Negació: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 26: | Línia 26: | ||
Es fa servir per fer raonaments. Si apareix a la conclusiió la negació de la premissa, el raonament deixa de ser vàlid, segons la prova per contradicció de la lògica clàssica. En programació, la negació lògica serveix per invertir l'ordre donada (en una polaritat binària). |
Es fa servir per fer raonaments. Si apareix a la conclusiió la negació de la premissa, el raonament deixa de ser vàlid, segons la prova per contradicció de la lògica clàssica. En programació, la negació lògica serveix per invertir l'ordre donada (en una polaritat binària). |
||
==Polaritat== |
==Polaritat i gradació== |
||
La negació pot indicar o no polaritat. Si oposa dos termes, com en l'antonímia complementària, existeix polaritat (si no és "mascle" és "femella"). Però també pot existir absència de polaritat (si no és "negre" pot ser "gris", "blanc", "verd...") <ref> Edward Sapir, ''Linguistique'', Gallimard Folio, 1991 </ref>. En aquest cas és parla de gradació, escalaritat o negació parcial. |
La negació pot indicar o no polaritat. Si oposa dos termes, com en l'antonímia complementària, existeix polaritat (si no és "mascle" és "femella"). Però també pot existir absència de polaritat (si no és "negre" pot ser "gris", "blanc", "verd...") <ref> Edward Sapir, ''Linguistique'', Gallimard Folio, 1991 </ref>. En aquest cas és parla de gradació, escalaritat o negació parcial. |
||
Mentre que els termes positius admeten la quantificació parcial, no l'admeten els negatius; és a dir, la gradació no és completa. Existeixen mots universals afirmatius en totes les llengües ("tothom"), particulars afirmatius o gradació d'afirmatius ("alguns") i universals negatius ("ningú), però no es troben termes per designar gradació negativa <ref> Laurence R. Horn, ''A Natural History of Negation'', CSLI Publications, 2001</ref>. |
|||
| ⚫ | La negació no ha de ser bidireccional: la "nit" és el "no-dia" però "dia" pot ser "no-nit" quan es parla d'una jornada, o tenir un sentit diferent si es parla de "dies de la setmana", per exemple. Això succeeix per la polisèmia de totes les llengües. Igualment passa amb la negació de frases: "refuso" equival a "no vull" però "no refuso" no significa necessàriament "vull" <ref>Jacques Moeschler, Anne Reboul, ''Dictionnaire encyclopédique de pragmatique'', Seuil, Paris, 1994</ref>. |
||
A vegades la polaritat té un sentit afegit, una connotació moral o social. El contrari de "net", "brut", indica molt més que absència de netedat o presència de taques, té una càrrega pejorativa. |
|||
| ⚫ | |||
==Referències== |
==Referències== |
||
Revisió del 22:25, 18 ago 2008
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
|
|
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
La negació és un mecanisme gramatical i de la lògica que indica la no realització o existència de l'element que acompanya. A la llengua s'expressa mitjançant partícules específiques o bé es dedueix del context. En lògica, s'usa el signe ¬ davant la proposició que es vulgui negar
Concepte de negació lingüística
Si bé la negació és un concepte universal [1], cada llengua l'expressa de maneres diferents. El mateix concepte de negació lingüística és polisèmic, ja que inclou:
- l'afirmació que no es dóna X
- la falsedat de X
- el rebuig d'allò implicat per X o les seves conseqüències
- l'exclusió de X d'un conjunt o d'una característica donada
- el matís del significat de la frase afirmativa
La negació està sempre lingüísticament marcada, és a dir, ha d'incloure un mecanisme específic perquè per defecte les frases són afirmatives. La negació pot aplicar-se a un enunciat sencer, a una oració o a un sintagma, segons la posició dels elements de negació. Aquests elements solen ser plurals a totes les llengües conegudes; no hi ha un únic element que negui [2].
