Casa-fàbrica Achon
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici residencial i fàbrica  | |||
| Part de | Carrer de Sant Pere més Alt | |||
| Arquitecte | Francesc Joan Batlle | |||
| Construcció | 1863 | |||
| Ús | escola | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | parcialment destruït | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Sant Pere Més Alt, 15 | |||
| ||||
| Format per | Casa Achon | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | Bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 1234 | |||
La casa-fàbrica Achon era un conjunt d'edificis situats als carrers de Sant Pere Més Alt de Barcelona, del que es conserva el del núm. 15, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[2]
Descripció[modifica]
Es tracta d'una construcció de planta baixa i quatre pisos, amb elements decoratius destacables: les testeres de les finestres en forma de frontó triangular, els balcons de dibuix amb brèndoles de ferro forjat, l'escala principal amb barana sinuosa i passamà de fusta (un model diferent de l'escala catalana o de tres trams a escaire), els paviments hidràulics i els acabats dels sostres.[3]
Història[modifica]
El 1838, la societat Achon, Puigmartí i Cia, els socis principals de la qual eren els germans Joan i Constantí Achon i Meuron, d'origen alsacià, i Francesc Puigmartí i Caparà, natural d'Amposta, va establir una fàbrica d'estampats a l'antic convent de Sant Francesc de Paula (desamortitzat el 1835), així com un prat d'indianes al terme municipal de Sant Martí de Provençals.[4] La fàbrica es posà en marxa, i el 1841 van participar en l'Exposició Industrial de Madrid, on obtingueren una menció honorífica, i el 1843 van instal·lar-hi una màquina de vapor de 16 CV.[5]
Tanmateix, les desavinences entre Puigmartí i Joan Achon van fer que la societat es dissolgués el 24 de juny del 1844, i la fàbrica va passar a mans de la nova companyia Achon Germans i Cia, constituïda pels germans Joan i Constantí Achon i l'arquitecte Francesc Vallès i Cuchí, que també havia participat en l'anterior.[6] Aquell mateix any presentaren una mostra dels productes que elaboraven a l'Exposició Industrial de Barcelona. Es tractava d'«indianas de las llamadas casimir; julianas; jaconás de máquina de varios colores y dibujos».[7] Constantí Achon devia morir cap al 1845, raó per la qual la societat va continuar sota el nom de Joan Achon i Cia,[8][6] que el 1852 va rebre una menció honorífica a l'exposició de manufactures de cotó, seda, llana, lli i mescla de l'Institut Industrial de Catalunya.[9]
El juliol d'aquell any, una de les calderes instal·lades a l'establiment esclatà, i va causar la mort de tres operaris i danys considerables:
A las noticias que dimos ayer sobre la esplosion de una caldera de vapor en una fábrica de pintados de la calle de San Pedro mas alta, podemos ya hoy añadir que este suceso tuvo lugar en el acreditado establecimiento de los Sres. Achon y compañía. La esplosion, cuyo origen y causa son todavía desconocidos, necesariamente hubiese ocasionado males sin cuento á no estar ausentes, como dijimos, cuasi todos los operarios de la fábrica cuando tuvo lugar aquel funesto accidente por ser la hora de la comida. Ello sin embargo, hubo de ocasionar la muerte de tres de ellos que se hallaban inmediatos, [...] además cuatro heridos que fueron conducidos al Santo Hospítal, y algunas otras personas ligeramente contusas. La citada esplosion arrojó á grandes distancias fragmentos de la caldera y también gruesos maderos, de modo que uno de estos fué á parar en una de las azoteas de casa Reniu en la plaza de Junqueras y un trozo de caldera en casa Arañó, donde hirió á cuatro personas que estaban arrollando una pieza de tela de algodón. Toda la parte inmediata al lugar en que se hallaba la caldera quedó destruida.[10]
Amb motiu de l’explosió, els veïns de les cases properes a la fàbrica van demanar-ne la clausura a l'Ajuntament. Aquest va crear una comissió especial, la qual finalment va aprovar el projecte de l'empresa de traslladar les calderes existents a un altre emplaçament.[11][12] El 1854, un incendi va destruir la major part de l'església de Sant Francesc de Paula i va cremar més de 2.500 peces als estenedors de la fàbrica.[13]
