Gràcies per la propina (llibre)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de llibreGràcies per la propina (llibre)
Tipus llibre
Autor Ferran Torrent i Llorca
Llengua català
Gènere novel·la
Modifica dades a Wikidata

Gràcies per la propina és una novel·la escrita per Ferran Torrent (Sedaví, 1951), publicada a l'editorial Columna el 1994. Fou adaptada al cinema per Francesc Bellmunt en 1997.

Argument[modifica | modifica el codi]

El llibre tracta sobre la vida de dos germans, Ferran i Pepín. Aquests germans vivien amb la seua mare, que estava molt trista des que va morir el seu marit, el qual cap dels seus dos fills van aplegar a conèixer. Com que el pare havia mort, era la mare la que, en teoria, havia de cuidar els seus fills, però aquesta no ho feia perquè tenia una gran depressió des que el pare s'havia mort.

Ferran i Pepín no estudiaven al col·legi del seu poble i la seua mare els va traslladar a un col·legi de jesuïtes. Com que l'estat de la mare no era molt bo, els dos germans passaven més temps amb el seu iaio i els seus oncles, açò també ocorria perquè hi havia poca comunicació entre la mare i els germans.

Un dia, al col·legi, els van avisar que la seua mare havia mort, ja que feia temps que no volia viure.

Després d'un partit de futbol a la classe d'educació física, van discutir amb el professor de gimnàstica i van ser expulsats. Aleshores, després d'aquesta expulsió, el seu oncle, Tomàs, li va oferir treball als dos germans i aquests van acceptar la seua proposta.

Tomàs tenia negocis venent queviures i amb la venda de vegudes alcohòliques aconseguides de contrabanda completava els seus ingressos.

Els dos germans van conèixer al millor amic de Tomàs, el Banderillero i més tard als altres amics que es reunien al bar d'"El Boquerón".

Ferran i Pepín tenien un altre oncle, Ramonet, que era germà de Tomàs. Aquest sempre estava a casa i s'encarregava de cultivar les terres, de les quals no aconseguien molts ingressos.

Tomàs i el seu soci, el Carraca, freqüentaven els night-clubs, on anaven a vendre les begudes alcohòliques de contraban. El Carraca, acceptava la majoria de vegades que no li pagaren les begudes a canvi de gitar-se amb alguna prostituta del local. Un dia en què van a anar a un night-club, se'n van portar a Ferran i a Pepín, i allí és on van perdre la virginitat.

Malgrat el gust de Tomàs per la vida nocturna, no només anaven als night-clubs sinó que els dijous també anaven al cine acompanyats de l'oncle Ramonet i l'avi i, els caps de setmana, solien eixir per València amb els amics de Tomàs.

L'avi de Ferran i Pepín tenia problemes respiratoris perquè només li funcionava part d'un pulmó i, quan es va decidir a anar al metge, aquest li va dir que havia d'operar-se urgentment, l'avi es va negar i pocs dies després va morir.

Per altra banda, Ramonet, a part de les eixides dels dijous al cine amb la família, només eixia els dimecres i mai deia on anava ni amb qui. Tomàs volia adonar-se d'on anava i per aquest motiu va manar a Ferran que el seguira.

Ferran va seguir al seu oncle i va descobrir (després de fer algunes investigacions) que el seu oncle, es reunia amb un altre home a un hostal.

A les vesprades, Ferran i Pepín, anaven a les sales de ball on, Pepín, que semblava molt més atractiu que Ferran a les xiques, tenia més èxit que el seu germà. Ferran, amb l'objectiu que alguna xica es fixara en ell també, es va iniciar a la boxa. Però no podia lluitar a combats oficials perquè no aplegava al pes mínim, i només li quedava l'opció de participar en combats il·legals, on res estava prohibit i on va eixir perdent cada vegada.

L'empresa que li donava els mobles a Tomàs per a vendre'ls va tancar i van decidir llogar un local a Valencia on muntarien les peces dels mobles per posteriorment vendre'ls. Per a finançar aquest nou negoci, Tomàs va vendre una parcel·la del seu camp.

