Goethe, que va obrir les portes d'Europa al nou sentiment romàntic que s'estava incubant a Alemanya. Però hi va haver un moment en què no es va creure així. L'obra va ser rebutjada pel teatre de l'Opéra Comique de París i es va haver d'estrenar, traduïda a l'alemany, a Viena.

Va ser un compositor meticulós, seriós i puntual que va escriure una obra mestra després d'una altra per delectar les audiències internacionals de la Belle Époque. Tenia un sentit segur del teatre i l'artesania que combinat amb un do per a la melodia i l'orquestració van garantir el seu èxit durador. El nou triomf no va influir sobre l'estil de vida del compositor, que va seguir amb l'hàbit d'aixecar-se a les cinc del matí, vestint a l'hivern una bata fosca amb rivets vermells. Per tarda, quan els compromisos no ho impedien, anava al Conservatori, on, encara que no tingués classes, sempre hi havia algun alumne o simples admiradors que l'esperaven. Ell es rebia a tots, mirant de tenir una paraula justa per a cadascú.

Representacions

Ernest van Dyck com a Werther, paper que va crear

Massenet va començar a compondre Werther el 1885, la va completar el 1887 i la va presentar a l'empresari i director de l'Opéra-Comique de París Léon Carvalho, que es va negar a acceptar-la amb l'argument que es tractava d'una situació massa greu. Amb la destrucció pel foc de l'Opéra-Comique i l'ocupació de Massenet en altres projectes operístics (especialment Esclarmonde), el projecte es va posposar, fins que l'Òpera de Viena, contents amb l'èxit de Manon, li va demanar al compositor una nova òpera. Werther es va estrenar el 16 de febrer de 1892 en una versió en alemany traduïda per Max Kalbeck al Teatre Hofoper Imperial de Viena, amb el tenor Ernest van Dyck escollit pel compositor. Massenet s'havia traslladat a Viena per als preparatius de l'estrena. La seva presència venia a ser com l'ambaixada de la música francesa a Àustria, i ella creava per Massenet una doble responsabilitat. Només Verdi i Wagner havien obtingut dels austríacs tan alta distinció.

L'estrena en llengua francesa va ser a Ginebra el 27 de desembre de 1892. La primera actuació a França va ser donada per l'Opéra-Comique al Théâtre Lyrique a la Place du Châtelet a París el 16 de gener de 1893, amb Marie Delna com a Charlotte i Guillaume Ibos en el paper protagonista, dirigida per Jules Danbé, però no va aconseguir un èxit immediat. En realitat, es pot dir que no va triomfar plenament a França fins deu anys després, en ser reestrenada a l'Opéra-Comique.

Werther va iniciar de seguida una carrera brillant en tots els escenaris italians. I el 29 d'abril de 1899 va arribar al Liceu de Barcelona, interpretada per les cantants Maria Stuarda Savelli i Maria Martelli i el tenor Umberto Beduschi. El conserge del Liceu és taxatiu i parla de «desgraciat èxit». No hi ha haver unanimitat a l'hora d'enjudiciar la nova òpera de Massenet, autor que gaudia a Barcelona de sòlid prestigi gràcies a Manon. Els efectes melodramàtics, especialment el duo del final, introduït pels llibretistes, que no apareixia en la novel·la de Goethe, van xocar una mica al públic. En canvi, tothom va coincidir a assenyalar la bellesa de la part central, on es canta la placidesa de l'existència campestre, es glossen les paraules d'amor a la llum de la lluna i s'exalta el sentiment de la naturalesa.

Tot i que el paper principal va ser escrit per a tenor, també hi ha una adaptació per a baríton, feta pel mateix Massenet l'any 1902 per al cantant Mattia Battistini.

Argument

Claire Croiza com a Charlotte

Lloc: Wetzlar, als afores de Frankfurt.

Temps: del juliol al desembre de 1780.

Acte I

L'agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada per Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se'n van al ball. Albert torna inesperadament després d'estar sis mesos de viatge. Es mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no trobar-la, però Sophie li dona esperances i el consola. Finalment se'n va amb la promesa de tornar l'endemà al matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d'ella. La seua declaració d'amor és interrompuda per l'anunci del retorn d'Albert. Charlotte evoca que va prometre a sa mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seua desesperació.

Acte II

Han passat tres mesos, i Charlotte i Albert s'han casat. Es dirigeixen feliços a l'església, perseguits pel melancòlic Werther. Sophie intenta animar-lo invitant-lo a un ball. Quan Charlotte ix de l'església, ell li parla del seu primer encontre. Charlotte li suplica que no intente veure-la fins al dia de Nadal, així els dos podran reflexionar sobre la seua situació. Werther pensa a suïcidar-se, però surt immediatament quan Sophie el saluda. Charlotte consola la plorosa Sophie, que no pot comprendre un capteniment tan cruel. Ara Albert s'adona que Werther estima Charlotte.