Segons una relació del 1860, la fàbrica d'estampats Achon era la més important de Barcelona, amb 5 cilindres, 3 perrotines, 38 taules d’estampació, 2 tondoses, 1 taller de composició dels dibuixos i 60 obrers.[7] El mateix any es va presentar a l'Exposició Industrial de Barcelona amb: «Indianas ruanesas y chacondas: sus dibujos variados y de mucho gusto: los colores finos y bien preparados; la estampacion limpia; el acabado brillante y bueno. El Sr. Achon figura entre los fabricantes de primer órden, en el ramo especial de estampados».[14] Fou present també a la de París el 1867, tot mereixent una medalla de bronze per una col·lecció «bastante completa y notable de indianas, al estilo de las de Rouen y Mulhouse». També va participar a l'Exposició inaugurada el 1871 a l'edifici de la nova Universitat i a la Manifestació de productes catalans del 1877.[7] El 1872 hi tenia una fàbrica especialitzada en aprests[15] i una altra en tints per a teixits.[16][6]
El 1862, Joan Achon va adquirir per 8.000 duros a Joan Manubens i Comas la casa de la cantonada del carrer de Sant Pere Més Alt i el carreró de l'Hort d'en Favà, que havia pertangut al convent[17] i es trobava en estat ruïnós.[18] Achon va encarregar-hi la construcció d'un nou edifici residencial al mestre d'obres Francesc Joan Batlle.[19][20] El 1870 va encarregar un altre edifici d'habitatges al carrer de Trafalgar, 8 (actual 6) al mestre d'obres Jeroni Granell i Barrera.[21]
A la seva mort el 1883,[22] el negoci va passar a mans dels seus fills Josep i Constantí, que van obrir un nou establiment d'aprests i estampats a l'anomenat Prat Nou, a Sant Martí de Provençals.[23][24][7] El 1891, l'equipament de la fàbrica va ser subhastat,[25] i el 1893, els germans Achon van presentar el projecte d'un passatge entre els carrers de Sant Pere Més Alt i de Trafalgar,[26] a través de l'edifici esmentat, que l'Ajuntament no va veure amb bons ulls, ja que reclamava una sortida directa al carrer. Finalment, el 1894 fou retirat.[27]
El 1898, la societat J. i C. Achon es va declarar en fallida[28] i l'antic convent va ser subhastat i adquirit per la societat Riva i Garcia, que entre el 1900 i 1901 va començar-ne l'enderrocament, posant al descobert el claustre,[6] que fou finalment enderrocat el 1902, malgrat algunes veus crítiques.[29] La mateixa empresa va projectar l'obertura dels carrers d'Ortigosa i de Cameros (actualment Amadeu Vives) i va parcel·lar els terrenys.[29] Els solars foren adquirits per promotors com l'Orfeó Català, que hi va edificar el Palau de la Música Catalana, i l'Institut dels Germans de l'Escoles Cristianes, que hi va construir l'escola La Salle Comtal.[30]
El 1907, Riva i Garcia va vendre la finca del núm. 15 al joier Agustí Valentí, propietari del núm. 13 bis (vegeu casa Agustí Valentí), que hi va estendre el seu obrador als baixos.[31] El 1959, els seus hereus vengueren ambdues finques als Germans de les Escoles Cristianes de La Salle, integrant-se així en el complex educatiu de la Salle Comtal.[31]
Cas Hotel del Palau[modifica]
El 2009, les finques núms. 13 bis, 15 i 17 del carrer de Sant Pere Més Alt van ser objecte d'una requalificació urbanística per iniciativa de la Fundació Orfeó Català del Palau de la Música Catalana, l'objectiu de la qual era construir-hi un hotel de luxe.[32] En tractar-se d'un edifici protegit en el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic del districte de Ciutat Vella (2000), el seu enderrocament havia de ser autoritzat per la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural. La valoració patrimonial realitzada per Veclus SL l'abril del 2003 en destacava l'escala, «sens dubte un exemple prou únic i del qual no en coneixem cap altre referent paral·lel al nucli antic barceloní»,[33] i és per això que recomanava conservar-la. No passava el mateix amb la resta de l'edifici, del qual s'afirmava que l'estructura no era «particularment significativa» i que, per tant, el seu aterrament «no representaria cap pèrdua significativa del patrimoni construït barceloní».[33] Finalment, el 26 de setembre del 2008, la Comissió va rebutjar la descatalogació de les esmentades finques i, per tant, en va prohibir l'enderrocament.[34]
Referències[modifica]
- ↑ Anuario-Riera, 1896, p. 438.
