Elecció papal de 1254

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentElecció papal de 1254
Modifica el valor a Wikidata
Tipuselecció papal Modifica el valor a Wikidata
Interval de temps7 - 12 desembre 1254 Modifica el valor a Wikidata
← 1243 Modifica el valor a Wikidata
1261 Modifica el valor a Wikidata →
LocalitzacióNàpols (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
EstatItàlia Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegirpapa Modifica el valor a Wikidata
ElegitAlexandre IV Modifica el valor a Wikidata

L'Elecció papal de 1254 se celebrà de l'11 al 12 de desembre, començà tres dies després de la mort d'Innocenci IV i va acabar amb l'elecció de Raynaldus de' Conti, que va prendre el nom d'Alexandre IV. L'elecció es dugué a terme a Nàpols, al palau de Pier della Vigna.

Elecció[modifica]

L'exèrcit papal va ser derrotat a Foggia el 2 de desembre de 1254, i 4.000 mercenaris de l'exèrcit papal van ser assassinats. El primer en reaccionar davant el desastre de Foggia va ser el podestà de la ciutat de Nàpols, Beretholinus Tavernerius, ciutadà de Parma. Va tancar les portes de la ciutat de manera immediata. Ho hauria fetr per evitar que els cardenals sortissin de la ciutat i celebressin l'elecció en algun altre indret. Ell sabia que Manfred sabria treure profit de la seva victòria inesperada, i que Nàpols seria el principal objectiu. Calia un papa, al voltant del qual es poguessin reunir les tropes, que pogués pagar les tropes perquè defensessin Nàpols mentre hi residís la cúria papal. El tancament de les portes de la ciutat no era sinònim d'inici de conclave, sinó una mesura sàvia i prudent per defensar millor els interessos de tots perquè l'elecció del nou papa no s'allargués més. Les notícies de la mort del papa arribaren a la resta de l'exèrcit papal a Arrià, a través de certs cardenals, que van informar que el legat, el cardenal Gulielmo Fieschi, s'havia d'unir a ells per elegir el papa. Ràpidament van deixar Ariano i van marxar cap a Nàpols. Quan hi van arribar van ser escortats a la tomba del papa Innocenci, i després al palau on, amb la resta dels cardenals, es van tancar.[1]

La missa de l'Esperit Sant es va cantar el divendres al matí, 11 de desembre, i els deu cardenals que s'estaven a Nàpols es van posar a negociar. El matí següent, 12 de desembre, cap a la tercera hora del dia, van arribar a un acord sobre l'últim cardenal bisbe, Raynaldus de' Conti, que va prendre el nom d'Alexandre IV.<[1] Probablement va ser coronat el diumenge 20 de desembre de 1254.[2] L'interregne havia durat només cinc dies, segons Nicolau de Curbio, un testimoni ocular.

Però hi ha una història alternativa. Es tracta del relat de Fra Salimbene,[3] O. Min., de Parma, un amic personal i algunes vegades amfitrió del cardenal Ottaviano Fieschi. Segons el seu escrit, l'elecció va arribar a un punt mort. Això no és improbable. Però Fra Salimbene al·lega que els cardenals van escollir a través d'una opció rara, una solució del compromís.[4] També diu que el mantell papal fou col·locat a les espatlles del cardenal de' Conti pel cardenal Ottaviano Fieschi; un extrem inusual, ja que era un privilegi del cardenal-diaca més gran, que no era el cardenal Ottaviano. Potser fra Salimbene volia fer creure que el cardenal Ottaviano fou el que va prendre la decisió de compromís. Però també es pot imaginar que aquesta història de fra Salimbene s'explicà en un moment de temor en el refractori monàstic, durant la visita cardenalicia a Parma. La història no té en compte la versió de Nicolau de Curbio, que era un testimoni ocular. De la mateixa manera, això aniria en contra del manifest electiu Quia fragilis, del Papa Alexandre IV,[5] que indica que el problema va ser en realitat aconseguir que s'acordés qui eria el papa.[6] En realitat, era una posició perillosa.

Electors[modifica]

Innocenci IV havia creat quinze cardenals durant el seu papat, sis van morir mentre era papa i tres van sobreviure dels papats anteriors.