Tomàs, sofria atacs asmàtics des de feia molt de temps i no intentava cuidar-se res, ell seguia fumant i bevent. Tomàs va perdre part de la seua vitalitat i va continuant empitjorant, per la qual cosa Pepín i Ferran van convèncer Tomàs per a fer un viatge a Romania. Van anar allí perquè es deia que era un país molt liberal i hi havia cremes que rejoveneixen.

Quan van aplegar del viatge es van trobar amb Fino i aquest va dir a Tomàs, Ferran i Pepín que havia tancat el Boqueron, perquè Flora se n'havia anat. Aleshores el Fino, li va donar el bar a Tomàs perquè tornaren a obrir-lo.

Tomàs, un dimecres, de volta a la seua casa es va sentir mal i el Carraca el va portar a l'hospital on poc després d'arribar li va donar un infart. Ferran, es va assabentar d'aquest succés i decidí anar a la recerca de Ramonet a l'hostal. Com que Ferran va anar a l'hostal a buscar l'oncle Ramonet. L'oncle Ramonet es va adonar que Ferran, Pepín i Tomàs ja sabien que ell era homosexual.

A l'hospital, els va aplegar la notícia que Tomàs tenia una filla amb una dona, que es deia Elisa, amb la qual no tenia cap compromís. Poques hores després de l'infart Tomàs es va morir.

Ramonet estava molt trist per la mort del seu germà i Ferran se sentia culpable perquè creia que el seu oncle estava trist perquè ja no anava els dimecres a la seua cita a l'hostal. Aleshores, Ferran preocupat, va anar a parlar amb l'amant de Ramonet. Aquest home es cridava Manolo, i li va dir que Ramonet estava trist perquè ja no estaven junts, ja que la seua relació havia aplegat a un moment en què o bé la feien pública o bé ho deixaven. Ferran va invitar Manolo a sopar perquè recuperara la relació amb el seu oncle.

Al sopar no van parlar en cap moment del tema però al cap d'una estona Ramonet va sonriure a Ferran i aquest i Pepin se'n van anar, per tal de deixar a la parella a soles. Ramonet ja era feliç una altra vegada.

Personatges[modifica | modifica el codi]

-Ferran: és un jove que s’ha criat amb el seu germà Pepín. De xiquet era intel·ligent però no li agradava estudiar. No és religiós. És el més llest dels dos germans. Li podia més el cor i per això li costava molt deixar les xiques amb les quals estava inicialment per a poc temps. Ell i el seu germà ho havien fet tot junts des de xicotets, per això pensaven el mateix de les coses. Físicament, és baixet i de poc pes i té poc èxit amb les xiques comparat amb el seu germà. A pesar de no ser molt atractiu, no és tímid, es relaciona bé amb els altres i sap actuar davant de qualsevol circumstància.

-Pepín: era atrevit i tenia presència física, podia tindre qualsevol xica. Era molt alt. Tenia un cos fibrós i una cara atractiva amb una barba. Sempre feia les coses conjuntament amb el seu germà Ferran, i des de xicotes eren inseparables. En les relacions que iniciava amb les xiques, Pepín era més canalla i tenia menys perjudicis en deixar alguna xica que Ferran. Des de xicotet no li va agradar estudiar, i quan va ser expulsat juntament amb el seu germà va decidir treballar amb el seu oncle i així ser lliure. Li agradava anar a les sales de ball, eixir a València a les nits per divertir-se i veure combats de boxa.

