Whitmoreïta
 Whitmoreïta | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | Fe2+Fe3+ 2(PO₄)₂(OH)₂·4H₂O |
| Epònim | Robert Whitmore (en)  |
| Localitat tipus | mina Palermo No. 1 (pegmatita Palermo No. 1; Hartford Mine; GE Mine), Groton, Grafton Co., Nou Hampshire, Estats Units |
| Classificació | |
| Categoria | fosfats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 8.DC.15 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 8.DC.15 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VII/D.08 |
| Dana | 42.11.20.1 |
| Heys | 19.13.6 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | monoclínic |
| Estructura cristal·lina | a = 10Å; b = 9,73(2) Å; c = 5,471(8) Å; β = 93,8° |
| Grup puntual | 2/m - prismàtica |
| Grup espacial | grup espacial P2₁/c |
| Color | groc-marró, verd-marró |
| Macles | comunes per reflexió én {100} |
| Exfoliació | imperfecta/regular - regular en {100} |
| Duresa | 3 |
| Lluïssor | subadamantina, vítria |
| Diafanitat | translúcida |
| Densitat | 2,87(1) g/cm³ (mesurada); 2,85 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | biaxial (-) |
| Índex de refracció | nα = 1,670 a 1,676 nβ = 1,712 a 1,725 nγ = 1,745 a 1,850 |
| Birefringència | δ = 0,075 a 0,174 |
| Pleocroisme | visible |
| Angle 2V | mesurat: 60° to 65°, calculat: 62° |
| Dispersió òptica | feble |
| Impureses comunes | Mn |
| Més informació | |
| Estatus IMA | aprovat |
| Codi IMA | IMA1974-009 |
| Any d'aprovació | 1974 |
| Símbol | Whm |
| Referències | [1] |
La whitmoreïta és un mineral de la classe dels fosfats que pertany al grup de l'arthurita. Va ser anomenada en honor de Robert Whitmore, propietari de l'indret on va ser descoberta aquesta espècie mineral.[1]
Característiques[modifica]
La whitmoreïta és un fosfat de fórmula química Fe2+Fe3+
2(PO₄)₂(OH)₂·4H₂O. Cristal·litza en el sistema monoclínic. És poc freqüent trobar aquest mineral en forma cristalls pseudo-ortoròmbics aïllats de fins a 2 mm de forma prismàtica a acicular paral·lelament a [001], que mostren les cares {110}, {100}, {011}, {021}, {112}, amb terminacions en forma de cisell; generalment es troba en agrupacions en forma de ventilador, aerosols radials, i pilotes semblants a rebaves o
mines navals.[2] La seva duresa a l'escala de Mohs és 3.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la whitmoreïta pertany a «08.DC: Fosfats, etc, només amb cations de mida mitjana, (OH, etc.):RO₄ = 1:1 i < 2:1» juntament amb els següents minerals: nissonita, eucroïta, legrandita, strashimirita, arthurita, earlshannonita, ojuelaïta, cobaltarthurita, bendadaïta, kunatita, kleemanita, bermanita, coralloïta, kovdorskita, ferristrunzita, ferrostrunzita, metavauxita, metavivianita, strunzita, beraunita, gordonita, laueïta, mangangordonita, paravauxita, pseudolaueïta, sigloïta, stewartita, ushkovita, ferrolaueïta, kastningita, maghrebita, nordgauïta, tinticita, vauxita, vantasselita, cacoxenita, gormanita, souzalita, kingita, wavel·lita, allanpringita, kribergita, mapimita, ogdensburgita, nevadaïta i cloncurryita.
Formació i jaciments[modifica]
La whitmoreïta és un mineral secundari en zones complexes de pegmatites granítiques.[2] Va ser descoberta a la mina Palermo No. 1, a Groton (Nou Hampshire, Estats Units). També ha estat descrita a Alemanya, Austràlia, Bèlgica, el Brasil, els Estats Units, França, Itàlia, Polònia, Portugal, le Regne Unit, a República Txeca i Suïssa.[1]
Sol trobar-se associada a altres minerals com: siderita, trifilita, ludlamita, strunzita, laueïta, beraunita, mitridatita, ushkovita i òxids de Fe-Mn.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Whitmoreïta |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Whitmoreite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 7 novembre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 «Whitmoreite» (en anglès). Handbook of Mineralogy. Arxivat de l'original el 8 de maig 2019. [Consulta: 28 maig 2018].