Elector Origen Orde Títol Creat Creador Notes
Raynaldus de' Conti Jenne, a prop de Subiaco[7] Cardenal-bisbe Bisbe d'Ostia i Velletri 18 setembre 1227 Gregori IX Elegit Alexandre IV[8] (1254-1261)
Esteve I Bancsa Hongria Cardenal-bisbe Bisbe de Palestrina 28 maig 1244 Innocenci IV
Joan de Toledo Anglaterra Cardenal-prevere S. Lorenzo in Lucina 28 maig 1244 Innocenci IV Partidari d'Enric III d'Anglaterra, va servir sis anys a la Cúria Romana.[9]
Hughes de Saint-Cher, OP Viena, Dauphiné Cardenal-prevere Tiítol de Santa Sabina on the Aventine 28 maig 1244 Innocenci IV Legat a Alemanya, 1253
Aegidius (Gil Torres) Espanya Cardenal-diaca Diaca de S. Cosma e Damiano Desembre 1216 Honori III Va morir el 1254 o 1255[10]
Riccardo Annibaldi Roma Cardenal-diaca Diaca de S. Angelo in Pescheria 1237 Gregori IX Rector de Campanya i Marítima;[11] nebot del Cardenal Rinaldo Conti de Segni
Ottaviano degli Ubaldini Florència Cardenal-diaca Diaca de Santa Maria in Via Lata 28 maig 1244 Innocenci IV Arquebisbe de Bolonya (1240-1244), Cardenal (1244-1273); Legat a Llombardia i Romania del 1247 al 1251.[12]
Giovanni Gaetano Orsini Roma Cardenal-diaca Diaca de S. Niccolo in Carcere 28 maig 1244 Innocenci IV futur Papa Nicolau III (1277-1280)
Guglielmo Fieschi Gènova Cardenal-diaca Diaca de S. Eustachio 28 maig 1244 Innocenci IV Nebot d'Innocenci IV. Legat a Sicília abans del rei Manfred, per qui fou derrotat a Foggia el 2 de desembre de 1254.[13]
Ottobono Fieschi Gènova Cardenal-diaca Diaca de S. Adriano Desembre 1251 Innocenci IV Arxipreste de S. Maria Maggiore

Cardinals que no hi van partecipar[modifica]

Elector Origen Orde Títol Creació Creador Notes
Odo of Châteauroux Diòcesi de Bourges, França Cardenal-bisbe Bisbe de Tusculum (Frascati) 28 maig 1244 Innocenci IV Participà a la Croada amb Lluís IX de França; el rei va tornar l'11 de juliol de.[14]
Pietro Capocci Roma Cardenal-diaca Diaca de S. Giorgio ad velum aureum 28 maig 1244 Innocenci IV Legat a Alemanya; va ser enviat als prínceps alemanys amb una carta d'Innocenci del 19 d'abril de 1254[15]

Conseqüències[modifica]

La carrera del cardenal Guglielmo Fieschi s'havia acabat. Va ser substituït com a llegat de l'exèrcit del papa pel cardenal Ottavio Ubaldini, que també fou nomenat vicari a Calàbria i Sicília el 16 de gener de 1255.[16] Manfred passà a ser regent del fill petit del seu germà. Després de la victòria de Foggia va conquerir o reincorporar en el seu regne de Sicília Barletta, Venusia, Acherunta, Rapolla, Amalfi, Trani i Bari. La missió del cardenal Ottaviano era aixecar un exèrcit per oposar-se a ell.

Manfred volia evitar el contacte amb la cort papal per no mostrar cap signe de debilitat. No va voler l'assessorament que li oferia Tomàs D'Acerno i Richard Filangeli, que li oferien començar converses de pau. La situació va canviar quan un bisbe va arribar a la cort papal amb l'ordre de convidar Manfred a la Cúria el 2 de febrer de 1255, la festa de la Purificació, per respondre als càrrecs d'assassinat de Burrellus d'Anglono i de l'expulsió del legat papal Guglielmo Fieschi i l'exèrcit papal de la Pulla. Manfred va respondre per escrit. S'hi va excusar amb l'argument que el que havia fet era pel bé del seu nebot, i no estava contra l'Església romana. Va continuar evitant d'enviar ambaixadors al papa, i tampoc tenia cap intenció d'anar personalment a Nàpols. Un notari papal amic de Manfred, Jordanus de Terracina, l'aconsellà que enviés ambaixadors, i amb el temps Manfred va cedir i va enviar ambaixadors a Nàpols. No obstant que ja era massa tard, i quan van arribar es van trobar que el papa ja havia nomenat el cardenal Ubaldini com a llegat, que ja havia començat a aixecar l'exèrcit. Clarament, la pau no era la política papal en aquest moment i la purga judicial dels crims era un bon pretext.[17][18]

