Sonata per a piano núm. 14 en la menor, D 784 (Schubert)
| Forma musical | sonata per a piano  |
|---|---|
| Tonalitat | la menor |
| Compositor | Franz Schubert |
| Creació | 1823 |
| Data de publicació | 1839
|
| Catalogació | D 784 |
| Instrumentació | piano |
   | |
Sonata per a piano núm. 14 en la menor, D 784 (publicada de manera pòstuma com a Op. 143), és una de les obres per a piano importants de Franz Schubert.[1] La va compondre el mes de febrer de 1823, potser com a reacció davant la greu malaltia, sífilis, contreta l'any anterior. Tanmateix, no va ser publicada fins al 1839, onze anys després de la seva mort. Va ser dedicada a Felix Mendelssohn pels seus editors. La Sonata D 784, fou la última de tres moviments, i és considerada pels experts com la proclamació d'una nova era en les composicions per a piano de Schubert i per ser una obra profunda i de vegades obsessivament tràgica.
Estructura[modifica]
I. Allegro giusto[modifica]
Aquest moviment, en la tonalitat de la menor, empra una nova textura pianística, que no s'observa en les obres anteriors de Schubert: de fet, una cinquena part del moviment és amb octaves.[2] A més, Schubert també ofereix un nou mètode d'organització temporal del moviment (el seu tempo i ritme) i, poc habitual en la seva obra, no modula massa.
II. Andante[modifica]
En fa major. El breu moviment lent té tres parts: A - B - A. Després de la omnipresent tensió del moviment anterior, el primer tema, un coral senzill i lluminós en fa major, condueix a un veritable element relaxant de la sonata. Aquesta petita fórmula rítmica és insistent i amenaçant i condueix directament a la part B, tempestuosa i modulant, amb els seus trinats vehements. La calma torna i les tornades corals, acompanyades per trinats de fons.
La coda posa la petita fórmula rítmica en un primer pla, i finalment el moviment acaba recuperant el tranquil coral.
III. Allegro vivace[modifica]
En la menor. Leo Black ha comentat que Schubert, en el moviment lent d'aquesta sonata, fa servir el mateix ritme de la cançó "Un den Mond, en einer Herbstnacht" de 1818.[1] També ha observat que Schubert fa una al·lusió musical al moviment lent de la Sonata Arpeggione, D. 784.[3]
Notes[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Black, Leo «Oaks and Osmosis». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., 138, 1852, juny 1997, pàg. 4–15. DOI: 10.2307/1003664. JSTOR: 1003664.
- ↑ Newbould, Brian. Schubert: The Music and the Man. University of California Press, 1999, p. 319–21. ISBN 9780520219571.
- ↑ Black, Leo «Schubert's Ugly Duckling». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., 138, 1857, novembre 1997, pàg. 4–11. DOI: 10.2307/1004222. JSTOR: 1004222.
Bibliografia[modifica]
- Tirimo, Martino. Schubert: The Complete Piano Sonatas. Vienna: Wiener Urtext Edition, 1997.
Enllaços externs[modifica]
- Sonata per a piano núm. 14 interpretada per Maria Perrotta a Classical Connect Arxivat 2013-07-24 a Wayback Machine.
- Enregistrament descarregable d'Aviram Reichert (arxivat a Wayback Machine)