Acte III

Charlotte es troba sola a casa la vespra de Nadal. Passa el temps rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i imaginant la manera en què podrà demanar-li que s'allunye d'ella per sempre. De sobte apareix Werther, i mentre ell li llegeix els seus poemes Charlotte s'adona que n'està enamorada. S'abracen durant un moment, però ràpidament ella l'acomiada. Werther se'n va amb pensaments de suïcidi. Albert retorna a casa i troba la seua muller trastornada. Werther ha enviat un missatge a Albert manllevant-li les seues pistoles, amb l'excusa de necessitar-les per a un llarg viatge. Albert envia un criat amb les pistoles. Charlotte té una terrible premonició i s'afanya a trobar a Werther.

Acte IV

A l'apartament de Werther, Charlotte ha arribat massa tard. Werther és moribund. Ella el consola declarant-li el seu amor. Li demana perdó. Fora, se senten els infants cantant una nadala.

Anàlisi musical

Werther és una delicada i tardana expressió del romanticisme francès. L'obra forma, juntament amb Manon i Thaïs, l'avançada d'un conjunt de vint-i-tres partitures líriques donades a conèixer pel compositor, que va ser probablement el més fecund entre els francesos en l'art d'escriure per a l'escena.

Sobre el seu argument extremadament romàntic (es diu que la seva publicació va provocar un considerable nombre de suïcidis a Alemanya), Massenet -amb una especial preocupació per aconseguir la popularitat amb les seves composicions- es va preocupar de dotar la partitura de moments emblemàtics que encara avui causen un gran efecte sobre el públic. No obstant això, hi ha detalls realistes, com la insistent melodia d'una cançó nadalenca que el pare de la protagonista ensenya als seus nets en ple estiu i que es transformarà en el tema final de l'obra, quan arriba el Nadal.

Ambroise Thomas, mestre de Massenet

Tot el Werther musical és una confessió íntima de sentiments i justifica que el mateix Massenet digués que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d'artista». L'obra transcorre en un clima contingut en un seguit d'expressions, de monòlegs i diàlegs atraients, sobretot per la seva delicada línia melòdica i el seu fi i elegant revestiment orquestral.

A la partitura hi ha també la preocupació de donar importància a l'instrument francès per excel·lència (en realitat belga) inventat el 1845 per Adolphe Sax, que el va batejar com a saxofon. El mestre de Massenet, Ambroise Thomas, ja havia donat protagonisme a l'instrument en la seva òpera Hamlet (1868), i algun altre compositor francès va fer el mateix, però a la llarga aquest instrument només va aconseguir imposar-se en casos comptats.

No trobem una veritable torsió passional fins als dos quadres de l'últim acte, unànimement considerats com els millors, fins al punt de ser en realitat una recapitulació i síntesi dels actes anteriors, la missió és la de preparar el desenllaç d'un drama viu a la consciència dels protagonistes, Charlotte i Werther, però que no arriba a imposar-se amb vehemència a les inflexions de les veus ni en la palpitació de l'orquestra. Malgrat tot, de la seva vetllada temperatura dramàtica, la música i la veu arriben en els últims episodis de la història amb una innegable temperatura emocional, sobretot en el bell monòleg de Charlotte, quan ella rellegeix les cartes de Werther; en l'aparició de Sophie, germana de Charlotte, que interromp amb la seva juvenil alegria la dolorosa meditació de la turmentada dona d'Albert, en el cèlebre monòleg del protagonista Pourquoi me reveiller ... i el diàleg que el segueix, i, finalment, en l'últim duo.

Vocalment els personatges canten amb una tendència a lluir la zona aguda, fet que anuncia l'estil verista. Massenet es va acostar encara més a aquesta fórmula en La Navarraise, curiosa i breu òpera estrenada un parell d'anys més tard que Werther al Covent Garden de Londres. Massenet va tenir certa tendència a establir en les seves composicions uns repartiments vocals poc habituals; a Werther l'originalitat consisteix a donar el paper de la protagonista, Charlotte, a una mezzosoprano deixant la veu de soprano per a la figura secundària de Sophie, la seva innocent germana petita. Per les veus masculines, l'autor segueix la pauta més usual: el lluïment més gran és per al protagonista, un tenor líric, entre els quals va sobresortir en el seu dia el cèlebre Alfredo Kraus (paper per al qual també hi ha una versió per a baríton). També entra més o menys en la mesura del tradicional la figura d'Albert, el baríton rival, que ocupa una discreta posició en el repartiment, a part del detall d'usar de manera poc interessant la veu del baix en el paper del pare de Charlotte i Sophie.

Quan el jove Werther pren un llibre de poesies per cantar l'ària més famosa de l'òpera, Pourquoi me réveiller, l'autoria dels versos s'atorga al mític poeta escocès del segle IV Ossian, semiinventat per James Macpherson, que va publicar els seus poemes el 1760, i l'èxit dels quals va contribuir a difondre els ideals romàntics medievalitzants que van influir en el moviment preromàntic del Sturm und Drang al qual va estar vinculat Goethe. El seu immortal Werther, en tot cas, segueix sent el paradigma del Romanticisme.