En escollir la confrontació amb Manfred en comptes de la conciliació, Alexandre IV havia decidit continuar amb la política d'Innocenci IV, d'acabar amb Itàlia i Sicília.[19] Aquesta política va tenir conseqüències durant els propers trenta anys, i fins i tot més enllà. La resistència primer de Conrad i després de Manfred, no acabaria fins al 1268, i només després de cedir a Carles d'Anjou, germà de Lluís IX de França, el govern del Regne de Nàpols.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Nicholas de Curbio, "Vita Innocentii papae IV," in L. A. Muratori, Rerum Italicarum Scriptores III part 1, pàg. 592ξ: ubi etiam alios incluserunt Cardinals.
  2. ↑ Potthast, Regesta pontificum Romanorum II, pàg. 1286.
  3. ↑ Relat de Fra Salimbene
  4. ↑ Et quia dominus Bertholinus Tavernerius de Parma erat tunc temporis Neapolitanus Potestas, clausit civitatem, et retinuit cardinales, ne possent ire quoquam, sed sine mora eligerent Papam; et quia per voces concordare non poterant, elegerunt per compromissum. Et dominus Octavianus diaconus cardinalis imposuit mantum meliori homini de curia, ut dixit, scilicet domino Raynaldo episcopo ostiensi; et dictus est Papa Alexander quartus, circa Nativitatem Domini factus, ita quod in festo sancti Thomae Cantuariensis Ferrariae rumores audivimus.
  5. ↑ A. Tomassetti (editor), Bullarum, Diplomatum, et Privilegiorum sanctorum Romanorum Pontificum Taurensis editio Volum III (Torí 1858), pàg. 593-594: …Cumque, ut moris est, Spiritus Sancti postulato suffragio, singulorum vota diligenter exquisite fuissent, io nos demum suum converterunt intuitum, direxerunt animos et conceptus expressere, ac firmavere consensus, praeeligentes Indignitatem Nostram ad exequendam tantae officium dignitatis cum nostrorum parvitatem meritorum deceret subesse potius, quam tanto culmini praesidere…
  6. ↑ R. Zöpffel, Die Papstwahlen (Göttingen 1870), pàg. 119–120.
  7. ↑ A. Paravacini-Bagliani, Cardinali di Curia e 'familiae' cardializie dal 1227 al 1254 I (Pàdua, 1972), pàg. 41-53.
  8. ↑ S. Andreotta, "La famiglia di Alessandro IV e l'abbazia di Subiaco," Atti e Memorie della Società Tiburtina di Storia ed Arte 35 (1962) 63-126; 36 (1963) 5-87.
  9. ↑ Hermann Grauert, "Meister Johann von Toledo," Stizungsberichte der philosophisch-philologischen und der historischen Klasse. königl. bayer. Akademie der Wissenschaften 1901 (München 1902) 111-325.
  10. ↑ Conradus Eubel, Hierarchia catholica I editio altera (Monasterii 1913), p. 5. Agostino Paravicini Bagliani, Cardinali di curia e "familiae" cardinalizie. Dal 1227 al 1254, I, 16, 6 d'agost de 1255.
  11. ↑ Agostino Theiner, Codex diplomaticus dominii temporalis S. Sedis I (Rome 1861), p. 116, núm. cciii (Anagni, 2 d'octubre de 1243). Francis Roth, OESA, "Il Cardinale Riccardo Annibaldi, Primo Prottetore dell' Ordine Agostiniano," Augustiniana 2 (1952) 26-60.
  12. ↑ Guido Levi, "Il Cardinale Ottaviano degli Ubaldini, secondo il suo carteggio ed altri documenti," Archivio della Società Romana di storia patria 14 (1891), 231-303.
  13. ↑ E. Berger, Registres d' Innocent IV 3 (Paris 1897), nos. 8062, 8316 -8344 (2-17 de setembre de 1254); núm. 8172 (23 octubre 1254); núm. 8190, 8195, 8201-8202 (9-13 de novembre de 1254).
  14. ↑ Mateu de París, Chronica majora, Vol. 5, p. 453 (ed. H. Luard).
  15. ↑ Augustinus Theiner (editor), Caesaris S. R. E. Cardinalis Baronii Annales Ecclesiastici 21 (Bar-le-Duc 1870), 1254, núm. 34, p. 463; E. Berger (ed.), Registres d'Innocenci IV, núm. 7762-7774.
  16. ↑ Augustinus Theiner (editor), Caesaris S.R.E. Cardinalis Baronii Annales Ecclesiastici volum 21 (Bar-le-Duc 1870), under the year 1255, 2, p. 481.
  17. ↑ Nicolas de Jamasilla, Chronica, en Ludovico Antonio Muratori, Rerum Italicarum Scriptores Volume VIII (Milan 1726), pàg. 543-547
  18. ↑ Bartholomaeus Capasso, Historia diplomatica Regni Siciliae inde ab anno 1250 ad annum 1266 (Neapoli 1874), pàg. 96-97.
  19. ↑ Manselli, Raoul. «Alessandro IV». A: Enciclopedia dei Papi (en italià). Roma: Treccani. 