- ↑ «Edifici d'habitatges». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Carrer Sant Pere Més Alt 13bis, 15, 17». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Guía de forasteros en Barcelona, 2ª parte, 1842, p. 28, 47, 48.
- ↑ Raveux, 2005, p. 181.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Cabana, 1992.
- ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 390, 391.
- ↑ El Áncora, 14-04- 1852, p. 213.
- ↑ El Áncora, 03-07-1852, p. 35.
- ↑ AMCB, Q136 Obres públiques 3/1 1277.
- ↑ Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 59.
- ↑ El Áncora, 09-04-1854, p. 128.
- ↑ Orellana, Francisco J. Reseña completa, descriptiva y crítica de la Exposición Industrial y Artística de productos del Principado de Cataluña, 1860, p. 186.
- ↑ «Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración» p. 712, 1882.
- ↑ «Anuario-almanaque del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración» p. 714, 1882.
- ↑ AHPB, notari Lluís Gonzaga Pallós, manual 1.327/29, f. 133-135, 30-9-1862.
- ↑ Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 32.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 1590 C.
- ↑ Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 32, 65-66.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 2187 C, 9-5-1870.
- ↑ La Unión, 18-04-1883, p. 4.
- ↑ Anuario-Riera, 1897, p. 481.
- ↑ Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1900, p. 858.
- ↑ La Dinastía, 18-08-1891, p. 3.
- ↑ «Antonio Gonzalbo del Riu, un representant dels successors de J. Achón, sol·licita obrir un passatge des del Carrer Sant Pere Més Alt fins al Carrer de Trafalgar». Q136 Obres Públiques 3/0 2271. AMCB.
- ↑ Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 5.
- ↑ Diario oficial de avisos de Madrid, 29-01-1898, p. 3.
- ↑ 29,0 29,1 Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 5-6.
- ↑ Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 51.
- ↑ 31,0 31,1 Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 17, 32.
- ↑ «Modificació del Pla general metropolità a les finques números 13B-17 del carrer de Sant Pere Més Alt, números 2-8 del carrer d'Amadeu Vives, i número 1 del carrer de la Ciutat». Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, 22-07-2009.
- ↑ 33,0 33,1 Caballé i Gonzàlez, 2003, p. 34.
- ↑ «Transformació urbana dels entorns del Palau de la Música (Barcelona)». Anuari Territorial de Catalunya 2008: transformacions, projectes, conflictes. Societat Catalana d'Ordenació del Territori, 2010, pàg. 342-343.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa-fàbrica Achon |
Bibliografia[modifica]
- Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 369-372. ISBN 9788491562160.
- Barraquer i Roviralta, Gaietà. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, cap. 13º. Los Minimos, 1906.
- Caballé, Francesc; Gonzàlez, Reinald. Veclus SL. Estudi històrico-arquitectònic i documental dels edificis del carrer Sant Pere Més Alt núms. 13 bis, 15 i 17 de la ciutat de Barcelona, abril 2003.
- Cabana, Francesc «Joan Achon. La tradició francesa de l'estampat». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
- Raveux, Olivier «Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844). Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial» (en castellà). Revista de Historia Industrial, 28, 2005, pàg. 157-185.