Àries destacades

• Acte I - Werther: O Nature, pleine de grace
• Acte II - Sophie: Du gai soleil, plein de flame
• Acte III - Charlotte: Va, laisse couler mes larmes
• Acte III - Charlotte: Werther! Qui m'aurait dit /Je vous écris de ma petite chambre. (Escena de la carta)
• Acte III - Werther: Pourquoi me réveiller?

Enregistraments

Any	Cast (Charlotte, Sophie, Werther, Albert)	Director, Teatre d'òpera i orquestra	Segell	Notes
1931	Ninon Vallin, Germaine Féraldy, Georges Thill, Marcel Roque	Élie Cohen Orchestra and Chorus of the Opéra-Comique	Originalment French Columbia Àudio CD: Naxos 8.110061-62, Opera d'Oro OPD 1366
1953	Pia Tassinari, Vittoria Neviani, Ferruccio Tagliavini, Marcello Cortis	Francesco Molinari-Pradelli Coro di Voci Bianchi, Orchestra Sinfonica di Torino	Àudio CD: Warner-Fonit Cat: 8573 87494-2
1953	Suzanne Juyol, Agnes Léger, Charles Richard, Roger Bourdin	Georges Sébastian Orchestra and Chorus of the Opéra-Comique	Originalment Nixa/Urania Àudio CD: Andromeda Cat: ANDRCD 5073
1959	Leyla Gencer, Giuliana Tavolaccini, Ferruccio Tagliavini, Mario Borriello	Carlo Felice Cillario Coro di Teatro Verdi di Trieste Orchestra e Coro	Àudio CD: Opera d'Oro Cat: 1234	En italià
1964	Rita Gorr, Mady Mesplé, Albert Lance, Gabriel Bacquier	Jésus Etcheverry Orchestra and Chorus of the Radiodiffusion-Télévision Française	CD: Accord Cat: 472 917-2
1968-69	Victoria de los Ángeles, Mady Mesplé, Nicolai Gedda, Roger Soyer	Georges Prêtre Orchestre de Paris	Àudio CD: EMI Cat: 562 6272
1979	Tatiana Troyanos, Christine Barbaux, Alfredo Kraus, Matteo Manuguerra	Michel Plasson London Philharmonic Orchestra	Àudio CD: EMI Cat: 7 49610-2
1979	Elena Obraztsova, Arleen Augér, Plácido Domingo, Franz Grundheber	Riccardo Chailly Cologne Radio Symphony Orchestra	Àudio CD: Deutsche Grammophon Cat: 477 5652-1
1980	Frederica von Stade, Isobel Buchanan, José Carreras, Thomas Allen	Sir Colin Davis Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden	Àudio CD: Philips Cat: 475 496-2
1985	Brigitte Fassbaender, Magdéna Hajossyová (vocals), Peter Dvorský, Hans Helm (vocals)	Libor Pešek Prague Radio Symphony Orchestra, Chorus of the Bambini di Praga (Film per la televisió dirigit per Petr Weigl)	CD (soundtrack): Supraphon Cat: 11 1547-2 632 LD: Amadeo PHLK 7503 DVD: Image Entertainment
1998	Vesselina Kasarova, Dawn Kotoski, Ramón Vargas, Christopher Schaldenbrand	Vladimir Jurowski Deutsches Symphonie-Orchester Berlin	Àudio CD: RCA Victor Cat: 74321 58224-2
1998	Angela Gheorghiu, Patricia Petibon, Roberto Alagna, Thomas Hampson	Antonio Pappano London Symphony Orchestra	Àudio CD: EMI Cat: EMI 81849
2005	Elīna Garanča, Ileana Tonca, Marcelo Álvarez, Adrian Eröd	Philippe Jordan Vienna State Opera	DVD: TDK Cat: DVWW-OPWER
2004	Susan Graham, Sandrine Piau, Thomas Hampson (baritone), Stéphane Degout	Michel Plasson Orchestre National du Capitole de Toulouse	DVD: Virgin Classics Cat: 359257-9
2010	Sophie Koch, Anne-Catherine Gillet, Jonas Kaufmann, Ludovic Tézier	Michel Plasson Opéra National de Paris	DVD: Decca Cat: B0014794-09
2012	Sophie Koch, Eri Nakamura, Rolando Villazón, Audun Iversen	Antonio Pappano Orchestra of the Royal Opera House	Àudio CD: Deutsche Grammophon Cat: 0289 477 9340 3

Bibliografia

• Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
• García Pérez, Jesús. «Massenet». A: La Gran Ópera (en castellà). cinc. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1307-0. 

Vegeu també

• Llista d'òperes més importants

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Werther

• Llibret de l'òpera a Kareol