Bibliografia[modifica]

  • Bourel de la Roncière, C. (editor), Les registres d' Alexandre IV Tome premier (Paris 1902).
  • Nicolaus de Curbio, O.Min., "Vita Innocentii Papae IV," Ludovico Antonio Muratori, Rerum Italicarum Scriptores Tomus Tertius (Mediolani 1723) p. 592-592e. (Bishop of Assisi, 1250–ca. 1274; he was Innocent IV's chaplain and confessor)
  • Nicolaus de Jamsilla, Historia de rebus gestis Friderici II. Imperatoris (ed. Ferdinando Ughelli) (Naples: Joannes Gravier 1770). (an apologist for Manfred)
  • Abulafia, David, Frederick II: A Medieval Emperor (London: Penguin 1988).
  • Artaud de Montor, Alexis F., The Lives and Times of the Popes (New York 1911), pàg. 134–160.
  • Baronius, Cardinal Cesare: Augustinus Theiner (editor), Caesaris S. R. E. Cardinalis Baronii Annales Ecclesiastici 21 (Bar-le-Duc 1870).
  • Eubel, Conradus, OFM Conv., Hierarchia Catholici Medii Aevi...ab anno 1198 usque ad annum 1431 perducta Tomus I editio altera (Monasterii 1913).
  • Ficker, Die Regesten des Kaiserreiches ... 1198-1272 second edition (Innsbruck 1882).
  • Hughes, Philip, History of the Church: Volume 2: The Church In The World The Church Created: Augustine To Aquinas (London: Sheed & Ward 1979) 397-400.
  • Karst, August, Geschichte Manfreds vom Tode Friedrichs II. bis zu seiner Krönung (1250-1258) (Berlin: E. Ebering 1897).
  • Larner, John, Italy in the Age of Dante and Petrarch, 1216-1380 (Amsterdam 1980).
  • Levi, Guido, "Il Cardinale Ottaviano degli Ubaldini, secondo il suo carteggio ed altri documenti," Archivio della Società Romana di storia patria 14 (1891), 231-303.
  • Mann, Horace K., The lives of the popes in the early Middle Ages Volume 14 (1928).
  • Manselli, Raoul, "Alessandro IV," Enciclopedia dei Papi (2000) (Treccani-on-line)
  • Miller, E. Konradin von Hohenstaufen (Berlin 1897).
  • Pagnotti, F., "Niccolò da Calvi e la sua «Vita d' Innocenzo IV»," Archivio della R. Società Romana di storia patria 21 (1898) 7-120.
  • Pispisa, Enrico, Il regno di Manfredi. Proposte di interpretazione (Messina 1991).
  • Rodenberg, C., Innozenz IV. und das Konigreich Sizilien 1245-1254 (Halle 1892).
  • Sibilia, Salvatore, Alessandro IV (1254-1261) (Anagni 1961).
  • Tenckhoff, F., Papst Alexander IV. (Paderborn 1907).
  • Villani, Giovanni, Cronica di Giovanni Villani (edited by F. G. Dragomani) Vol. 1 (Firenze 1844).
  • Willemsen, Carl A., Bibliographie zur Geschichte Kaiser Friedrichs II. und der letzten Staufer (München: Monumenta Germaniae Historica 1986) (Monumenta Germaniae Historica Hilfsmittel, 8).
  • Zeller, Georg, König Konrad IV. in Italien 1252-1254 (Bremen: H. Seeman 1907).
  • Zöpffel, Richard Otto, Die Papstwahlen und die mit Ihnen im nächsten Zusammenhang stehenden Ceremonien in Entwicklung ihrer vom 11. bis zum 14. Jahrhundert (Göttingen 1870), pàg. 119–120.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Elecció_papal_de_1254&oldid=32055491»