-Tomàs: era l’oncle de Pepín i Ferran i germà de Ramonet, que es van fer càrrec dels dos germans quan va morir la seua mare. A pesar de ser germans Ramonet i Tomàs eren molt diferents. Tomàs sempre estava fora, amb els negocis. Anava a cases de dones amb el Carraca on li feien servissis esporàdicament, no abusava com el Carraca. Bevia molt alcohol i fumava també molt. La seua forma de comportar-se i de dir les coses imbuïa d’optimisme l’ambient. Era un home d’idees i de pensament lliberal. Utilitzava paraules poc escoltades per la gent, que després deia encara que no venien al cas, era per donar-se-les d’intel·lectual. Patia atacs asmàtics, que en l'última etapa de la seua vida li van fer perdre la vitalitat en tot el que feia, cosa que li va provocar un canvi en el seu caràcter. No volia cap compromís i per això no es va casar a pesar d’haver-hi tingut una filla amb una dona a la qual ell volia molt. .

-Ramonet: li agradava estar a la casa amb l’avi o treballar el camp cultivant-lo. Es va encarregar de cuidar l’avi fins que va morir. Era molt atent amb Ferran i Pepín i de vegades els intentava aconsellar de coses que no feia Tomàs. Era l’home de casa, ell la portava i solament eixia el dijous amb Pepín, Ferran, Tomàs i l’avi per anar al cinema i els dimecres. Era molt tímid. Des de sempre havia ocultat el que feia els dimecres i quina era la seua inclinació sexual. Estava molt trist després de la mort de l’avi i l’oncle Tomàs i a més havia deixat el seu amant. Era tan reservat que, a pesar que sabia que Ferran i Pepín sabien que ell era homosexual, no s’atrevia parla del tema amb ells. Va ser Ferran qui va aconseguir que recuperara el somriure i perdera així els perjudicis que tenia.

Personatges secundaris[modifica | modifica el codi]

-Tono el Banderillero: era l’únic amic íntim de Tomàs al poble, propietari de l’establiment "Bollos i Panquemaos el Banderillero". Portava un bigoti de pèl rogenc barrejat amb canes, celles poblades, una cara en definitiva afaiçonada en un museu de cera, d’alçada normal i amplària abusiva. El Banderillero militava en el comunisme i per tant tenia idees polítiques lliberals com Tomàs i els dos se sentien perseguits pel règim. Era un tipus molt divertit i extraordinàriament bromista i per això congeniava amb Tomàs. Però no hi era al Boqueron amb Tomàs.

-El Carraca: era soci circumstancial de l’oncle Tomàs i que Ferran i Pepín el coneixien perquè ell es deixava caure alguna vegada per ca l’avi. Era divertit, i que professava un profund agraïment per Tomàs. Era molt bo venedor que havia aprés de l’oncle. El seu vocabulari estava trufat de metàfores autòctones, fet que cada moviment seu pareixia al d’un personatge de sainet. Entre l’oncle i ell es repartien els negocis, però quan anaven a les cases de dones per vendre les begudes alcohòlics ell sempre perdia part dels diners guanyats. Era soci de Tomàs perquè un dia va parlar amb ell al Boqueron i li va dir que no tenia on anar i Tomàs el va fer el seu soci. Carraca se n’havia anat del seu poble sobtadament sense dir-ho a ningú perquè un dia la seua dona li va deixar pel barber del poble.

-El Fino: era un gitano que estava cada dia al Boqueron juntament amb el Berruga, Manetes, Brillantina, Maxo-lladre i Tomàs. Era un home amb molta classe, elegant i ben plantat, el Fino vivia de les dones. Era alt, prim, amb tres o quatre anells a les mans i una pinta a la cartera que feia servir amb insistència per ordenar-se els cabells. Sempre anava d’etiqueta, en qualsevol època de l’any, era un consumat ballarí de flamenc, rumba i mambo. Era tot un cavaller. El Fino va ser qui va muntar el Boqueron el qual el portava Flora.

-Brillantina: a simple vista t’adonaves que havia estat boxejador, tenia la cara feta banderetes. El seu palmarès constava dels que deien que no havia guanyat cap combat i la versió d'ell que deia que havia sigut campió d'Espanya. Com a conseqüència de ser boxador el cervell li funcionava poc. Ara entrenava futures promeses en un gimnàs amb pocs medis.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]