Mirall

Un càntir reflectit a un espill

Un mirall o espill és una superfície reflectiva que és prou clara com per a formar una imatge. L'exemple més simple és l'espill pla que molta gent té a les seves llars. L'exemple més antic és l'aigua tranquil·la, on abans de la invenció de l'espill la gent s'hi mirava.

En un mirall o espill, un feix de llum paral·lel pot canviar de direcció completament i continuar sent paral·lel, podent produir així una imatge virtual d'un objecte en la seva grandària i forma reals. Existeixen també miralls còncaus, on un feix de llum paral·lel és convertit en convergent, trobant intersecció en el focus de l'espill i distorsionant la imatge reflectida. Els espills convexos són aquells de curvatura invertida a aquella d'un mirall còncau, els quals provoquen un efecte oposat.

Els primers espills consistien d'una planxa polida de metall, normalment plata. Els miralls moderns consisteixen d'una capa prima d'alumini dipositat sobre una planxa de vidre la qual protegeix l'alumini i fa a l'espill més durador.

Història

Els miralls com a estris de tocador i objecte manual foren molt emprats en les civilitzacions egípcia, grega, etrusca i romana. S'elaboraven sempre amb metall brunyit, generalment cobre, plata o bronze, a aquest procés se'l coneix pel nom de plateig. Tenien forma de placa rodona o ovalada, ornada ordinàriament amb gravats o relleus mitològics al revers (els romans no tenien gravats, però sí relleus). D'aquests espills es conserven encara molts exemplars en alguns museus arqueològics. Durant l'alta Edat Mitjana l'ús del mirall era estrany, fins que en el s. XIII s'inventà la fabricació dels de vidre i de cristall de roca sobre llàmina metàl·lica, sense deixar-se de construir els de només metall fins el s. XVIII. El mirall, com a moble d'habitació o cambra, comença amb el s. XVI, car tot i que durant els dos segles anteriors es citen alguns exemplars històrics no era molt conegut i el seu ús era poc corrent. En aquest segle es presenta com a marc elegant i peu artístic i ocupa un lloc distingit al saló com a objecte mobible i de dimensions reduïdes. Cap al s. XVII les fàbriques venecianes arriben a construir espills de gran mida i d'ençà serveixen com a objectes singularment decoratius en salons, en què ocupan un lloc destacat. Els miralls moderns consisteixen d'una prima capa de plata o alumini depositada sobre una planxa de vidre, la qual protegeix el metall i fa que el mirall sigui més durader.

El mirall a la cultura

El mirall ocupa un lloc important en la mitologia i les supersticions de molts pobles. La imatge que en ell es reflecteix s'identifica sovint amb l'ànima o esperit de la persona: d'aquí per exemple que els vampirs, cosos sense ànima, no es reflecteixen en ell. Quan un està a punt de deixar aquest món, és comú cobrir els miralls, per temor que l'ànima de l'agonitzant quedi tancada en ells. El mirall és interpretat com una finestra al món dels esperits. La llegenda urbana de Verònica aprofita exemplarment aquesta visió. Tanmateix, el món dels esperits tendeix a imaginar-se com una contrapartida especular del dels vius. Lewis Carroll desenvolupa magistralment la idea de l'espill com a entrada a un món invers en la segona part de les aventures d'Alícia. El mirall és també objecte freqüent de consulta: se'l jutja capaç de mostrar-hi esdeveniments i objectes distants en el temps o l'espai. En el conte de Blancaneus, el mirall té la facultat de parlar i respon a les preguntes que li formula la madrastra. John Ronald Reuel Tolkien repren amb el seu cèlebre mirall de Galadriel la tradició de l'espill capaç de mostrar el futur. En la novel·la de Harry Potter i la pedra filosofal, de J.K. Rowling, apareix el mirall OESED, que no reflecteix la imatge de qui el contempla, sinó els seus desigs més profunds.

Vegeu també

Fitxer:A girl looking at herself in the mirror.jpg

• Espill o Llibre de les Dones de Jaume Roig.
• Mirall Trencat de Mercè Rodoreda.