Vés al contingut

Unitat catòlica d'Espanya

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Pàgines del Fuero Juzgo (654), el Fuero Real (1255), Las Sieta Partidas (1265) i la Novísima Recopilación (1805), codis de lleis el fonament de les quals era la Llei de Déu i en els quals, segons els tradicionalistes, estava inscrita la unitat catòlica com a base de la monarquia espanyola .[1]

Es coneix com a unitat catòlica d'Espanya el principi legislatiu que establia la religió catòlica com a única dels espanyols, amb exclusió de qualsevol altre culte. L'origen d'aquesta unitat, segons els seus defensors, es trobava l'any 589, data del III Concili de Toledo,[2] en què el rei visigot Recared va abjurar de l'arrianisme i es va convertir al catolicisme, religió que passaria a ser l'única oficial del regne. Aquest principi va imperar en la legislació espanyola des dels Reis Catòlics fins a la Constitució de 1869 i, en menor mesura (exceptuant els períodes del Sexenni Democràtic i la Segona República), fins a la llei de llibertat religiosa de 1967.

Els detractors de la unitat catòlica espanyola la combatien des del punt de vista del dret personal a la llibertat de consciència i pel respecte a causa de les exigències del bé comú, que els governs estan obligats a promoure, conservar i desenvolupar, mentre que els seus defensors arguïen que la unitat catòlica era part molt principal i fonamental del bé comú d'Espanya i els espanyols, sense greuge de la llibertat de consciència dels qui, respectant la dels espanyols, s'acollien a l'hospitalitat d'aquests, tot i no ser catòlics.[3]

Referències

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Moliner Prada, Antonio. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo en la Restauración. Universitat Autònoma de Barcelona.