Segons l'escola d'anàlisi, es considera que la negació té diferent natura. Per als estructuralistes és un pol binari amb l'afirmació, de manera que hi ha oracions enunciatives afirmatives i negatives; oracions exhortatives afirmatives i negatives etc. Per a d'altres és un accident gramatical apart, com pot ser l'aspecte o el temps als verbs o el gènere a l'adjectiu.
Formació de la negació
La negació es pot formar lèxicament o mitjançant procediments analítics [3], gramaticals. La negació lèxica pot raure en l'addició d'afixos ("desfer" nega a "fer") o en l'ús de l'antonímia ("mort" nega semànticament a "viu"), mentre que els procediments gramaticals inclouen l'aparició d'elements de negació (com l'adverbi "no") o l'ús d'estructures suplementàries (com el cas de "sense sal"), on és el significat dels mots el que nega l'afirmació.
La negació, paradoxalment, pot tenir un significat no negatiu, com en el cas de fórmules de cortesia ("no tindràs pas un altre llapis?") o la ironia. Alguns idiomes fan funcionar la doble negació com una afirmació, com passa a les proposicions lògiques, mentre que d'altres es recolzen en la duplicació de partícules, com el català ("Ningú no ho diria").
La negació lògica
La negació lògica neix de la lingüística, és un universal semàntic (un concepte compartit per tots els idiomes perquè pertany al llenguatge mental comú) [4]. El signe ¬ indica negació lògica i vol dir que no és veritat la proposició següent (esquematitzada amb lletres majúscules: P, Q, R...). Si apareixen dos signes ¬¬, s'anul·len, com si fossin els signes negatius en matemàtiques.
Es fa servir per fer raonaments. Si apareix a la conclusiió la negació de la premissa, el raonament deixa de ser vàlid, segons la prova per contradicció de la lògica clàssica. En programació, la negació lògica serveix per invertir l'ordre donada (en una polaritat binària).
Polaritat i gradació
La negació pot indicar o no polaritat. Si oposa dos termes, com en l'antonímia complementària, existeix polaritat (si no és "mascle" és "femella"). Però també pot existir absència de polaritat (si no és "negre" pot ser "gris", "blanc", "verd...") [5]. En aquest cas és parla de gradació, escalaritat o negació parcial.
Mentre que els termes positius admeten la quantificació parcial, no l'admeten els negatius; és a dir, la gradació no és completa. Existeixen mots universals afirmatius en totes les llengües ("tothom"), particulars afirmatius o gradació d'afirmatius ("alguns") i universals negatius ("ningú), però no es troben termes per designar gradació negativa [6].
La negació no ha de ser bidireccional: la "nit" és el "no-dia" però "dia" pot ser "no-nit" quan es parla d'una jornada, o tenir un sentit diferent si es parla de "dies de la setmana", per exemple. Això succeeix per la polisèmia de totes les llengües. Igualment passa amb la negació de frases: "refuso" equival a "no vull" però "no refuso" no significa necessàriament "vull" [7].
A vegades la polaritat té un sentit afegit, una connotació moral o social. El contrari de "net", "brut", indica molt més que absència de netedat o presència de taques, té una càrrega pejorativa.
Referències
- ↑ Oswald Ducrot et Jean-Marie Schaeffer, Dictionnaire encyclopédique des sciences du langage, Seuil, 1995
- ↑ Antoine Culioli, « La négation : marqueurs et opérations » a Pour une linguistique de l'énonciation, vol. 1 : Opérations et représentations, Paris, 1991
- ↑ Monneret et Rioul, Questions de syntaxe française, PUF, 1999
- ↑ Anna Wierzbicka, Semantics: Primes and Universals, Oxford University Press, 1996
- ↑ Edward Sapir, Linguistique, Gallimard Folio, 1991
- ↑ Laurence R. Horn, A Natural History of Negation, CSLI Publications, 2001
- ↑ Jacques Moeschler, Anne Reboul, Dictionnaire encyclopédique de pragmatique, Seuil, Paris, 1994